Sandra Sangiao, artista de la veu

La Sandra Sánchez Sangiao (Santpedor, 1988) ha cantat des de molt jove a multitud d’escenaris, de Santpedor i comarca a Barcelona, i de la capital catalana a un gran nombre de països del món. Intuïtiva, espontània, inquieta i seductora, ha fet de la seva vida un constant  laboratori d’experiències amb què es va construint a si mateixa, sempre amb la veu com a eix central.

Tu vas néixer a Santpedor, però la teva família procedeix d’indrets peninsulars diversos i està també expandida per diferents llocs. Parla’ns una mica d’aquests orígens familiars i, si creus que, d’alguna manera, t’han conformat. 

La història del meu pare i de la meva mare és similar. Tots dos provenen de pobles molt, molt, petits, la mare d’O Caeiro, a mitja hora de Santiago de Compostela, a Galícia, i el pare de Maripedro, una pedania d’Umbrías, a la província d’Àvila. Als anys 50, les seves respectives famílies van emigrar a diferents punts industrials de la península, alguns al País Basc, d’altres a València, a Madrid i, les branques dels pares, a Catalunya. Per això tenim parents a diferents punts d’Espanya.

L’avi matern, Manuel Sangiao, va venir a Sallent a treballar a les mines de potassa, mentre la seva dona, Manuela González, es va quedar al poble cuidant els fills i la terra amb la seva sogra, la meva besàvia. Quan ell va tenir diners i es va poder construir una casa, va fer venir tota la família cap aquí i la meva mare, que és la petita dels quatre germans, ja va néixer a Sallent.

L’avi patern, Teófilo Sánchez, primer va marxar a treballar a Madrid i a Barcelona, li va agradar més aquí, però va tornar al poble. Més endavant, un any en què a Maripedro hi va haver molt mala collita, va enviar el seu fill gran, el meu pare, que aleshores només tenia 17 anys, a treballar a Manresa, on va entrar a fer el jornal en una empresa i hores extres com a aprenent, mentre vivia a casa d’una tieta. Uns anys més tard, s’hi va traslladar tota la família, i I l’àvia, Juliana Flor, ja va tenir la seva filla petita aquí.

El pare, Juanjo Sánchez, ara ja jubilat, va treballar a l’empresa metal·lúrgica Pujol Muntalà. I la mare, Rosa Sangiao, sempre ha fet de comptable. Es van conèixer a la Festa Major de Sallent i, quan es van casar, van viure un temps a Manresa i després es van traslladar a Santpedor.

Jo vaig néixer aquí, però fins als 12 anys coneixia ben poc la vida santpedorenca, perquè només em relacionava amb els meus amics i amb la meva família, gairebé amb tots en castellà. Una cosa bonica és que cada estiu, fins que vaig tenir 17 o 18 anys, ens reuníem tots a Maripedro, el poble del pare, i a mi m’agradava molt. També va ser molt bonic quan, entre els 10 i 12 anys, vaig començar a anar a l’Escola de Música i, després, a l’institut, i vaig conèixer noies que provenien de l’escola Riu d’Or, l’Anaïs Vila, la Clara Ferrer, la Irene Tàpia i altra gent, i entre això, la música i anar als escoltes, vaig començar a vincular-me més amb el poble i amb el món més català de Santpedor.

Els meus orígens humils sempre em van incomodar una miqueta, en el sentit de dir jo vinc d’aquí però vull una altra cosa. Els pares van aconseguir una vida millor a nivell material, que valoro molt, però a l’adolescència i primera joventut m’interessava conèixer món i tenir un bagatge cultural i filosòfic que a casa no havia viscut.

Ara, però, estic recuperant la bellesa que també hi ha en els meus orígens, m’hi estic reconciliant, els estic escoltant i estic aprenent d’ells, encara que pensi diferent. També estic fent les paus amb la meva part més senzilla, més planera, més espontània, més basta…, especialment després de l’arribada dels meus fills. Per exemple, quan estava embarassada del primer, l’Itai, havia pensat de parlar-li en català, però en néixer, la llengua que em va sortir de dins va ser el castellà, la llengua materna, la que està més connectada amb el cor.

