Teresina Surribas, un esperit lúcid camí dels noranta-set anys

El proper 6 de juny la Teresina Surribas i Riera  (Banyoles 1924) complirà 97 anys i superarà amb escreix l’esperança de vida a Catalunya, que actualment se situa en els 83 anys. Nascuda en plena dictadura de Primo de Rivera, la seva biografia ha transcorregut  al llarg de la segona República, la Guerra Civil, la dictadura de Franco, la Transició i el Procés català, és a dir, al llarg de totes aquelles efemèrides del segle que configuren allò que anomenem la Història en majúscules.

Tot i enyorar molt les persones de la seva generació familiar que ha anat perdent al llarg dels anys, segueix connectada al món amb lucidesa i empatia des de casa seva on hem mantingut aquesta entrevista.

Vós no vau néixer a Santpedor. Parleu-nos dels vostres orígens i de com era la vostra família.

Els meus pares procedien tots dos de la província de Girona, el pare va néixer a Palafrugell i la mare a L’Armentera. Van tenir onze fills, dos dels quals van morir de petits, un nen de mesos a causa d’una insolació i una nena de 5 anys per la grip espanyola de l’any 1918. Dels nou que vam sobreviure, tres nois i sis noies, els dos grans, el Francesc i l’Engràcia, van néixer a Figueres;  els cinc següents, el Pere, la Carme, la Maria, l’Enriqueta i jo vam néixer a Banyoles; i els dos petits, el Joan i la Rosa, van néixer a Barcelona.

El pare treballava en una notaria i també es dedicava a la compra-venda de cases. Ens vam traslladar a Barcelona perquè li va semblar que allà seria més fàcil que els fills poguessin estudiar. Primer vam viure al carrer Santa Magdalena de Gràcia, a prop de la plaça Trilla, en una casa gran. Més endavant ens vam traslladar a un pis del carrer Ferran, entre la plaça Sant Jaume i les Rambles.

L’època de la vostra formació escolar va coincidir amb el temps de la República. A quina escola anàveu i què recordeu d’aquell moment?

Primer vaig anar a un col·legi de monges, que no recordo quines eren. La meva germana Enriqueta, que era dos anys més gran que jo i era molt decidida, va ser inculpada d’una cosa que no havia fet i com que en aquell centre hi anaven moltes nenes benestants, no se la van creure i una monja la va pegar. Ella es va revoltar contra la injustícia i s’hi va tornar amb una coça, per la qual cosa la van fer fora del col·legi. El nostre pare, que era molt recte però també molt just, li va donar la raó. A casa ens explicàvem les coses amb sinceritat i el pare no ens va donar mai ni una sola bufetada. La meva germana que aleshores tenia 13 anys no va voler tornar mai més a aquell col·legi, ni tan sols uns mesos més tard  quan li van demanar de participar en una funció de teatre. Després jo vaig anar a classe amb una mestra que ensenyava  a casa seva a uns 15 o 20 nens.

Aquella era l’època del president Macià i, com que vivíem al carrer Ferran, jo l’havia vist moltes vegades quan anàvem a buscar aigua a una font que hi havia en una placeta darrere el palau de la Generalitat. Recordo bé quan es va morir abans de la guerra, jo devia tenir 9 o 10 anys.

Quan teníeu 12 anys va esclatar la Guerra Civil. Què recordeu d’aquell moment? Com va canviar la vostra vida?

A la meva família érem republicans i, per sort, no hi va haver cap mort. El meu germà més gran, el Cisco, quan va esclatar la guerra acabava de fer la mili, era dotze anys més gran que jo. Era un artista que pintava i dibuixava molt bé i venia molts quadres. Conjuntament amb l’altre germà gran, el Pere, que era enginyer, davant l’evidència que els cridarien a files, van decidir anticipar-se, fer-se voluntaris i fer valer que sabien dibuixar. Gràcies a això van entrar a l’Estat Major per fer feina de plànols i es van estalviar d’agafar els fusells.

Recordo que tiraven moltes bombes. Sort que davant de casa hi teníem un refugi, uns soterranis molt grans d’una botiga d’objectes de vidre que ara ja no existeix; quan hi havia un bombardeig, tot el barri s’hi amagava! També passàvem molta gana perquè s’havien de fer moltes cues per aconseguir menjar. Davant d’això la Gràcia, la germana més gran, que amb beques havia estudiat Filosofia i Lletres, es va presentar i va aconseguir la plaça de mestra del poble d’Estamariu, a prop de la Seu d’Urgell. I cap allà vam marxar ella i jo. Ella treballava de mestra i jo feia les feines de casa, per tant a partir dels 12 anys ja no vaig poder estudiar més. Les altres germanes grans, la Carme, la Maria i l’Enriqueta, treballaven a Barcelona,  a Cal Vinyoles, un taller de gèneres de punt, i primer no van voler deixar la feina, però al cap d’un temps tota la família, menys els dos nois grans, es va traslladar a Estamariu. Allà ens vam estar a la rectoria perquè abans que nosaltres hi arribéssim el capellà n’havia hagut de marxat. Durant aquell temps el pare va fer de secretari de l’Ajuntament i va aconseguir que el racionament també arribés a aquell petit poble.

