De mare i filles…

Primers dies de setembre. La felicitat viu a l’habitatge sota teulat d’una caseta amb escala, façana i parets increïblement blanques,  amb bigues i sostres alts resseguint una coberta a dues aigües, amb vistes als darrers contraforts del Pirineu, amb un petit balcó encarat a migdia,  des del qual només se sent el repic de les campanes (donant les hores a la imponent església de Santa Maria) i l’arribada del tren a la solitària i glamurosa  estació veïna.

La felicitat es troba a l’ambient  tranquil d’un poblet de costa que, amb la caiguda de les fronteres, va perdre el seu passat esplendorós i va guanyar un aire decadent que l’ha deslliurat d’aquesta colonització que el turisme massiu estableix a totes les poblacions del litoral, agredint-les i desnaturalitzant-les.

La felicitat duu el nom de platges sense sorra,  aigües cristal·lines i calmes, un fons marí encara viu i poca activitat esportiva aquàtica, generadora de velocitats i estrèpits.

La felicitat ha pres, aquests dies,  la forma d’unes vacances viscudes a pleret amb les filles, entreteixides de banys de mar i de sol, àpats calmats, converses, passejades, fotografies, lectures, pel·lícules compartides, tranquil·les compres als comerços locals, la descoberta d’un misteri real no resolt, jocs de cartes, mots encreuats, rialles i petites o grans complicitats.

I és en aquesta atmosfera feliç, femenina i familiar, adobada amb la relectura de Les filles de Hanna de Marianne Fredriksson  i amb la visió de The Meyerowitz Stories de Noah Baumbach (2017), que penses en la maternitat/paternitat, en el valor de l’educació i els vincles i en el pas del temps.

Constates, en primer lloc, que en el moment històric que t’ha tocat viure les filles han estat un regal, l’obsequi que has pogut desitjar, cercar i obtenir de la natura per, durant uns quants anys, tenir-ne cura i educar-les, fins a poder-les lliurar a la vida com a persones emancipades i autònomes. Res a veure amb la maternitat o paternitat en anteriors generacions, quan hom no podia fer altra cosa que avenir-se als designis divins i naturals (malgrat l’elevada mortalitat de parteres i criatures i malgrat les dificultats per poder alimentar-les) i quan a les famílies hi havia massa feina com per poder contemplar la mainada.

També se t’ha fet evident  aquests dies, que això que en diem educar i que per a tu ha estat intentar submergir-les  en valors com la generositat, l’estima per elles mateixes i pels altres, el respecte (a les persones, a la natura i a l’entorn) i la solidaritat… així com  intentar mostrar-los i estimular-los el sentit de l’amistat,  l’amor per la vida,   la compassió,  la intel·ligència, la curiositat, la creativitat, l’esforç, l’esperit crític i la cultura… s’acaba notant. I és un goig, un cop passada l’època de la criança, comprovar que tot allò que al seu dia vas sembrar amb esforç acaba donant els seus fruits.

I, naturalment, se’t fa palesa l’existència d’un salt generacional, cosa que fins no fa gaire només veies cap amunt, en relació als teus pares. Inevitable. Perquè els teus plançons no només són la darrera baula d’una cadena genealògica (amb tota la càrrega genètica i cultural heretada)  immesurable,  i el producte de les vivències de casa teva. Les teves filles són també el fruit de la influència de tota la tribu, en uns moments en què el radi d’ascendència de l’entorn (escola, activitats diverses, poble, mitjans de comunicació, xarxes socials…) s’ha multiplicat per mil.

I mentre et meravelles de tot el procés realitzat, i precisament perquè el miracle s’ha obrat, gaudeixes encara més de la companyia d’aquestes dues dones que han format part de tu,  tenen moltes coses teves (i del seu pare, evidentment), i han esdevingut persones úniques i irrepetibles que van forjant el seu propi destí.