Diria que molt aviat vas descobrir que la teva veu física brillava d’una manera especial. En Xavier Santamaria, el mestre de l’Escola Llissach on vas fer l’educació primària, impulsor de diferents grups corals locals, segur que va tenir un pes important en aquesta descoberta…

Ara que ho dius, m’encantaria veure’l i parlar una mica amb ell. Sí, el Xavier Santamaria va ser el primer que va dir als meus pares aquesta nena canta i li encanta cantar! Als 6 anys vaig començar a fer cant coral amb ell a l’Escola Llissach i, als 10, per recomanació seva, els pares em van apuntar a l’Escola de Música. I un cop acabada la Primària, cinc de nosaltres, el Marc Reguant, l’Albert Moreno, la Xènia Castellana, la Júlia Iaste i jo,com que ens hi trobàvem molt bé, vam seguir cantant amb ell, en el grup Crescendo.

Com recordes l’etapa de l’Escola Municipal de Música, on vas estudiar piano, trompeta, cant, i des d’on, cada estiu, fèieu colònies musicals?

Hi vaig estudiar entre els 10 i els 16 o 17 anys. Per una banda, recordo que en aquella etapa m’encantava la connexió amb la música, el moment d’obertura al poble que vivia, i estar fent coses a tot arreu… També tinc molt bon record de les colònies musicals, meravelloses, on m’ho passava molt bé, perquè m’imbuïa de música i estava allà dies i dies només pensant en allò.

Per altra banda, també va ser una època que vaig viure una mica estressada, feia moltes coses, volia arribar a tot arreu i també en el món de la música. No sé si eren els professors els que m’exigien, però jo era molt exigent amb mi mateixa, sempre qüestionant-me i comparant-me. Ara penso que la metodologia que utilitzaven (tots havíem de passar pel mateix barem i aprendre les mateixes coses) no em ressona, i potser aquest tipus d’aprenentatge em va desconnectar de la meva veu i de la meva expressió musical més lliure i sense judicis.

En paral·lel als estudis secundaris a l’Institut d’Auro, vas començar a tenir relació amb els escenaris (el grup Crescendo, la Coral Escriny, duet amb l’Anaïs Vila, els Esclat Gospel Singers i els Messengers de Ramon Escalé…). Què recordes de totes aquestes experiències, tant des del punt de vista musical com personal?

En aquell moment, com abans a l’Escola de Música, no em sentia a gust amb mi mateixa cantant. Però cal que em remunti a una mala experiència de més enrere.

Jo vaig ser una nena molt expansiva, que feia el que em donava la gana i que quan volia una cosa feia els possibles per aconseguir-la. A l’escola, durant un temps llarg, cada dia a l’hora del pati, nenes més grans que jo em cridaven que era una creguda i una xuleta, i als 12 anys, abans de començar a l’institut, les meves amigues també em van fer arribar el missatge que no volien continuar amb mi, perquè era una mala amiga que malparlava d’elles per darrere. Avui tot això ens faria pensar en assetjament escolar, perquè també era bona estudiant i això generava enveja, però en aquell moment aquestes coses no s’acompanyaven, ni tan sols per part dels pares.

Per sort, aquell estiu vaig anar a les colònies de música per primera vegada, després em vaig apuntar al GEPS i vaig començar a l’institut i, de cop, vaig conèixer molta gent nova. Però la meva actitud personal va canviar. Vaig començar a qüestionar-m’ho tot, a sentir-me mala persona, a no expressar el que sentia per por de ser “dolenta”. Llavors també em vaig començar a sentir inferior, just perquè abans m’havien dit que em sentia superior. En resum tenia moltes neures i em sentia malament amb mi mateixa. A les noves amigues de l’institut a vegades les veia superiors en algunes coses, també eren bones estudiants, i m’hi comparava. I tot aquest malestar personal es traslluïa igualment en el vessant musical i en la veu i estava sempre qüestionant-me.

Per sort, l’Esclat Gospel em va ajudar molt, perquè jo era de les més joves i el Ramon Escalé em va donar un paper i, amb ell, em vaig sentir protegida i molt reconeguda. I aquell va ser un lloc d’expressió on vaig començar a descobrir la música moderna i a sentir que alguna cosa del Gospel em movia molt. I és que l’arrel del Gospel enllaça amb totes les músiques tradicionals…

Hi ha un moment, als 18 anys, que acabes la secundària i has de prendre la decisió de cap on orientar la teva vida. Crec que vas començar Educació Social i després Magisteri Musical…