També recordo que als dos germans grans els van tenir un temps empresonats a una txeca, perquè dins l’Estat Major del govern republicà hi havia algú que feia espionatge per al bàndol nacional i fins que no van descobrir qui era, no els van deixar lliures.

Quins records teniu de la immediata postguerra?

Com que les vies de tren van quedar espatllades, vam retornar a Barcelona en un camió de soldats. El nostre balcó del carrer Ferran havia quedat tot foradat per les bales. En la nostra absència el  pis havia estat ocupat per uns refugiats de guerra que després es van escapar a França. Fins i tot hi vam trobar xinxes!

Jo ja tenia 15 anys i vaig entrar a treballar a un taller de flors artificials que em donava feina per fer a casa. Al cap de tres anys, quan en tenia 18 o 19 i ja havia fet tot l’aprenentatge, em vaig posar a treballar pel meu compte. Compartia empresa amb la meva germana Carme, que feia de viatjant  i es va comprar una tricotosa que el nostre germà Joan va arranjar perquè treballés sola. Fèiem unes tires de teixit amb unes flors que es venien molt bé. I això ens va permetre de guanyar-nos bé la vida.

Pel que fa a Barcelona recordo que van desaparèixer dos carrers que hi havia hagut davant la Catedral i la Plaça Nova va quedar com la coneixem ara.

A finals dels 40 us vau traslladar a Santpedor i a l’any 1950 us vau casar amb el santpedorenc Josep Itó Carrió. Com va anar això?

El meu pare va comprar una casa al carrer Font Barrera  tocant a la plaça de l’Església de Santpedor, on avui hi ha una perruqueria. Inicialment la va comprar amb la intenció de tornar-la a vendre, però s’ho va repensar i ens va proposar a la Gràcia i a mi de posar-hi una botigueta de verdures. Jo tenia uns 24 o 25 anys quan em vaig traslladar al poble. El meu pare va conèixer el Josep abans que jo perquè com a guardaagulles de l’estació li va demanar si ens podria dur a la botiga el gènere que ell enviaria des de Barcelona a través del ferrocarril.

El Josep i jo ens vam veure per primera vegada a la centraleta de telèfons que hi havia al carrer Ample. Sembla que li vaig agradar des del primer dia, però jo aleshores tenia un nòvio a Barcelona  a qui, al final, vaig acabar deixant. El Josep es veia bona persona i em va agradar de seguida. Vam festejar uns pocs mesos i ens vam casar a Barcelona a la parròquia del carrer Sant Francesc, una església que ara ja no hi és i que van tirar a terra per engrandir el Palau de la Música. Ja casats ens en vam anar a viure al número 10 del carrer Sant Pere, la casa de Santpedor on ell havia viscut sempre.  Més endavant, a l’any 1963, ens vam començar a fer aquesta casa on ara visc.

Hi va haver una dona que directament em va dir “Han de venir les noies de fora a casar-se aquí”

Una forastera barcelonina aterrant a un Santpedor que aleshores tenia 1800 habitants devia ser objecte de tota mena de mirades. Us hi vau sentir ben acollida o us va costar d’acostumar-vos a la vida aquí?

D’entrada la gent em mirava molt per la finestra amb els porticons ajustats o pel balcó amb les persianes abaixades. Hi va haver una dona que directament em va dir “Han de venir les noies de fora a casar-se aquí”, com tirant-m’ho en cara. Però no em va costar d’acostumar-me a viure al poble perquè a Barcelona jo treballava a casa i no sortia gaire. Només sortia els diumenges, travessava la Via Laietana i anava a ballar sardanes a la Plaça Nova.

La botiga de verdures vaig acabar deixant-la perquè no m’agradava gaire i vaig continuar amb el negoci de les flors. Tenia tanta feina que fins i tot en vaig donar a fer a algunes dones del poble, com la meva cunyada Antònia Rosell, la seva germana Isabel i d’altres…

Com recordeu el Santpedor d’aquells anys? Quines coses us van cridar l’atenció?

Era un poble petitet, vaig anar coneixent a tothom i m’hi vaig trobar bé de seguida. A mi m’agraden els pobles petits perquè tot és més familiar.

