The queen, una veritable resistent

Quan tu vas néixer l’any 1959, Elizabeth II, la reina del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord i monarca de 15 estats més (Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Jamaica, Barbados, les Bahames, Grenada, Papua Nova Guinea, les Illes Salomó, Tuvalu, Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines, Belize, Antigua i Barbuda i Saint Kitts i Nevis), ja feia 7 anys que havia ascendit al tron. Nascuda el 1926, als seus 93 anys, en fa 67 que regna (des de la mort del seu pare George VI l’any 1952), i en aquests moments és la dirigent més vella del món i la persona viva que porta més anys com a cap d’estat d’un país.

A la vista d’aquest currículum, et ve de gust cridar God save the queen  i  treure’t el barret i agenollar-te davant sa gloriosa majestat, encara que això  estigui poc en consonància amb les teves conviccions republicanes. Tres generacions senceres regnant, amb 14 primers ministres passant successivament  pel número 10 de Downing Street (des de Winston Churchill fins a Boris Johnson), capejant periòdiques crisis derivades de la situació econòmica i política del seu país però sobretot dels escàndols provocats per membres de la seva pròpia família, la converteixen en tota una icona i en una veritable resistent.

I és que Lilibet  -així l’anomenaven de joveneta-, segurament  educada encara  amb la idea que els reis ho eren per voluntat divina, s’ha hagut d’enfrontar amb l’àrdua tasca de mantenir i conservar una institució decadent i caduca, cosa que l’ha obligada a fer tota mena de giragonses per aconseguir l’acceptació de la ciutadania. Perquè, desenganyem-nos, en ple segle XXI, totes les cases reials de les  monarquies constitucionals  (aquelles que provenen, no ho oblidem, de les autocràcies de l’Edat Mitjana) tenen ben present que les seves funcions de neutralitat política, arbitratge institucional  i preservació de la unitat territorial d’un país poden ser perfectament exercides per qualsevol president de república. La seva continuïtat, per tant, depèn només de l’arrelament històric que la institució reial hagi sabut crear en el territori i del fervor i simpatia que sàpiga suscitar entre els seus súbdits.

Per això totes aquestes monarquies malden per escenificar un tipus de vida i un model familiar compendi de qualitats i valors morals conservadors, que esdevingui exemplar i que pugui erigir-se en la Família (en majúscules) a imitar. I per això totes elles han hagut de “posar-se al dia” admetent a les seves files a persones d’origen plebeu, que suposadament  les democratitzen i les acosten al poble.

Tanmateix no els està sent gaire fàcil. En quasi set dècades de regnat Elizabeth II les ha hagut de veure de tots colors. Partia de l’abdicació al tron del seu oncle Eduard VIII per poder-se casar amb Wallis Simpson, una dona  dues vegades divorciada. I va aplicar la mateixa recepta a la seva germana Margaret Windsor, a qui va prohibir de casar-se amb l’home a qui estimava, el capità Peter Townsend, també perquè era divorciat. Però empènyer Charles, Príncep de Gal·les, el seu hereu, a un casament  no desitjat amb Lady Diana Spencer, en comptes de deixar-lo casar amb l’amor de la seva vida (Camilla Shand), va acabar com el rosari de l’aurora i la va obligar a haver de tolerar un divorci sonadíssim, amb una exnora guerrera, que va esdevenir més popular que tota la família sencera i a qui la gent va acabar batejant amb el sobrenom de Princesa del Poble.

Amb el pas dels anys la queen, com una autèntica lloba, continua salvaguardant la família i la corona contra tots els embats, cosa que l’ha portada a substituir rigidesa per flexibilitat. Recordem que va haver de condescendir a fer un funeral d’estat a la mort de Lady Di, ja divorciada del príncep hereu, davant les pressions de la població; després va haver de permetre els successius divorcis de dos altres fills, el de la princesa Anne i el d’Andrew de York; va haver de tolerar el casament civil del príncep de Gal·les amb el seu amor de sempre, Camilla Parker Bowles, perquè ella també era divorciada; a finals del 2019 ha hagut de fer fora de la família el príncep Andrew, fortament esquitxat per un escàndol que el relaciona amb corrupció de menors;  i aquests dies ha hagut de permetre que Henry de Sussex, fill petit del Príncep de Gal·les i la difunta Lady Di es retiri per pròpia voluntat de la família reial.

Malgrat aquest panorama d’autèntica opereta, amb tota aquesta trepa de parents poc exemplars que s’entesten a actuar com la majoria de mortals (tot i cobrar de les arques públiques), al Regne Unit sembla que la monarquia continua tenint un alt índex d’acceptació. Penses que alguna cosa hi deu tenir a veure la imatge heroica i entranyable d’aquesta àvia nonagenària que ha consagrat la seva existència a preservar el seu reialme, encara que el món navegui ja en altres direccions.  I suposes que, per estalviar-se el disgust de veure’n l’ensulsiada, ha decidit morir amb les regnes del comandament, encara que literalment el seu cap ja no sigui capaç d’aguantar els més de dos quilos de pes de la corona!

https://www.filmaffinity.com/es/pro-reviews.php?movie-id=920440

Veure la sèrie “The crown” és un bon exercici històric i cinematogràfic per aprofundir en la temàtica.
Sobretot la 3a temporada és una autèntica obra mestra