No tenia gens clar què havia de fer, però em va semblar que fer Educació Social era ser bona persona. En vaig fer un curs, però no em va interessar gens ni mica i em sentia molt malament. Va ser en aquell moment que vaig començar a tenir atacs de dolor, no tenia ganes d’aixecar-me… Va ser una època molt depressiva, res no tenia sentit…

Ho vaig deixar i vaig començar Magisteri Musical perquè vaig conèixer gent que també l’estudiava… I mentrestant, també anava a l’Aula del Liceu, on havia entrat amb una beca de Gòspel, i això sí que em motivava, perquè allà cantava, feia una classe d’expressió…

Val a dir que en aquesta època també vaig començar a treballar de professora de música, feina que vaig exercir uns quants anys, a Sant Joan de Vilatorrada, al Bages, i a altres llocs de Catalunya.

I de l’Aula del Liceu vas passar a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) a fer Música Moderna, oi?

De Magisteri devia fer dos cursos, però no totes les assignatures, perquè també veia que no era el que volia… I quan ja havia estudiat dos cursos al Liceu i em tocava fer tercer, amb el Borja Moll, el meu company d’aleshores, ens vam plantejar de presentar-nos per entrar a l’ESMUC, que era com el següent pas natural després d’estudiar a l’Aula.

L’ESMUC sí que va ser la gran experiència on va explotar tota la meva dèria. Imagina’t, una universitat tota plena de músics, alguns obsessionats amb la música, i cadascú amb una relació ben diferent amb ella. I jo amb la meva dèria de perfeccionisme, d’expectatives, de voler ser com em pensava que volien que fos… i comparant-me tota l’estona. A estones m’ho vaig passar fatal, tot i que el lloc és guai. Per sort allà hi vaig conèixer altres parts de la música com l’Etnicomusicologia, que és l’estudi, a nivell més teòric, de les músiques tradicionals. I això va connectar amb les meves ganes de viatjar. De viatjar per submergir-me en un món diferent a tutti pleni. Per això, de les colònies de música ençà, anar a París, a Londres o a on sigui em fa sentir feliç.

Precisament això enllaça amb la següent pregunta que volia fer-te. Què perseguies i cap on et va portar, el fet de viatjar sola pel món?

Em tibava molt la música tradicional i quan, a l’ESMUC, vaig descobrir les assignatures d’Etnicomusicologia, i escoltava aquells sons, sabia que això és el que volia. A més, des que havia cantat al Gòspel un repertori africà, em sentia molt atreta per l’Àfrica, perquè també tinc molta relació amb el cos i el moviment.

Gràcies als meus contactes a l’ESMUC vaig poder viatjar un mes llarg al Senegal i va ser molt interessant, perquè va ser un viatge molt diferent del que fa la gent que hi va. Normalment la gent hi viatja amb grup a fer alguna cosa de percussió, dansa i visites. I això ja ho tenen molt organitzat. Jo, com que anava sola i estava molt interessada en la música en si, no pas en aprendre a tocar, vaig acabar a casa del Sengane, el percussionista que ho organitzava, i això va voler dir que vaig viure amb les dones i els nens, que em van tractar una mica com una germana. Allà em vaig adonar de tots els prejudicis que tenia respecte a la seva manera de viure. Parlant amb la Manfatou, la dona amb qui em vaig relacionar més, es va estranyar que jo no tingués ni home, ni fills, perquè això és el millor que hi ha a la vida, i ho deia molt de veritat, i jo la veia feliç i preciosa, treballant amb les mans i donant de menjar. I allà em van caure moltes creences.

I després del Senegal vas anar a algun altre lloc?

L’interessant és que aquell any (jo tenia 21 anys), abans d’anar al Senegal, havia anat dues setmanes als Estats Units a fer House Concerts, és a dir, concerts privats a casa de gent que té molts diners. Això ho vaig fer amb el Sam Lardner, un cantautor americà molt interessant, que viu a Catalunya des de fa molts anys i que va ajudar el Johan Cruyff a crear la seva fundació. Allà vam conèixer unes realitats molt boges…, com la casa de qui va fer els logaritmes de la Borsa de Nova York.

Jo perseguia conèixer altres maneres de viure i desmitificar ideals que m’havia creat.

El 2012 vas entrar com a vocalista a la Barcelona Gipsy Klezmer Orchestra que, més endavant (2015), es va transformar en la Barcelona Gipsy balKan Orchestra, més centrada en la música balcànica. Quines eren les pretensions musicals del grup?

