Quan ens va ser concedit el do de viure sense sorolls

La felicitat (…) sempre sembla poca cosa; és com l’aigua, i només l’entens quan l’has perduda. Aquesta reflexió, en boca d’un dels personatges  de Les veus del capvespre de Natalia Ginzburg, et fa pensar i la subratlles. Et recorda la de John Lennon quan va dir que La vida és allò que et va passant mentre estàs ocupat fent altres plans. I totes dues et ressonen, aquests dies de tancament, d’estupor i d’incerteses, mentre et preguntes de quina manera ens hauran marcat  aquestes setmanes i com les recordarem en l’esdevenidor.

Et ve al cap Crist s’ha aturat a Èboli,  una obra a mig camí entre la narració, la crònica i l’assaig sociològic que vas llegir fa molts anys (l’agost de 1987) i que et va impactar fort. El seu autor, Carlo Levi (Torí 1902 –  Roma 1975), metge de formació però dedicat a la pintura, l’escenografia, la crítica d’art i el periodisme, fou empresonat l’any 1934 pel règim mussolinià i mesos després confinat a la Lucània (actualment Basilicata), una de les regions més pobres i endarrerides del sud d’Itàlia. Amnistiat un any més tard, va passar a França, però hagué de fugir-ne l’any 1942 a causa de l’ocupació  nazi. Amagat  a Florència va escriure aquesta memòria (entre el desembre de 1943 i el juliol de 1944), en la qual descriu la seva vida de confinat a Grassano i Aliano (els dos pobles on va passar el seu forçat exili polític) i l’existència immòbil i plena de dificultats dels seus habitants. L’obra, lúcida, apassionada, amarada de compassió i solidaritat, va tenir un gran ressò nacional i internacional i va servir per alertar del “problema del sud” a la Itàlia de després de la Segona Guerra Mundial. Per a Levi, doncs, els confinaments van ser experiències tan dures com profitoses, que es van traduir en l’inici d’una important carrera com a escriptor. I aquells mesos viscuts entre els pagesos d’Aliano, tot i l’enorme barrera econòmica, social i cultural existent entre el seu món i el d’ells, li van deixar una empremta tan profunda que, a la seva mort, per exprés desig seu, les seves despulles van ser enterrades allí.

Ara fa uns dies que s’ha iniciat la fase zero del desconfinament (aquella que permet, en diferents franges horàries,  la sortida al carrer d’infants, de persones vulnerables i de les que volen fer esport) i sembla que als carrers i als camins que voregen els nuclis urbans hi torna a haver vida. Els avis surten a prendre el sol, les famílies amb nens a passejar i persones soles o en petits (o grans!) grups a córrer, anar amb bicicleta o caminar. Es diria que retorna l’alegria de viure, malgrat que des del món sanitari ens continuen demanant que actuem amb responsabilitat, perquè la pandèmia pot rebrotar i el dia a dia als hospitals continua sent molt dur i estressant.

Tu has començat a sortir amb una barreja contradictòria de sensacions. Un immens plaer de retrobar els paisatges del teu poble, ara tots verds i en flor, enmig d’una primavera radiant d’aquelles que fan enveja. Una bona dosi d’incertesa que, entretinguda, podria derivar en pànic escènic per un futur que, si no canviem de paràmetres, es preveu força negre. I un punt de tristesa per aquestes setmanes que comencem a deixar enrere, potser sense acabar-ne de processar el sentit, i amb una consciència encara difosa dels glopets de felicitat que també ens han aportat.

Perquè, ¿només t’ha passat a tu, de ser feliç amb la desacceleració del temps, sense rellotges, calendaris, ni agenda, amb la plenitud que dona només viure el present?  ¿Som prou conscients que per unes setmanes hem vist substituït el temps lineal del nostre sistema (un temps sempre accelerat, instrumentalitzat i projectat cap al futur, que ens fa viure sota pressió, amb la sensació de no acabar mai res i amb l’angoixa de no tenir-ho mai tot), pel  temps natural, en aparença més anodí, però més autèntic perquè està lligat als cicles i als ritmes del cos i de la natura?

Desitges que col·lectivament  siguem capaços de recordar aquesta experiència. De quan ens va ser concedit el do de recuperar activitats senzilles i quotidianes, sense pressa.  De quan vam redescobrir casa nostra, tot un món que enmig d’entrades i sortides teníem força oblidat. De quan vam saber prescindir de coses supèrflues, que no ens aporten gaire res però hem erigit en pilars del nostre sistema econòmic. De quan vam tornar a posar les persones, els fills, els pares, els amics, al centre de tot. De quan vam veure la natura,  de nou viva, desplegar-se harmònicament. De quan vam saber quines activitats socials són importants i quines són fantasmades. De quan vam viure sense sorolls ni brogits, bo i escoltant-nos  i  prenent consciència que hi ha un munt de coses que hauríem de canviar.