Veure-hi clar, impactats encara pel Procés

L’any 2019 ha estat per a mi un any emocionalment molt dur a causa de les conseqüències del Procés, us explica una bona amiga.  Ho manifesta en un context relaxat, entre amics, en un moment en què feu balanç íntim dels vostres darrers dotze mesos. I ho diu molt compungida, amb el mateix dolor de qui ha sofert un fort sotrac o una sentida pèrdua. Uns mesos enrere, el professional que provà de pal·liar les seqüeles de la teva operació d’apendicitis et comentà que moltíssimes persones havien necessitat  la seva ajuda després  de l’1 d’Octubre.  I et recordes a tu mateixa, el desembre de 2017, autoimposant-te unes severes normes de conducta per evitar emmalaltir a causa de tot el que estava passant.

Potser se n’ha parlat poc, del fort impacte emocional que els fets polítics esdevinguts a Catalunya de mitjans  de 2017 ençà ha tingut sobre la població. S’ha fet (i es continua fent) un intens seguiment polític dels esdeveniments posteriors a aquell mes d’octubre; s’ha mirat de fer una aproximació objectiva a tot el que va succeir abans, durant i immediatament després d’aquell mes; s’ha acompanyat exhaustivament els polítics presos i les seves famílies; s’ha fet també seguiment  dels polítics que van optar per sortir d’Espanya abans no els engarjolessin; s’han editat llibres escrits o dibuixats a la presó; i, sovint, amb intencionalitat política, a banda i banda, s’han dit moltes coses de la gent (des del “sense la gent res no hauria estat possible” fins al “les famílies estan profundament dividides”).

Però és un fet cert que els dos milions d’actors que us vau il·lusionar amb força amb les propostes polítiques independentistes, que vau seguir devotament les seves consignes, que us vau manifestar  fins a l’extenuació,  que vau creure que seríeu partícips de la creació d’un nou país… heu patit molt i calladament, i ho seguiu fent, i maldeu per mantenir intactes les esperances, malgrat la fefaent evidència que aquell somni no es va poder complir.

Fa molts mesos que el teu instint t’ha portat a distanciar-te de tant soroll polític i mediàtic. Hi ha moments que, sobretot al vespre, t’estimes més no escoltar les notícies. Des del 17 d’agost de 2017, data dels atemptats terroristes a Catalunya, fins al pont de la Constitució d’aquell mateix any, el vaivé emocional lligat a la cursa d’esdeveniments que s’anaven succeint se’t va menjar viva: por, incredulitat, alguna alegria de recorregut curt, sorpresa, desengany, sentiment d’injustícia, desesperança,… i un munt de preguntes sense resposta.

Aprendre a agafar distància dels fets (la qual cosa no vol dir desentendre-se’n!), t’ha ajudat a aplicar-hi una altra mirada, que intenta ser més objectiva, o més periodística, en el sentit que intentes entendre què va passar. Per això vas comprar i llegir amb avidesa el llibre Tota la veritat, un exercici d’investigació periodística realitzat durant dos anys per sis professionals  de mitjans de comunicació amb línies editorials diverses (el santpedorenc  Marc Martínez Amat, cap de política de RAC1; Odei A. Etxearte, periodista de política a Vilaweb;  Roger Mateos, cap de política a l’agència  Efe a Catalunya;  Neus Tomàs, directora adjunta d’elDiario.es;  Ferran Casas, subdirector del Nació Digital;  i Gerard Pruna, cap de política del diari Ara), que es van entrevistar amb un centenar dels principals testimonis i actors (dirigents polítics, líders presos i exiliats, activistes socials, assessors,  membres de l’Estat Major i col·laboradors) que van protagonitzar l’1-O,  i que ha donat com a resultat una crònica sobre l’abans, el durant i el després del referèndum.

Saps que la veritat és sempre polièdrica i ben difícil d’escatir, per això el títol del llibre tal vegada sigui agosarat. Tanmateix s’hi narren fets que la gent -aquests sofrents seguidors de tot el que ha anat  passant-  desconeixíeu.  I una cosa ben important, cap d’aquests fets narrats no ha estat desmentit per ningú, la qual cosa vol dir que almenys es tracta d’una bona aproximació al que va passar.

Política en estat pur amb tots els seus encerts i les seves misèries

T’ha semblat important conèixer que no hi va haver mai bona sintonia entre els dos líders polítics, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, i que la història del Procés és la història de les desconfiances entre el PDeCat i ERC, condemnats a governar junts, cadascun amb la prioritat de mantenir o eixamplar el seu espai polític. El caràcter d’ambdós líders (més explosiu, el gironí; evitant de manifestar-se, el de Sant Vicenç dels Horts) tampoc no devia ajudar a l’entesa.

Conèixer  interioritats  com el perquè es va crear i qui formava part de l’Estat Major (l’òrgan que va organitzar el referèndum) i com en determinats moments els propis membres del govern el veien amb reticència; o les pugnes dins el PDeCAT, que va resoldre  Puigdemont apostant per la consulta; o les expectatives de Santi Vila per substituir Carles Puigdemont i el favor que tenia del President; o com l’atzar va jugar una mala passada (vistes les conseqüències penals posteriors)  a Josep Lluís Trapero, amb la mort de qui l’havia de substituir el 2016; o el fet que en tot el procés sempre hi hagués algú que fes les coses a disgust, empès per les pressions del moment (“Un cop més, es fa un pas només per la necessitat de vèncer les desconfiances entre els partits.”)…  Saber el com i el perquè s’anaven donant els diferents passos ajuda a prendre distància emocional i a elaborar una teoria pròpia dels fets,  més enllà de les consignes dels partits i de les entitats socials.

Perquè, desenganyem-nos, darrere aquests mesos emocionalment tan intensos, amb un objectiu que no es va poder materialitzar  i uns esdeveniments carregats d’èpica, hi ha hagut (i hi continua havent) una batalla política d’infart, de la qual cap dirigent no ha volgut parlar mai. Mentrestant, la ciutadania s’ha mostrat empàtica amb la situació dels presos i els exiliats, s’ha esforçat a mantenir viva la flama patriòtica amb cants diaris, s’ha fet activista per denunciar i rebutjar els intents de l’Estat per decapitar l’independentisme i, sobretot, ha mantingut intacta la seva fe.

Tens l’esperança que d’aquí a un temps, superats el desassossec i el vertigen d’aquests anys,  sapiguem retrobar la tranquil·litat d’esperit i la lucidesa  imprescindibles per tirar endavant. I apostes perquè una anàlisi rigorosa del que va passar i ens va passar aquell 2017 doni pas a l’autocrítica necessària per veure-hi més clar.

Afegeixo l’enllaç d’un article de l’Ignasi Aragay al diari Ara de diumenge 9/02/2020: https://www.ara.cat/opinio/Politicament-desvalguts-ignasi-aragay_0_2396160391.html. Connecta bé amb el fons del que volia expressar!

Diu Aragay que la política “Foragita l’ésser que pensa i estima i deixa exposat l’autòmat que treballa i executa, que obeeix, que es deixa portar per l’onada, que no s’atreveix a capbussar-se en les aigües tèrboles del seu jo.”