Vola ben alt, Ferran

Tardor meteorològica i tardor vital.

Assisteixes al comiat de Ferran Gallart (traspassat el passat 21 de setembre víctima del càncer), i una dosi molt gran de tristesa substitueix la inicial sacsejada per la mort inesperada d’una persona encara jove i plena de llum. La cerimònia civil, més enllà d’estar conduïda per d’una d’aquestes empreses que gestionen la mort i que fan discursos “professionals” que sempre et sonen falsos, es converteix en un agraït i ben organitzat acte musical amb la presència i les interpretacions de Joan Chamorro i membres de la Sant Andreu Jazz Band; Anaïs Vila i Alba Marbà, amigues i col·laboradores del cantant, i el guitarrista Jordi Martínez amb el cantant David Sais, amics dels Strombers, la banda d’ska-rock sorgida a finals dels 90 i que ell va liderar durant més de 20 anys amb el seu amic Toni Company.

Mentre escoltes la desena de temes interpretats i les sentides intervencions de dos amics d’infantesa i de la seva excompanya, penses que la música és el millor homenatge que es podia fer a aquest home encara a la flor de la vida (només 50 anys), que segons un dels amics “va fer sempre el que va voler i va ser molt feliç”, atractiu, rialler, altament sensible, generós, solidari, carismàtic, un líder nat, que tenia encara molt camí per recórrer tant en l’àmbit personal com en el professional.

L’aflicció general que ha generat la seva pèrdua (amb una important afluència de persones a l’acte, amb nombroses mostres d’estima canalitzades a través de les xarxes socials i amb L’Espai del Ferran que l’endemà creen els amics santpedorencs en el marc de la Fira de Sant Miquel per poder-se expressar) et fa pensar en la mort i en l’empremta que les persones deixem en el nostre pas per la vida.

Naixem nus i ens n’anem igualment despullats de tot i tothom, fet que ens remet a la nostra condició de natura i ens iguala a qualsevol altra ésser viu. Cofois com vivim en una era tecnològica que ens entronitza com a semideus, ensopegar amb la malaltia incurable i el decés que tant ens esforcem a amagar, ens obliga a tornar a prendre consciència de la nostra petitesa. De segur que si visquéssim d’una altra forma, amb la idea de la mort més present, donaríem més valor a les coses menudes importants, l’amistat, l’estima, la generositat i la solidaritat amb els altres, en detriment de la supèrbia que ens inunda i tantes ànsies de poder, honors i diners que ens depraven.

I és que a l’hora de morir, allò que hem estat i els càrrecs que hàgim ocupat no tindran la més mínima importància. Transcendirà, això sí, la nostra generositat envers la societat, ja sigui en forma de descendència, obra social i artística o activisme per millorar el món i humanitzar-lo. I si de cas queden més petjades seran les del bon tracte cap a les persones que ens envolten, les carícies, els riures, les confidències, la lleialtat i la bondat.

El món servarà del Ferran les cançons dels seus vuit discos amb els Strombers, carregats de llum, alegria i festa; el llibre Gira la lluna. Cançons i contes per anar a dormir (il·lustrat per Anna Grimal) publicat fa un parell d’anys; les seves iniciatives solidàries com Un món per a les persones, la cançó que va impulsar juntament amb Oriol Barri l’any 2017 dins la campanya Casa nostra és casa vostra per acollir refugiats (https://www.auva.cat/mon-persones-casa-nostra-casa-vostra/) i les nombroses col·laboracions amb el món local, com el Pregó musical Festa Major confinada Santpedor 2020 que va fer amb Anaïs Vila (https://www.youtube.com/watch?v=6EWZ7WWu5bU).

Els amics i la família recordaran d’ell un munt d’hores compartides i tota mena de complicitats i gestos. A la teva retina restarà per sempre el Ferran tranquil i bonhomiós dels estius a la piscina, acompanyant l’amic Ciscu Díaz (Siscunagger, a qui va escriure una cançó), el gest sempre seductor, amable i somrient.

Vola ben alt, Ferran!