Mentre estava organitzant un interrail per viatjar a Sèrbia, acompanyant a un festival un músic serbi de l’ESMUC, van contactar amb mi (també a través de l’ESMUC), el Mattia Schirosa i el Robindro Nikolic, els fundadors de la primera BGKO, perquè buscaven una vocalista que encaixés amb el tipus de música que feien. Quan vaig escoltar-la per primera vegada, aquesta música, em va semblar estranya, però com que casualment estava preparant una viatge a aquella zona, els vaig emplaçar a tornar-ne a parlar a la tornada. Aquell viatge d’un més també va ser meravellós. Em vaig sentir molt reconeguda cantant allà i hi vaig conèixer el violinista Marc Crofts, un jueu mig francès, mig anglès, que vivia a Suïssa, i que va ser el meu amor els següents dos o tres anys. Em vaig sentir una mica com a l’argument de la pel·lícula Before Sunrise, i tot va ser molt bonic.

En conèixer, a la tornada, els de la BGKO em van semblar tots preciosos. Hi havia un francès, un italià, un grec, un serbi i un serbi-hindú, i em vaig enamorar un altre cop de la vida. El Mattia i el Robindro volien crear una orquestra amb diferents músics, per tocar i compartir música de l’est d’Europa, gitana i jueva, a Barcelona, on en aquell moment no era gaire coneguda. Volien fer una jam session, que vingués gent i fer una orquestra amb visió d’èxit a nivell internacional. I buscaven una cantant que fos d’aquí.

La BGKO devia esdevenir una espècie de família per a tu: amb ells vas cantar, vas gravar discos, vas viatjar i et vas aparellar amb el Mattia Schirosa, l’acordionista italià que va acabar esdevenint el pare dels teus fills…

La BGKO va ser un moment clau a la meva història, amb la veu i com a persona, perquè com que no tenia cap mena d’expectativa (no coneixia ningú que cantés aquell tipus de música), ningú esperava res de mi, al contrari, ells em van reconèixer de seguida i això em va donar molta confiança. I, a més, això era estar com en un altre viatge, perquè assajaven moltíssim i estaven molt actius als bars, en la comunicació amb els altres. I de seguida vaig quedar submergida en aquell ambient, i vaig cantar sense pensar-m’ho gaire. Això també em va ajudar molt, perquè feia el que podia i agradava!

De cop el desig de viatjar em va passar, perquè estant a Barcelona, a les jam coneixia gent de tot el món. I un any després vam començar les gires. A més va ser el lloc on vaig començar a adonar-me que cantava i gaudia, sense pressions, ni expectatives. A la primera gira que vam fer, va venir també una altra cantant de Turquia i aquí em van tornar les pors. Però en aquella ocasió ho vaig parlar amb ella i aquesta expressió va ser molt constructiva per a totes dues. I aquí va començar un camí encara més profund, en què vaig començar a entendre coses.

L’orquestra va fer un canvi de nom, perquè el Robindro (amb qui no estàvem a gust) va marxar i, aquí, tota la banda ens vam empoderar i jo encara més. A la primera gira, el Marc, la meva parella, també va tocar amb nosaltres, però a la primavera de l’any següent vam deixar la relació. I a l’estiu vaig començar a intimar amb el Mattia Schirosa i, després, em vaig quedar embarassada.

I en què va consistir, aquest treball amb la veu?

En aquell moment havia descobert el reiki, els mantres i els sons del cos. També l’Speech Level Singing, que és una tècnica que s’utilitza tant en el cant modern com en el clàssic, que treballa amb la laringe baixa, cosa que fa que treballin molt els músculs i es creï un espai de connexió entre la veu més aguda i la més greu. I en tot això, quan estàs embarassada, hi poses molta més consciència… I també en els sons, la ressonància, l’obertura, les tensions… Tota una descoberta.

Després, durant el part, vaig connectar molt amb el so, el dolor (que és intensitat) i el sentit del dolor. La Laura Gutman va escriure un llibre que es diu La maternidad y el encuentro con tu propia sombra, per a mi un llibre clau, on explica que al part hi ha una connexió molt gran amb la pròpia ombra. Què és l’ombra? Doncs totes aquelles parts nostres que hem amagat, perquè hem pensat que són dolentes o perquè no ens agraden… I en aquest moment connectem amb unes zones cerebrals molt primàries per connectar amb el bebè, i no podem amagar res i, si ho fem, sorgeixen les lluites internes i les depressions.

