Setembre

Tornes dels dies que comparteixes anualment amb les filles a mar la primeria de setembre i, de sobte, el món més proper ha canviat. D’entrada, trobes la casa fresca, un autèntic plaer després de setmanes en què la gran preocupació era procurar que les altes temperatures no s’ensenyorissin del teu espai vital. El sol ja no ocupa de bon matí la terrassa orientada a nord, i les temperatures, més moderades, et permeten reviscolar de la letargia de bona part del juliol i l’agost. El més impactant, però, és el retorn a l’ordre col·lectiu. La gent ha tornat a la feina, la canalla ha iniciat el nou curs escolar i la vida social, arrenglerada en base a aquests pilars, reprèn les programacions i la “normalitat”. De sobte, et trobes amb els millors dies de piscina de tot l’estiu (aigua neta i fresca i pocs usuaris que permeten practicar la natació sense ensurts) i et desagrada que totes les activitats recomencin just quan l’estació del lleure arriba al seu millor moment, quan el temps és més bo, les aglomeracions més escasses i la possibilitat d’autèntic gaudi més elevada.

Però com que el treball dignifica i ordena les nostres (privilegiades) existències que deia sarcàsticament l’enyorat Pepe Rubianes, el setembre es converteix en el mes del Sant tornem-hi, dels retrobaments i del recomençar. Per això fas recordatori dels temes col·lectius que al teu parer cal reprendre i no oblidar.

1. La primera assignatura pendent és que hem de continuar combatent la societat patriarcal, aquest sistema social en què per raó de sexe mitja humanitat (els homes) mana, decideix i practica la violència contra l’altra meitat (les dones) que, malgrat els avenços legals assolits, continua patint abusos de tota índole, sovint per part dels que se suposa que són els seus companys. No és que això només passi al règim dels talibans a l’Afganistan, a la República Democràtica del Congo (on cada hora 46 dones són violades) o a altres països llunyans. És que a França mor una dona a mans de la seva parella o exparella cada tres dies i a Espanya aquest estiu ja s’ha superat el nombre de feminicidis de l’any passat (per cert el 40% a Catalunya).

El teu desig de cara al nou curs és que els homes, en comptes de mostrar-se a la defensiva i silenciar-ho, s’incorporin a la lluita per la igualtat i per erradicar les actituds i comportaments testosterònics, prepotents i violents de què fa gala el seu gènere, deixant de justificar-los i encobrir-los. I que les dones que no se senten interpel·lades en aquesta lluita comencin a obrir els ulls. Als uns i a les altres els preguntaries quina opinió els mereix Dominique Pelicot, el ciutadà francès de 71 anys, casat des de fa cinc dècades, pare de tres fills i set nets, que està sent jutjat aquests dies a França, acusat de subministrar regularment grans quantitats de medicaments a la seva dona per adormir-la i deixar-la en mans de desconeguts que la violaven al dormitori que compartia amb ella, mentre ell ho observava i ho gravava. Diríeu que és un pervertit, un trastocat, un cas aïllat? La cosa és que al banc dels acusats s’hi asseuen també 51 altres homes que han pogut ser identificats en el gairebé centenar de violacions documentades que van perpetrar a la víctima entre el 2011 i el 2020 quan es va destapar el cas. Aquests homes (i d’altres que no han pogut ser identificats) tenen entre 26 i 74 anys i entre ells hi ha un bomber casat i amb dues filles, un militar amb una filla que va néixer la mateixa setmana que presumptament va violar Gisèle Pelicot, un regidor municipal, un jardiner, treballadors de la construcció, camioners, un infermer, un lampista, un funcionari de presons, un expert en informàtica que treballa en un banc, un periodista i diversos jubilats, molts amb relacions estables i descendència. Vaja, homes d’allò més “normals” i aparentment tan respectables com els nostres veïns. A aquests els justificarem també dient que són bojos o casos aïllats? Tant de bo aquest curs que ara comença molta gent obri els ulls i se senti interpel·lada a actuar contra l’estructura social que promou i permet tantes conductes abusives contra les dones.

