Temps de canvi

COMIAT

El temps passa inexorablement per a tothom i allò que en una època de la vida veus com a molt llunyà, sorprenentment, de cop t’arriba a tu.

Molts companys i companyes estimadíssims m’han precedit en aquesta circumstància, però l’experiència dels altres no resta ni un bri d’emoció al moment personal de tancar i acomiadar l’etapa laboral.

Ho faig avui amb una barreja estranya d’il·lusió i malenconia.

D’una banda em sedueix el moment vital que se m’obre a partir del dia 5 d’abril.  Especialment perquè, si la salut m’acompanya, disposaré de temps, un luxe, un valor que les societats occidentals tan riques en tot, hem perdut. M’entusiasma la perspectiva de poder-me llevar quan ja no tingui son, de sortir diàriament a caminar, d’esmorzar i llegir el diari sense presses i de poder improvisar a cada moment què puc o vull fer. Tenir temps per a gaudir de l’existència minúscula,  la relació social espontània o simplement per badar.  Crec que disposar de temps, a més, m’ajudarà a reconèixer i poder seguir petites vies que potser encara sóc a temps d’explorar: aquells petits desitjos que tots hem tingut o tenim i que la voràgine de la vida activa ens ha esmorteït o ens ha fet aparcar.

Però al costat d’aquest sentiment de felicitat, apareix la recança. Recança per tot allò que deixo enrere: els companys, els alumnes, l’institut i la professió.

A vegades m’han preguntat com és que he treballat tants anys al Lacetània sense cansar-me’n. No he sabut exactament com resumir-ho. Potser ara és un bon moment per intentar-ho.  Recordo que quan vaig arribar-hi, el setembre de 1983, vaig trobar-hi una gent i un desig de canviar el model d’institut  que em van engrescar. Érem encara als inicis de la transició política i la societat començava a democratitzar-se. Després de molts anys  d’una direcció personalista i autoritària, l’institut iniciava  un periple nou, fonamentat en el treball en equip, el debat de propostes i la transparència. Hi havia molta feina a fer: crear un nou projecte educatiu de centre; elaborar un pla d’acció tutorial del qual vam ser pioners; introduir la celebració de festes i activitats extraescolars a la vida acadèmica per tal d’afavorir el benestar de l’alumnat i la cohesió social;  potenciar la participació activa dels alumnes en la vida de l’institut;  crear un model de gestió rigorós, transparent i democràtic… Tot i que jo havia arribat al món de l’ensenyament  sense especial vocació, recordo que als pocs mesos de ser al centre vaig pensar que havia trobat el meu lloc.

Amb el pas del temps t’adones que no és a l’abast de tothom trobar un lloc de treball creatiu, que t’ompli de veritat i que et permeti realitzar-te. Tanmateix hom pot arribar a gaudir de la professió que li ha tocat en sort si sap conciliar el seu propi tarannà i habilitats amb l’entorn i amb la feina que li toca fer. Això segon és el que crec que m’ha passat a mi en aquest institut, al qual he d’agrair la possibilitat que m’ha donat de poder treballar d’acord amb uns criteris professionals  i  amb uns valors que per a mi han estat i segueixen sent  importants i que crec que són fonamentals  per a l’educació i la transformació social: l’equitat, la igualtat i la solidaritat. I tot això envoltada d’un equip extraordinari de persones, que m’han permès al llarg de tants anys, venir a treballar sempre amb alegria i amb el somriure als llavis.

Arribats a aquest punt,  vull deixar constància del meu agraïment a tots els lacetans amb qui he treballat al llarg de quasi 36 cursos. Als amics i companys de diferents àrees i departaments que em van precedir – alguns d’ells dissortadament traspassats- i de qui vaig aprendre moltíssim.  Als companys i companyes de l’àrea de Català amb qui, sempre, i malgrat petites i saludables divergències, hi ha hagut una excel·lent  relació i entesa. A tots aquells amb qui en diferents etapes hem compartit tasques directives, sempre dures i difícils, però amb qui tothora hem sabut trobar riures i un munt de complicitats. Als companys dels successius equips docents, a les companyes de la Comissió d’Atenció a la Diversitat i altres comissions,  amb qui sempre he treballat molt a gust.

Per acabar, deixeu-me verbalitzar dues coses: una convicció i un prec.

La convicció és que l’institut el construïm, dia a dia, totes les persones que en formem part i, per tant, tota la feina que hi fem i la manera com la realitzem, tenen una incidència directíssima en l’alumnat i en la institució. Una cosa a tenir en compte en moments de defalliment.

I pel que fa al prec, demanar-vos que no deixeu en la invisibilitat els meus alumnes d’acollida, que ja sabeu que són un col·lectiu fràgil, i que per això mateix mereix tota la nostra empatia i flexibilitat.

Res més. Una abraçada fortíssima a tots i un adéu per sempre, companyes i companys!

Llegit al Claustre de l’Institut Lacetània el 3 d’abril de 2019