The queen, una veritable resistent

Em comparteixes?

Darrers articles

Elizabeth II el dia de la seva Coronació el 2 de juny de 1953

Quan tu vas néixer l’any 1959, Elizabeth II, la reina del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord i monarca de 15 estats més (Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Jamaica, Barbados, les Bahames, Grenada, Papua Nova Guinea, les Illes Salomó, Tuvalu, Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines, Belize, Antigua i Barbuda i Saint Kitts i Nevis), ja feia 7 anys que havia ascendit al tron. Nascuda el 1926, als seus 93 anys, en fa 67 que regna (des de la mort del seu pare George VI l’any 1952), i en aquests moments és la dirigent més vella del món i la persona viva que porta més anys com a cap d’estat d’un país.

A la vista d’aquest currículum, et ve de gust cridar God save the queen  i  treure’t el barret i agenollar-te davant sa gloriosa majestat, encara que això  estigui poc en consonància amb les teves conviccions republicanes. Tres generacions senceres regnant, amb 14 primers ministres passant successivament  pel número 10 de Downing Street (des de Winston Churchill fins a Boris Johnson), capejant periòdiques crisis derivades de la situació econòmica i política del seu país però sobretot dels escàndols provocats per membres de la seva pròpia família, la converteixen en tota una icona i en una veritable resistent.

I és que Lilibet  -així l’anomenaven de joveneta-, segurament  educada encara  amb la idea que els reis ho eren per voluntat divina, s’ha hagut d’enfrontar amb l’àrdua tasca de mantenir i conservar una institució decadent i caduca, cosa que l’ha obligada a fer tota mena de giragonses per aconseguir l’acceptació de la ciutadania. Perquè, desenganyem-nos, en ple segle XXI, totes les cases reials de les  monarquies constitucionals  (aquelles que provenen, no ho oblidem, de les autocràcies de l’Edat Mitjana) tenen ben present que les seves funcions de neutralitat política, arbitratge institucional  i preservació de la unitat territorial d’un país poden ser perfectament exercides per qualsevol president de república. La seva continuïtat, per tant, depèn només de l’arrelament històric que la institució reial hagi sabut crear en el territori i del fervor i simpatia que sàpiga suscitar entre els seus súbdits.

Per això totes aquestes monarquies malden per escenificar un tipus de vida i un model familiar compendi de qualitats i valors morals conservadors, que esdevingui exemplar i que pugui erigir-se en la Família (en majúscules) a imitar. I per això totes elles han hagut de “posar-se al dia” admetent a les seves files a persones d’origen plebeu, que suposadament  les democratitzen i les acosten al poble.

Tanmateix no els està sent gaire fàcil. En quasi set dècades de regnat Elizabeth II les ha hagut de veure de tots colors. Partia de l’abdicació al tron del seu oncle Eduard VIII per poder-se casar amb Wallis Simpson, una dona  dues vegades divorciada. I va aplicar la mateixa recepta a la seva germana Margaret Windsor, a qui va prohibir de casar-se amb l’home a qui estimava, el capità Peter Townsend, també perquè era divorciat. Però empènyer Charles, Príncep de Gal·les, el seu hereu, a un casament  no desitjat amb Lady Diana Spencer, en comptes de deixar-lo casar amb l’amor de la seva vida (Camilla Shand), va acabar com el rosari de l’aurora i la va obligar a haver de tolerar un divorci sonadíssim, amb una exnora guerrera, que va esdevenir més popular que tota la família sencera i a qui la gent va acabar batejant amb el sobrenom de Princesa del Poble.

Lady Diana, Princesa de Gal·les, amb els seus fills William i Harry

Amb el pas dels anys la queen, com una autèntica lloba, continua salvaguardant la família i la corona contra tots els embats, cosa que l’ha portada a substituir rigidesa per flexibilitat. Recordem que va haver de condescendir a fer un funeral d’estat a la mort de Lady Di, ja divorciada del príncep hereu, davant les pressions de la població; després va haver de permetre els successius divorcis de dos altres fills, el de la princesa Anne i el d’Andrew de York; va haver de tolerar el casament civil del príncep de Gal·les amb el seu amor de sempre, Camilla Parker Bowles, perquè ella també era divorciada; a finals del 2019 ha hagut de fer fora de la família el príncep Andrew, fortament esquitxat per un escàndol que el relaciona amb corrupció de menors;  i aquests dies ha hagut de permetre que Henry de Sussex, fill petit del Príncep de Gal·les i la difunta Lady Di es retiri per pròpia voluntat de la família reial.

Malgrat aquest panorama d’autèntica opereta, amb tota aquesta trepa de parents poc exemplars que s’entesten a actuar com la majoria de mortals (tot i cobrar de les arques públiques), al Regne Unit sembla que la monarquia continua tenint un alt índex d’acceptació. Penses que alguna cosa hi deu tenir a veure la imatge heroica i entranyable d’aquesta àvia nonagenària que ha consagrat la seva existència a preservar el seu reialme, encara que el món navegui ja en altres direccions.  I suposes que, per estalviar-se el disgust de veure’n l’ensulsiada, ha decidit morir amb les regnes del comandament, encara que literalment el seu cap ja no sigui capaç d’aguantar els més de dos quilos de pes de la corona!

Elisabet II a la sessió inaugural del Parlament britànic del 2013. A l’última sessió inaugural del Parlament no duia la corona, massa pesada per a les seves vèrtebres cervicals de nonagenària TOBY MELVILLE REUTERS
Eduard VIII, oncle d’Elizabeth II, va abdicar del tron per casar-se amb Wallis Simpson, dues vegades divorciada. Anteriorment ell havia estat l’amant de  Freda Dudley Ward, esposa d’un membre del Parlament britànic, i de Lady Thelma Furness, esposa d’un important aristòcrata
Any 1939. La reina Elizabeth, el rei George VI i les princeses Margaret i Elizabeth, la futura reina. La princesa Margaret, rebel i no gens contenta amb la rigidesa de la corona, va morir als 71 anys, un mes abans que la reina mare Encyclopædia Britannica, Inc.
Tot i estar fets l’un per l’altre, Elizabeth II i la seva mare van pressionar perquè el príncep Charles no es casés amb Camilla Shand. A ella no se la va considerar adequada perquè es volia que la futura reina tingués un origen més aristocràtic i no hagués tingut relacions prèvies
Camilla Shand, després Parker Bowles, i finalment consort del Príncep de Gal·les com a Duquessa de Cornualla.
I Diana Spencer, Princesa de Gal·les, convertida en una icona mundial de la cultura popular

https://www.filmaffinity.com/es/pro-reviews.php?movie-id=920440

Veure la sèrie “The crown” és un bon exercici històric i cinematogràfic per aprofundir en la temàtica.
Sobretot la 3a temporada és una autèntica obra mestra

5 respostes

  1. Jo diria que si ha arribat a aquesta edat en el seu estat, és que passa bastant de la seva família. I que ha durat com a reina gràcies a que és un símbol pel seu país, com el Barça (i segur que no provoca tantes decepcions ni emprenyaments).

    1. No hi havia pensat però segur que tens raó, Jaume. Allà la monarquia té unes arrels tan profundes que ja ha esdevingut un símbol del país. Gràcies per l’aportació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *