Viure sense por

El proper mes de març farà dos anys que es va reconèixer oficialment l’existència de la pandèmia del Covid-19 (oficiosament hom admet que moltes afeccions gripals dels mesos de gener i febrer del 2020 ja eren producte d’aquest virus) i la vida segueix a empentes i rodolons. Constates que no només les coses col·lectives han canviat (les restriccions en la mobilitat i en esdeveniments públics, l’ús constant de mascaretes,…) sinó també les individuals, i en alguns casos molt substancialment.

En el món privilegiat (el nostre, i només per a uns quants), a part dels estralls en la salut i en la mortalitat (2.024.650 casos acumulats a dia d’avui a Catalunya i 25.510 morts), moltes persones han vist alterada la seva activitat econòmica o directament han hagut de tancar el negoci, s’ha disparat la taxa d’afeccions per angoixa que en alguns casos han derivat en malalties mentals i suïcidis, i la por s’ha instal·lat a les entranyes de molta gent.

I és que aquesta pandèmia, segurament derivada de l’excessiu intervencionisme humà al planeta, ha obert en canal la forma de viure del primer món (castigant especialment els de la perifèria, els exclosos) i ha vingut a recordar-nos la fragilitat i mortalitat de la nostra condició, cofois com vivíem més propers als deus que a la pròpia naturalesa.

Alguns et titllaran de catastrofista però és una evidència científica que la vida tal com la vivim en aquestes latituds ja no és sostenible i cal fer grans canvis estructurals que de moment no es veuen per enlloc. La pandèmia ens ha recordat la importància dels serveis essencials: el sector primari per abastir-nos d’aliments; la sanitat per tenir cura de la salut de la població; l’escola que forma, educa i vetlla per la igualtat i l’equitat dels infants; i la cultura que a més de plaer aporta reflexió i esperit crític.

D’altra banda, ha fet aflorar els mals del nostre sistema: el desequilibri entre una Catalunya despoblada que depèn exclusivament del turisme i unes ciutats que també hi aposten i que durant el confinament es van mostrar força invivibles; la precarietat laboral de moltes famílies que viuen al dia amb feines temporals o d’economia submergida; la manca d’habitatge i de cases dignes (sobretot a les ciutats); l’excessiva dependència econòmica d’activitats supèrflues (oci nocturn…); i els valors socials que imperen (el culte al diner fàcil, la insolidaritat…).

T’estimes més no parlar de com s’ha gestionat tot plegat perquè heure-se-les amb aquesta situació deu haver estat i és extremadament complex. En qualsevol cas cal agrair l’esforç de moltíssima gent que hi ha deixat la pell (en l’àmbit de la sanitat, de la investigació, del món educatiu i també del món polític) i la capacitat de resiliència de la població en general.

A nivell personal la pandèmia t’ha fet adonar que l’exposició a la sobreinformació és nociva. Sobretot l’exposició continuada a xifres i més xifres que acaba resultant morbosa i contribueix a crear alarma social. A més, a banda de deixar d’escoltar la ràdio a primera hora del matí per evitar començar el dia amb mal peu, t’ha costat trobar un periodisme que avaluï i aprofundeixi en les causes del que està passant, més allà de la veritat oficial que ha quedat instaurada.

T’has vacunat per inèrcia o solidaritat social, per intentar atenuar la gravetat de la malaltia i el patiment als hospitals i residències, però sense tenir cap certesa sobre la bondat i efectivitat de les noves vacunes. I has trobat a faltar aprofundiment mediàtic en les idees dels que s’han mostrat contraris a la vaccinació, als quals directament s’ha negat l’accés als grans mitjans de comunicació i s’ha titllat de bojos i negacionistes sense conèixer els seus arguments.

Aquests dos darrers anys, finalment, han accentuat la part més introspectiva del teu caràcter, com no podia ser d’altra manera donades les restriccions en la mobilitat i la socialització. Per sort la teva condició de jubilada en una llar còmoda, la bona relació amb els amics i amb tu mateixa, les passejades, les lectures, el ioga, els actes culturals que no t’has prohibit, les escapades a la recerca de nous paisatges i seguir cantant a la coral -malgrat mil i una dificultats- t’han permès seguir vivint amb relativa normalitat.

No a tothom li ha passat el mateix. Alguns s’han enfonsat en la por i s’han entaforat a l’espai domèstic. Ja no els veus mai ni els trobes enlloc. S’han deixat inocular el virus de l’aprensió i han estat presos pel pànic, oblidant que viure sempre ha estat arriscat i que els humans som vulnerables per natura. Tenint en compte, a més, que el temor és l’element bàsic de control que utilitza el poder, es podria dir que estan ben fotuts.

Mentre la pandèmia no s’acaba d’acabar (editorial del diari Ara d’ahir) i seguim anant cap a la gripalització, és a dir, cap a la normalització del virus com una realitat amb la qual haurem de conviure, apostes per seguir vivint (amb la prudència que calgui) i per intentar fer-ho sense por.