També vaig començar un treball de Mindfulness, que em va ajudar molt. I és que m’encanten les teràpies, però no per casar-me amb cap, sinó per veure com, cadascuna, explica les coses. Perquè, en realitat, el que m’interessa més és veure com viu l’ésser humà.

El naixement de l’Itai, en aquest sentit, va ser molt transformador. Però també va ser dur, perquè vaig pretendre seguir treballant, dient-me “jo puc, jo puc”. Per això, quan el nen tenia 10 dies ja estava gravant un disc, quan tenia dues setmanes estava fent un concert amb la Clara Peya i, quan tenia 40 dies, era als Alps fent el primer concert amb la BGKO. Tot això ara no ho tornaria a fer i, de fet, quan va néixer l’Aluna, el meu segon fill, vaig fer tot el contrari, i vaig viure un dels millors períodes de la meva vida. Tot vol aprenentatge!

Al llarg de la història de la humanitat les dones sempre han tingut fills i sempre n’han tingut cura. Em crida l’atenció que justament ara, quan la dona té més llibertat per decidir (per tenir-ne o no, per parir amb o sense dolor, per alletar o no), es torni a posar la maternitat al centre de les nostres vides, cosa que, com a gènere, ens torna a lligar molt. Tu què en penses?

Amb el primer fill vaig estar una mica dins del dogma de cuidar molt la maternitat. Vaig descobrir maneres diferents del que havia fet la generació precedent com a cosa normal, que era anar a l’hospital i parir amb l’epidural. En el meu cas, em vaig sentir molt a gust fent els dos parts a casa, sense anestèsia. I vaig gaudir alletant els meus fills.

Però, a l’Itai, vaig tardar molt a desmamar-lo, quan en realitat ho volia fer molt abans. I em vaig pensar que podria treballar amb ell, però això em va suposar fer moltes coses que no em venien de gust. Vaig estar donant més teta del que volia i vaig estar massa amb ell.

I amb l’Aluna ho he fet diferent i m’he sentit molt més bé. Els 40 primers dies vaig posar la maternitat al centre, perquè no volia fer res més. Llavors cada dia una persona de la nostra xarxa d’amics del Montseny, on vivíem, ens portava menjar, ens rentava la roba que feia falta, agafaven l’Itai i se l’emportaven i jo i el Mattia vam poder gaudir molt d’aquells dies. I vaig aprendre a no posar-me cap mena de pla. I cada pas que feia, me’l qüestionava i a vegades tirava enrere, però em vaig donar la total llibertat de poder-ho fer i sento que això va ser molt bonic.

No penso que l’home i la dona siguem iguals, tenim el mateix dret de ser lliures, d’escollir, però sobretot en la maternitat hi ha funcions molt diferents, sobretot al principi. Jo vaig poder entregar-me molt a allò que sentia, ser cuidada, em venien a fer massatges cada dia; llavors podia estar amb l’Aluna molt a gust. També m’ho vaig passar malament amb el pit, però tenia la doula que m’ajudava… vaig poder plorar molt… I poc a poc, es va crear una gran connexió amb el nen. Per exemple, no li posava bolquers, però no per cap teoria, sinó perquè m’agradava observar i conèixer quan es feia pipí. Quan tenia sis mesos, en marxar cap a Itàlia, llavors n’hi vam posar, n’ha portat durant un any, però ara té un any i mig i ja va sense, perquè ha après a demanar-ho.

I quan l’Aluna tenia sis mesos, mentre viatjàvem per Itàlia, vaig sentir la necessitat de tornar a treballar. I aquí vaig dir, Aluna, con tu padre, tot i que algunes dones del Montseny em van dir, ja? I l’Aluna ha estat tres vegades sense mi cinc dies, però degut a la nostra connexió jo he estat molt tranquil·la. I quan vaig començar a sentir que no em venia més de gust donar el pit, al cap de dos mesos ell sol el va deixar.

La conclusió a la qual he arribat, doncs, és que el més important, com a dones, és que ens escoltem, ens empoderem, coneguem totes les possibilitats, puguem escollir entre diferents alternatives o en creem una de pròpia.