2. Una altra assignatura pendent és la del genocidi que s’està consumant davant dels nostres ulls amb el poble palestí a Gaza i Cisjordània. Cert que els recursos personals per fer front a aquest assumpte són més limitats. Però els 186.000 morts (estimats el passat juliol), entre ells 10.000 infants, la destrucció dels sistemes sanitari i educatiu del país, la manca d’aliments, aigua i sostre que pateix la població, les infeccions respiratòries agudes, les diarrees, la sarna, la varicel·la i la poliomielitis, les criatures orfes i els bombardejos sistemàtics contra la població civil obligada a desplaçar-se des del passat 7 d’octubre, no mereixen el nostre oblit.

Cal dir ben alt que si la població jueva va ser objecte d’un genocidi massiu per part de l’estat nacionalsocialista alemany durant la Segona Guerra Mundial, ara és l’estat d’Israel qui el perpetra i, com aleshores, no és moralment decent optar per la indiferència (com la gent que no va voler “saber” què estava succeint als camps de concentració que el Tercer Reich havia repartit per Europa). I no perdem de vista que aquesta ocupació armada, com tots els altres conflictes bèl·lics que succeeixen ara (al Sudan, Ucraïna, Armènia, Haití…), és el resultat d’una envitricollada suma de factors en la responsabilitat dels quals sempre hi ha presents els països del primer món (com la venda d’armament a Israel que l’Estat Espanyol encara va realitzar un cop iniciat el conflicte).

3. L’arribada massiva d’emigrants a Europa i als Estats Units és un altre dels grans temes que tenim pendents. Mentre persisteixin les desigualtats econòmiques i socials planetàries, l’arribada d’emigrants per totes les vies possibles no cessarà. Et dol quan gent propera que viu molt bé es queixa de l’emigració. Alguns dels que ho fan són fills o nets de persones que un parell de generacions enrere es van sentir expulsades de la seva terra perquè no s’hi podien guanyar la vida o pels abusos que s’hi cometien. No et vols estendre sobre com de necessària resulta la mà d’obra estrangera per mantenir la nostra societat del benestar i com la trobaríem a faltar si una setmana tots els treballadors emigrants de tots els àmbits decidissin fer vaga. Però al marge d’aquest argument mercantilista, la solidaritat i la generositat són uns valors socials que hauríem de lluitar per no perdre.

Recomanes anar a veure la pel·lícula El 47 de Marcel Barrena, inspirada en la història real de Manuel Vital, l’emigrant extremeny que va liderar la lluita veïnal per connectar el barri de Torre Baró amb Barcelona. Un film entranyable que homenatja aquest barri i totes les lluites veïnals dels anys 70 del segle passat, de visió imprescindible per recordar d’on prové bona part de la població catalana i per reflexionar sobre la dignitat de les persones, que sempre ens movem a la recerca del millor lloc on establir-nos per sobreviure i créixer. Estaria bé, a més, que pel·lícula i reflexió ajudessin a aturar els discursos d’odi contra l’emigració pobra (no has sentit mai que ningú es queixi de les colònies alemanya, anglesa i francesa que s’instal·len a les nostres illes i costes) amb què l’extrema dreta tracta d’ensarronar-nos.

Arribats aquí ja no tens esma per parlar d’altres grans temes que també et preocupen (el canvi climàtic, el turisme massiu, l’ús social del català…) i que abordaràs en una altra ocasió.

Des que vas iniciar aquest “Setembre”, progressivament el temps ha refrescat i és una delícia poder endinsar-nos en aquesta tardor avançada. Les nits són fredes i els migdies càlids. Amb la Coral Escriny heu tingut la sort de participar a l’acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya a les Fonts de Montjuïc de Barcelona cantant Els Segadors. Raïm i figues ja venen més de gust que síndries i melons. El setembre s’imposa.