Un assumpte de família

Diumenge passat, dia de les darreres eleccions  per  al Congrés i el Senat de l‘Estat (les segones  en sis mesos, del tot innecessàries però forçades per un irresponsable PSOE), et vas regalar una sessió de cinema de Cine Club Manresa  a l’Auditori Plana de l’Om. Malgrat que la programació escollida per Cine Club té sempre un segell de qualitat, no sempre ensopegues amb un film profund i impactant que et deixi un molt bon regust al cos. Aquesta vegada, però, la pel·lícula Un asunto de família del japonès Hirozaku  Korreeda premiada amb la Palma d’Or al festival de Cannes de 2018, va resultar un obsequi deliciós per a un dia que va consolidar l’ascens de l’ultradreta a Espanya.

T’agrada pensar en la profundíssima càrrega social i transgressora de la pel·lícula, molt adequada per contrarestar aquesta onada d’obscurantisme i d’egoisme que s’està estenent pel món. Contra aquest tsunami reaccionari  (compte, que no estic parlant del Democràtic!), caldrà lluitar consumint cultura i més cultura, conreada amb llibertat, amb esperit crític i amb amplitud de mires.

Korreeda ens endinsa en la quotidianitat d’una família de classe humil japonesa,  que sobreviu gràcies a la pensió de l’àvia, a l’inestable treball dels adults, a la concupiscent ocupació de la jove i als petits furts que realitza amb indiscutible mestria el menut de la família (amb la connivència de son pare) per les botigues i supermercats del barri. En un moment donat,  s’incorpora a aquest clan, una nena de cinc anys, rescatada d’una situació de maltractament familiar, amb l’entrada de la qual s’aniran revelant  les profundes relacions afectives i la vida poc convencional d’uns personatges,  alhora purs  i amorals. La mort de l’àvia conduirà aquesta peculiar família al xoc amb una societat establerta i burocratitzada, que es regeix amb uns paràmetres legals tenyits d’insensibilitat social.

D’una forma aparentment amable i lleugera, el director nipó aconsegueix que uns éssers  molt vulnerables, propers a l’exclusió social, ens resultin amables i tendres, gràcies a l’afecte que saben prodigar-se.  Amb tot no ens estalvia les seves parts més fosques, històries individuals lligades a situacions familiars dominades per l’abandonament, el delicte passional, la fugida, el desarrelament o el maltractament infantil.

La pel·lícula t’ha fet pensar en la institució familiar, aquesta unitat de convivència tan sacralitzada pels poders establerts i en el si de la qual i en nom de la qual s’han produït  i es produeixen els més grans abusos. Abús de poder entre cònjuges, habitualment de l’home envers la dona i esporàdicament a la inversa. Abús de poder envers els infants. Abús de poder envers els avis. Enveges i lluites despietades entre germans per herències mal resoltes. Conflictes emocionals diversos i, a vegades, violències extremes. 83 dones mortes a mans de les seves parelles o ex parelles  a Espanya, aquest  2019 que encara no ha acabat… Abús sexual infantil. Evidentment hi ha famílies que saben gestionar bé la seva convivència i saben auto-regular-se. Però davant l’evidència estadística de tanta maldat infringida en el si de les llars, creus que només els il·lusos o els cínics poden  continuar defensant aquesta institució com a pilar bàsic de la societat.

Un assumpte de família ens fa evident que no calen lligams de sang per estimar i ser estimat, que hi ha llaços d’amor més enllà de la consanguinitat. Al cap i a la fi, triem els nostres amics però no tenim opció d’escollir a quina llar néixer. Que aixequi el braç qui tingui una família lliure de desavinences, a voltes profundes i llargues i transmeses de generació en generació.

D’aquesta  petita joia de film, em quedo amb l’esguard  net i trist dels infants, aquests éssers sovint desvalguts a qui, com a societat, hauríem de poder fer créixer amb afecte, empatia i uns valors sòlids. Ah, i amb el necessari per viure, que amb la panxa buida i sense educació és molt difícil estimar el proïsme!