Tu tens unes condicions laborals molt específiques, que no tothom té, i que et permeten escoltar-te. Però per a les dones que fan un treball assalariat, que són la majoria, no sé si tornar a posar la maternitat al centre és bo… Per exemple, les dones que deixen de treballar per atendre els fills, tornen a dependre econòmicament del marit…

Sí, però això té una solució, que conec gent que duu a la pràctica. Si la dona escull, per voluntat pròpia, dins la parella, quedar-se amb el nen, part dels diners que cobra l’home treballant fora de casa, han d’anar per a ella. Perquè està exercint una feina de molta responsabilitat amb els fills.

En el nostre cas, amb el Mattia hem estat molt iguals, perquè per a mi la feina és molt important. Però conec dones que gaudeixen de ser mares i de sostenir la família, i en aquests casos això ha d’estar remunerat, perquè si no hi ha dones que al cap d’uns anys s’adonen que han estat treballant molt i no tenen ni un duro.

“Una dona que, dins la parella, es posa al servei dels seus fills, ha de rebre remuneració econòmica pel seu treball…”

Això és el que passava amb les mestresses de casa de generacions precedents…

Ara estic molt posada a entendre com funciona aquest tema i crec que ens hem de posar molt amb la qüestió dels diners. Una dona que, dins la parella, es posa al servei dels seus fills, ha de rebre remuneració econòmica pel seu treball, que d’altra banda, és dels més importants del món.

L’octubre de 2019, després de fer bolos un temps amb el teu primer bebè, t’acomiades de la BGKO amb un concert a la Sala Apolo de Barcelona i tanques una etapa molt important de la teva vida… Per què deixes la banda?

Amb ells vaig estar-hi set anys, però vaig veure que ja no hi estava a gust per tot el que comportava. Jo era mare d’un nen de tres anys i viatjàvem contínuament. Estava sempre molt cansada i fins i tot em posava una mica malalta. Per al grup era important tocar tant com es pogués i fer moltes gires, però jo vaig sentir molt clarament que no volia seguir, que ja no estava enamorada d’aquella vida i em sentia amargada.

A ells els va costar molt d’entendre-ho, i a mi em va costar deixar-ho, perquè estàvem en un moment àlgid i el discurs no saps el que tens i com hauries de valorar tot el que la gent t’admira, era molt potent. En aquell moment vaig entendre moltes coses sobre l’èxit i sobre el que significa per a mi.

“… per a mi l’èxit és tenir la vida que vull.”

Què significa l’èxit per a tu?

En alguns països, als concerts de la BGKO, jo soc coneguda com a cantant i com a persona. I és clar, això és interessant, però per a mi l’èxit és tenir la vida que vull. Això també ho veig molt en la meva feina d’acompanyament de veu, si t’agrada cantar ja sembla que l’èxit és ser cantant, viatjar pel món i agradar a la gent. Però aquest viatjar pot ser de moltes maneres, els cercles on et mous poden ser molt diversos i també el business. Alguns pensen que el negoci musical va així, has de tocar molt, has d’estar als llocs perquè et vegin, t’has d’esforçar, t’ho has de treballar… Però per a mi això no és vàlid. Llavors es tracta de trobar la meva pròpia manera. I l’he estada buscant des que vaig deixar el grup.

Després de l’etapa de la BGKO, tens un segon fill i formes, volgudament, una família diguem-ne “alternativa”. En què s’assemblen i en què es diferencien la teva família d’origen i la que tu i el Mattia heu creat?

La gran diferència és que tant el Mattia com jo ens qüestionem bastant com s’han fet les coses fins ara, i si van amb nosaltres o no. I del que hem tingut, veiem el que volem i el que no, però hem de crear coses noves i ens falta la seguretat que donen els referents. Perquè, a vegades, aquí hi ha com un cert abisme, en el qual jo estic bastant còmoda.

Després de la BGKO, volgudament deixes de ser cantant i inicies un treball profund de recerca de la teva pròpia veu, tant la veu física, com la veu expressió del pensament. A què et dediques professionalment en aquesta etapa?

Continuo cantant en petits projectes, però tinc la intuïció de donar-me un espai per entendre de quina manera vull retornar a ser cantant. En aquests anys també he experimentat molt amb altres coses, però sempre he tornat a cantar. I, bàsicament, em dedico a acompanyar persones a reconnectar amb la seva veu, no tant com a tècnica vocal, sinó com a expressió genuïna seva i única. I faig un treball filosòfic gran, d’autoconeixement, de coneixement del món, i em dedico a trobar qui soc, perquè després de molts anys amb la BGKO m’adono que allà no era del tot lliure.