Recordo que anàvem a buscar aigua fresca a la Font de les Escales, que era un racó molt bonic.

Quines formes de diversió hi havia al Santpedor dels anys 50?

Nosaltres els diumenges no érem gaire al poble. El meu germà Joan i la meva germana Rosa de seguida van tenir un Seat 600 i amb els seus cotxes fèiem moltes excursions per Catalunya (Berga, Gósol, Camprodon…) i per fora, a Santander, a Lourdes, a Saragossa…

A vegades anàvem a la Font de la Riera a berenar. Recordo el xicot de la Riereta que hi collia crancs, que després guardava al pou de casa seva per quan la seva mare els necessitava. Per la Festa Major també anàvem a l’envelat sobretot a badar, perquè fins que no em vaig casar jo no havia ballat mai.

No vau tenir fills. Ho vau viure com una mancança?

Ara em penedeixo de no haver anat a la Dexeus com van fer altres dones. Però en aquell moment vivia molt bé. Tenia la meva feina i voltàvem molt i això va fer que no penséssim gaire en els fills.

A partir de la mort de Franco les coses van començar a canviar. En què ho vau notar més?

Doncs que la gent podia parlar amb més tranquil·litat i llibertat.

Al llarg d’aquests setanta anys llargs que porteu aquí, Santpedor ha sofert molts i grans canvis. Quins diríeu que són positius i quins no us agraden?

Ara el poble és molt gran, ha crescut molt, hi ha més feina i més vida. Però pel meu gust m’agradava més quan era més petit i coneixies a tothom.

També heu assistit a un gran canvi en la vida de les dones… Hi ha alguna cosa que us hauria agradat i que no vau poder fer pel fet de ser dona?

Els pares ens deien que a les 10 havíem de ser tots a casa, tant els nois com les noies. I ho feien perquè si tardaves gaire patien que no haguessis tingut un accident. Jo crec que el meu pare no era gens tancat, al contrari més aviat era molt avançat al seu temps. I els germans, que vam estar sempre molt ben avinguts, vam rebre el mateix tracte, tant els nois com les noies.

Tres germanes meves (la Gràcia, la Carme i la Rosa) no es van voler casar mai, perquè s’estaven totes tres juntes i vivien molt bé. La Rosa, que també va treballar de mestra, quan es va jubilar col·laborava amb un centre de dones maltractades.

Vos vau estar casada molts anys amb el vostre marit. En un moment en què moltes parelles duren poc temps, quina diríeu que va ser la clau del vostre èxit?

El Josep i jo vam estar casats 65 anys. Sempre vam estar molt bé i ens vam avenir molt. A penes vam tenir mai cap discussió. Ell també s’avenia molt amb la meva família.

Quines són les coses més importants de la vida, Teresina?

La unió de la família i que la feina que facis t’agradi i puguis treballar a gust. Jo vaig gaudir molt amb la feina que feia. Vaig començar a treballar  amb les flors l’any 1939 quan tenia 15 anys i vaig plegar que ja en tenia 58, l’any 1983, quan es va morir la meva germana Carme amb qui sempre vaig compartir el negoci.

Expliqueu-nos en què consistia aquesta feina de les flors artificials que tan feliç us va fer…

Doncs feia flors d’organdí i de feltre. Tenia uns motlles per fer-les; a vegades les tallàvem a mà i a vegades amb l’ajuda d’una premsa. També teníem un motlle per cada flor amb el qual fèiem les diferents fulles. I amb les mans acabàvem de donar la forma que havien de tenir. Algunes s’havien de planxar i altres no. Les que més es venien eren les roses, però també fèiem crisantems i  d’altres. A vegades jo mateixa tenyia l’organdí blanc fins aconseguir els colors que més es venien.

Fèiem flors sobretot per als vestits de mudar i per al cabell. També fèiem diademes per a la canalla, amb una tira de feltre i tot de floretes petites cosides. Alguna vegada també vam fer flors per omplir gerros, però ens resultaven més ben pagades les que fèiem per a la roba.

I el Josep, el vostre marit,  treballava al ferrocarril…

El Josep va ser un dels integrants de la lleva del biberó i als 17 anys li va tocar d’anar a la guerra. Quan es va acabar, es va posar a treballar al ferrocarril perquè això li facilitava trobar menjar. Aquella va ser una època de molta misèria!  Ell era guardaagulles, però quan no treballava pujava al tren i se n’anava a d’altres pobles a aconseguir menjar en botigues que sabia que en tenien. També venia palla que li guardaven molts pagesos i que un senyor de Barcelona li comprava per als cavalls d’equitació.

