Les filles et diuen amb ironia que s’estan reconciliant amb el rosa. Els agrada punxar-te amb la cantarella que a la infantesa per a elles el rosa va ser un color proscrit.
Ho va ser?
Pots certificar que, cansada dels estereotips de gènere, els vas transmetre que avenir-se a vestir de rosa perquè era “el color de les nenes” era una de les formes que tenia la societat d’encasellar-les des del naixement en un rol femení desigual, que sabies injust i que no volies de cap manera per a elles.
És cert que repassant algunes fotografies no hi has trobat vestuari rosa. Tampoc no els vas foradar les orelles en néixer, una altra “marca” de gènere que encara avui (quan hi ha molts nois que porten arracades) continua practicant-se només a les nenes.
Negar-se a l’imperatiu del vestuari rosa i els lluentons, a les arracades des del primer dia de vida i als cossos irreals de les nines Barbie semblen qüestions menors. Però no ho són. Cert que t’has d’abstenir de determinada indumentària, que toca aclarir moltes vegades que la teva bebè és de sexe femení i que cal buscar com substituir les nines anorèctiques. Però explicar a les filles els motius pels quals van a contracorrent suposa que comprenguin des de petites que hi ha un univers simbòlic i mercantil (i un mandat patriarcal) que acaba conformant la FEMINITAT tradicional. I de ben segur que aquestes primeres nocions de FEMINISME bàsic els són molt útils.
Dilluns passat, en acabar el Club de Lectura que organitza bimensualment l’Assemblea Feminista Jerònimes, una companya va plantejar un tema interessant: on hi ha la frontera entre el que fem per “cuidar-nos” i el que fem per pressió estètica? Tornàveu de comentar el llibre Tinc un coll que fa pena de l’americana Nora Ephron, que entre altres toca el tema de l’esclavatge femení a l’estètica. I just l’únic home que de moment s’ha unit al Club comentava que som prou lliures com per no tenyir-nos els cabells o no depilar-nos si així ho volem.
Som lliures?
De fet les dones que s’operen els pits, els genitals i s’omplen el cos de toxines botulíniques no admeten qüestionaments i apel·len a la llibertat de fer i desfer sobre el seu cos. Les que porten unes ungles de cinc centímetres afirmen sentir-se altament empoderades. I les que es calcen amb talons d’agulla es veuen més altes i afirmen guanyar confiança en elles mateixes. Per contra les dones que gosen mostrar públicament que no es depilen han de suportar tot tipus d’improperis i comentaris que les titllen de brutes i deixades en amunt.
Per tant el quid de la qüestió no és la pretesa llibertat (que només existiria si cap de les opcions no fos qüestionada), sinó l’ensinistrament diferent a què som sotmesos tots des del bressol. Mentre ells aprenen a ocupar l’espai, a fer i a decidir, nosaltres som adoctrinades en l’art de l’estètica, l’amor romàntic i les cures, sempre amb la mirada masculina com a referent. Amb el temps moltes prenem consciència d’aquest jou cultural que fonamenta la nostra feminitat i intentem deslliurar-nos-en.
Ho aconseguim?
Recordes un viatge a Turquia de fa gairebé quaranta anys. Va durar cinc setmanes i viatjaves amb un pressupost baix. Només duies dues mudes de recanvi a la motxilla i als llocs on vau dormir a penes hi havia miralls. En un moment del viatge et vas sentir una altra persona. Entre d’altres coses, vas experimentar per primera vegada que et vesties sense tenir en compte la mirada aliena!
Ara, quan a més de consciència feminista, per raons d’edat ja formes part de la franja femenina invisibilitzada, diries que et cuides per mantenir la salut i per estar a gust amb tu mateixa, però no t’atreviries a assegurar que t’has deslliurat del tot de la pressió estètica que ens modela i tenalla per mantenir-nos subjugades.
Justament pels molts avenços legals que s’han aconseguit en el terreny de la igualtat, la societat patriarcal i capitalista pressiona més que mai. Sota l’entelèquia de la llibertat ens fa empassar molts galàpets: la hipersexualització dels nostres cossos des de la infantesa; la exhibició del cos a través de les xarxes socials; l’autolesió (anorèxia, bulímia…); el maltracte físic i psicològic (“retocs”, operacions d’estètica…); el robatori i distorsió amb IA de la nostra imatge o la seva monetització (plataformes com Only Fans) o l’abús integral (tràfic de blanques i pornografia).
Dissortadament, cal no perdre de vista que des de tots els punts de vista els cossos femenins continuen sent carn de canó.
Des del meu humil punt de vista, el problema de les dones no és de rosa sí, rosa no. Tampoc estic per la llibertat. Més aviat estic per la Igualtat.
M’explico. L’hegemonia masculina fa que el rol d’home no s’avingui amb la cura dels infants i dels grans. És la dona qui carrega amb aquestes. És la dona que, ara que ocupa molts llocs de treball, no promociona a llocs de comandament i qui, quan queda embarassada, atén al nadó.
No ens serveix una dona que actua lliurement però amb paràmetres masclistes a la feina o fora d’ella. Només si els homes transgredeixen els valors, les normes i les convencions i això va acompanyat per l’acció del govern pot haver-hi algun avenç.
Josep Maria Serra
Olèee!! Molt ben dit, les dones hem de fer el pas. I ens cal el suport dels homes per canviar el que no ens agrada i que qualsevol opció es vegi normal i no es qüestioni. Alguns ho estan fent. Estem esperant….
A veure, en el tema de cuidar-se hi ha la salut i també l’estètica. L’estètica és important perquè ens impacta. I és independent del sexe, de fet en tot el que és identitat de gènere compta molt, és una manera de mostrar-se als altres…, d’anar pel món.
Cert que el record de llibertat durant alguna estada lluny de casa, lluny de les mirades que ens condicionen, en l’anonimat d’un país estranger, és un bell instant, tan bell com fugaç, una il·lusió que s’esvaeix tan aviat com tornem a aterrar i connectar amb la nostra humana dependència de l’estima dels altres…
Petons, M.Àngels, per estimular el debat.
Seguim!