La veu física és allò més personal que tenim, perquè flueix de la nostra part més interna i íntima… En el cas de les dones sembla que hi ha una estreta relació entre la gola i l’úter… Com ho podem fer per transformar la nostra veu física?

El més important és escoltar-la i abraçar-la tal i com és. La veu està molt relacionada amb qui és cadascú, perquè és la freqüència del cos. Per tant, la vibració del nostre propi instrument ens pot sanar, ens pot fer traspassar límits i pors, ja que la música ens connecta amb el misteri de l’univers i amb la llibertat. La malaltia es provoca quan hi ha un estancament energètic. Llavors, deixant anar la pròpia veu i també amb el moviment, l’energia es mobilitza i flueix, perquè és una freqüència que va cap a totes les cèl·lules.

Experimentar amb el propi so, de dalt a baix i jugar, és molt difícil a la nostra societat. Llavors el meu és un espai per traspassar els propis límits, fins on vulguis arribar.

La veu-pensament és més social, en el sentit que sol nodrir-se de la relació amb els altres, ja sigui per via directa o mitjançant lectures o obres de creació. Quines veus han estat importants a l’hora de confegir aquesta teva veu social?

Em venen els que, ara mateix, són referents per mi. En David Testal, un director de cinema i filòsof, amb el qual estic fent una No escuela de alta màgia y libertad, aquest any. Jo treballo molt amb energies masculines i femenines, amb les polaritats, i ell m’agrada molt perquè no va ni en contra de ningú, ni a favor de ningú, sinó a favor del pensament individual i lliure. Aquest és per a mi un gran referent. També ho són Ivan Rohe, Monoperro… I a Instagram, hi segueixo gent que escriu coses que m’inspiren.

Precisament hem pogut veure que, als darrers anys, les reflexions que fas sobre el món i sobre tu mateixa, queden puntualment reflectides a les xarxes socials (facebook i intagram), en les quals tens un munt de seguidors. A què obeeix aquesta necessitat d’explicar-te, amb el risc que comporta l’exposició pública de la teva intimitat i de la teva família?

Utilitzo més les xarxes socials, d’ençà que vaig deixar la banda. Jo sempre funciono experimentant i en aquest cas, també he anat provant. Hi ha una cosa que en aquests moments per a mi és molt important, que és llegir coses honestes de la gent, coses que m’arribin. I sento que part de la meva honestedat passa per explicar la meva experiència. I treballant tot el tema de la veu i de l’expressió, veig que cadascú té una manera d’expressar-se molt diferent. Per exemple, el David Testal, poques vegades explica una cosa seva. En canvi, quan jo explico una cosa meva, em sento tranquil·la i sento que allò que explico és valuós.

I, sobretot, m’agrada provocar una mica o parlar de coses que incomoden la gent, cosa que m’he hagut de treballar, perquè estic molt exposada. Però quan vaig pel món i se m’acudeixen pensaments i coses que van en contra d’allò que estic veient, m’agrada expressar-les.

Després de viure un any a Itàlia, vas decidir separar-te d’en Mattia i has retornat a Catalunya. Has publicat a les xarxes que us vau estimar molt i malament i que separar-vos ha estat un acte d’amor. Ens pots explicar com heu aconseguit que l’estimació quedi intacta?

El procés de separació va començar quan em vaig adonar que no li estava fent cap bé a ell i que no m’estava fent cap bé a mi. Va ser una època una mica obscura, fins que em vaig dir, per què hem d’estar junts fent-nos això. Tots dos ja havíem fet molt treball terapèutic, però va arribar un moment que em sentia malament al seu costat. Llavors em vaig proposar que l’havia d’estimar, que no li podia fer més mal. En realitat en posar el focus allà, m’estava posant el focus a mi en el sentit de dir-me que tampoc no em podia fer més mal a mi. Després de sentir-me molt enfadada, a poc a poc, vaig saber distanciar-me’n i va aparèixer un gran respecte cap a ell. El 23 d’abril vam decidir separar-nos.

Ara necessitem distància entre nosaltres, amb una comunicació mínima, bàsicament per a qüestiones relacionades amb els fills. Encara no podem ser molt col·legues, perquè entre nosaltres apareix el dolor. Quan, amb el temps, es vagi diluint, podrem ser-ho. És important no trencar amb una persona des de l’odi i l’enuig, sinó poder fer-ho des de la tranquil·litat emocional. I per a mi això és l’amor.