Quan tenia 53 anys van treure el tren i a partir d’aleshores es va dedicar a treballar a l’hort.

Quines són les absències, les morts viscudes, que us han impactat més a nivell personal?

Les de la família, els pares, els germans i el Josep. A tots els trobo a faltar moltíssim.

La primera que es va morir va ser la meva germana Maria, quan només tenia 26 anys, de càncer als ossos; havia acabat els estudis d’infermera i llevadora i mai no va poder exercir. A la meva família hi ha hagut molts càncers, quatre germans s’hi van morir. Jo n’he superat quatre i ja soc l’única que queda viva.

Ara fa uns dos anys es va morir la Rosa, la darrera germana que em quedava; tenia  89 anys i es va morir aquí a casa meva. El Josep es va morir el gener del 2016 als 95 anys.

“… he tingut una vida molt maca i he de donar gràcies a Déu pels germans i el marit que he tingut”

La vellesa té coses positives?

Com la joventut no hi ha res. Però a la vellesa m’adono que he tingut una vida molt maca i he de donar gràcies a Déu pels germans i el marit que he tingut.

Com és ara el vostre dia a dia?

Fa un any i mig vaig relliscar i caure i em vaig trencar el braç i esquinçar el fèmur. Això em va fer perdre l’estabilitat i ara necessito repenjar-me en el carro per anar a comprar.

Em llevo a les 9, esmorzo i aleshores ve una noia que m’ajuda. A vegades anem a passejar al Parc de l’Agulla i ella cuida el jardí. Llegeixo molt i reso el rosari cada dia, tal com s’havia fet sempre a la meva família. El pare sempre deia  “La família que resa unida, roman unida”. Els diumenges vaig a missa. També vaig a la biblioteca a buscar llibres i, a vegades faig petar la xerrada a casa de la veïna.

“Els països grans tenen massa armes i militars; m’agraden els països petits com Andorra que no en tenen”

Com veieu la situació del món i del país?

Malament perquè hi ha moltes injustícies. El president Trump dels Estats Units en va fer de molt grosses. També tinc molta mania al Bolsonaro i l’Erdogan. Per sort, ara han deixat anar el Lula da Silva del Brasil, que va fer molt per millorar la vida a les faveles.

Aquí m’agradaria que poguéssim aconseguir la independència i que pugés l’Esquerra Republicana. Espanya també milloraria en veure com ens governem.

Els països haurien de ser petitets. D’Espanya en podrien sortir quatre i no hi hauria tantes baralles. Els països grans tenen massa armes i militars; m’agraden els països petits com Andorra que no en tenen.

Vau anar a votar el 14 de febrer?

I tant! Perquè no pugi l’Abascal. Ens faria molt mal i les dones rebríem!

De quina manera us agradaria morir?

Aquí a casa com la meva germana Rosa.

Quin missatge us agradaria donar, des dels vostres quasi 97 anys, a la gent jove?

Que haurien de tenir més fe en Déu, que això s’està perdent. La fe serveix per tot. Jo he après molt dels Evangelis que són clarament edificants, si els medites. Si tots apliquéssim el manament “Estimar el proïsme com a tu mateix” no hi hauria mai guerres, ni malentesos entre la gent. Crec que la societat està perdent facultats morals.

PREGUNTES BREUS

Quin diríeu que és el principal tret del vostre caràcter? Sóc pacífica.

La qualitat que preferiu en les persones?  Que siguin amables i sinceres.

Allò que més us estimeu dels amics?  La companyia.

El vostre principal defecte? Sóc tímida i a vegades no m’he atrevit a dir alguna cosa.

La vostra ocupació preferida?  Llegir i fer teatre amb el meu marit.

Un lloc per viure…  Santpedor.

Ja heu dit que us agrada llegir… Molt.  Recomaneu-nos un llibre… “Déu meu, per què?” d’Abbé Pierre, és un llibre de reflexions que estan molt bé.

Us agrada el cinema? Sí.  Recomaneu-nos una pel·lícula… “Tiempos modernos” de Charles Chaplin.

Us agrada la música?  Sí.  Algun cantant o compositor preferit? Recordo la meva mare cantant cançons catalanes quan rentava els plats i cuinava. El Josep també tenia molt bona veu… s’assemblava a la del Marcos Redondo.

Ja sabem que sou creient… Sí.

Sou feminista?  Sí.

Com us definiu políticament?  Sóc independentista i d’esquerres i m’agrada el Gabriel Rufian.

Teniu algun animal de companyia? M’agraden els animals però tenir-los a casa no.

Quin és el vostre estat d’ànim?  Enyoro molt la família.

El vostre lema vital…  Treballar per ajudar la família.