T’has instal·lat de nou a Sant Esteve de Palautordera, al Montseny, on ja havies viscut uns anys…

Ell és a Itàlia, però ara vindrà i hem de parlar perquè hem quedat que, pas a pas, hem d’anar construint aquesta nova etapa, que encara no tenim gens clara. Quan vingui s’estarà un mes i mig aquí amb la caravana i hem d’anar veient com ho fem, perquè ell vol estar amb els seus fills. La cosa és parlar molt i anar veient què necessita cadascú. Per exemple, ell a l’estiu necessitava estar sol i va poder fer-ho. I jo ara m’he posat molta feina per a l’octubre i novembre i ell estarà més per als nens.

“Sento que ara estic embarassada del meu tercer fill, que és el meu projecte.”

Quina és la vinculació que mantens ara amb Santpedor i, també, amb Catalunya?

Sento que torno bastant. Vinc a Santpedor amb els nens, els caps de setmana, a veure els pares. Per exemple vaig a córrer, cosa que no havia fet mai i ara m’encanta. I tinc relació amb unes poques persones.

I amb Catalunya també hi ha més vinculació. Per fi, després d’anys amb el grup i amb les meves pors, ara m’atreveixo a fer el meu primer disc. He experimentat de cantar molt a prop de la gent, d’una manera molt lliure. Per exemple he fet un concert sola, o he cantat en retirs. I he connectat amb el meu somni de fer un gran projecte. Sento que ara estic embarassada del meu tercer fill, que és aquest projecte. Tot és encara molt incipient i prefereixo no parlar-ne gaire, però ja he contactat amb músics que m’han inspirat sempre i que m’estan ajudant.

Essent com ets una dona en constant recerca de tu mateixa, la propera etapa serà aquest disc, o hi ha altres projectes de futur?

Ara la prioritat és el disc, on vull explicar tot el recorregut de la meva relació amb la veu i tots els aprenentatges que he anat fent. I, a nivell immediat, estic pendent de fer retirs de Veu Lliure, de tres dies, a Croàcia, aquí i a Bulgària i, també, col·laboracions amb altres músics, de Bulgària i de Grècia.

PREGUNTES BREUS

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter? L’espontaneïtat.

La qualitat que prefereixes en les persones? L’honestedat.

Allò que més t’estimes dels amics? Saber que hi són.

El teu principal defecte? Soc desordenada.

La teva ocupació preferida? Cantar i ballar.

Un lloc per viure… En una illa.

T’agrada llegir? M’ha agradat molt, però fa molt temps que no llegeixo. M’agrada més escoltar la gent. Per tant, no ens pots fer cap recomanació… Sí, Si fueras pájaro lo entenderías de David Testal.  

T’agrada el cinema? Sí, molt. Una pel·lícula o una sèrie per recomanar… Em ve Interstellar de Christopher Nolan.

Quins són els teus referents musicals? En tinc molts i és difícil. Te’n diré quatre, molt diferents entre si, la Nina Simone, la Sílvia Pérez Cruz, el Richard Bona i el Sami Yusuf.

T’has plantejat alguna vegada de crear les teves pròpies cançons? M’ho he plantejat molts cops, però no surt.

De quin o quins viatges guardes més bon record? La gira on vaig incloure el meu germà i on vam intimar per primer cop amb el Mattia. Hi ha un documental a Youtube sobre aquest viatge per Itàlia, Grècia, Sèrbia i Eslovènia.

Quantes llengües parles? Quatre, anglès, castellà, català i italià.

Ets creient? Sí. Crec en el misteri, en què hi ha alguna cosa més enllà.

Ets feminista? No, mai no he ressonat amb això.

Com et defineixes políticament? No em puc definir.

Tens algun animal de companyia? No.

Avui que a Santpedor s’ha fet la consulta sobre la reintroducció de l’espectacle de vaquetes, tu què hauries votat? Potser m’hauria oblidat de votar… Potser hauria votat NO, però la veritat és que m’és igual, perquè no m’interessen aquestes coses.

Quin és el teu estat d’ànim actual? De vulnerabilitat.

El teu lema vital… Un que m’ha acompanyat molt aquests últims mesos: la llibertat és ocupar-me d’allò que m’he d’ocupar.