Drets que es van assolint

El moment demana altes dosis de prudència i temprança, i aparcar la indignació i la ràbia. Però en som capaços. I confio que el temps i la perseverança posaran tothom al seu lloc. I tot hauran sigut passos endavant.   Piulada a Twitter d’Aina Montaner

  

Mentre a places i carrers de Catalunya vam celebrar el segon aniversari de l’1 d’octubre de 2017, la data en què més de dos milions de catalans van exercir el seu dret a decidir en un dels actes de desobediència civil més importants dels últims anys a Europa,  s’esqueia  també, el primer d’octubre, un aniversari importantíssim:  el vot de les dones, aprovat l’1 d’octubre de 1931 per les Corts Espanyoles, en el marc de la II República.

Et vas adonar de la coincidència de dates i te’n vas alegrar. Et semblà un bon auguri que dos drets fonamentals, el vot femení (recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans) i el d’autodeterminació dels pobles (recollit al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics), convergissin en una mateixa data. Que s’hagi aconseguit exercir el primer de forma inqüestionable, et fa ser un xic optimista respecte al futur del segon,  ara negat i perseguit a l’Estat Espanyol (i a altres països) però no per això menys just i important en el marc d’una Europa socialment avançada.

No es va aconseguir en dos dies, el sufragi femení. Van ser necessaris molts anys de lluita, d’empresonament i de mort de dones per aconseguir-lo. A Espanya la fita es va fer realitat gràcies a la perseverança de Clara Campoamor, diputada del Partit Republicà Radical (republicà, liberal, laic i democràtic), que va haver de defensar-lo ferotgement enfront dels altres membres del Congrés, entre ells, els membres del seu propi partit i les altres dues  úniques diputades que en aquells moments hi tenien representació (Victoria Kent i Margarita Nelken), les quals també s’hi oposaven. Digne de lloança l’esforç titànic de Campoamor, elegida diputada, igual que les altres dues, després de llicenciar-se en Dret i aconseguir el vot majoritari entre quasi els tres-cents homes que hi havia en aquell hemicicle, en uns moments en què les dones podien ser elegides però no electores.

Mentre les seves col·legues argumentaven que les dones espanyoles estaven massa condicionades per l’església per exercir independentment el seu dret a decidir, Clara Campoamor els etzibà: Yo, señores diputados, me siento ciudadano antes que mujer, y considero que sería un profundo error político dejar a la mujer al margen de ese derecho, a la mujer que espera y confía en vosotros; a la mujer que, como ocurrió con otras fuerzas nuevas en la revolución francesa, será indiscutiblemente una nueva fuerza que se incorpora al derecho y no hay sino que empujarla a que siga su camino. (…) Negadlo si queréis; sois libres de ello, pero sólo en virtud de un derecho que habéis detentado, porque os disteis a vosotros mismos las leyes;  pero no porque tengáis un derecho natural para poner al margen a la mujer“. I va ser així com, amb 161 vots a favor i 131 en contra, amb només 30 vots d’avantatge o amb quasi la meitat del Congrés en contra, es va aconseguir una de les fites polítiques més importants del segle XX a Espanya.

Optimista per naturalesa, t’agrada imaginar que amb el dret a decidir dels pobles succeirà quelcom semblant. Ara mateix l’Estat Espanyol roman anquilosat  per les forces retrògrades, que tenallen l’expansió de la seva democràcia. Víctima de l’ocàs del seu passat imperial, del llast recent d’una dictadura que va morir de mort natural, i d’una transició  que es va orquestrar silenciosa per evitar mals majors, no sap fer altra cosa a nivell oficial que reprimir, manipular i pervertir el significat de conceptes com llibertat, democràcia, convivència i diàleg. Ja se sap que allò que s’amaga sota les estores sempre acaba emergint, i potser és bo que així sigui.

Més enllà dels poders fàctics, dels representants polítics que els fan la gara-gara i dels mitjans de comunicació que els fan la feina bruta, a Espanya, com a Catalunya i a arreu, hi ha un munt de bona gent que té ganes d’una democràcia plena, d’aquelles que es poden permetre de modificar constitucions, discutir políticament, escoltar de veritat els ciutadans i pactar el que calgui. Ara mateix sembla una tasca àrdua d’aconseguir, però les nostres rebesàvies i besàvies poc s’haurien imaginat, un segle enrere, que la vida de les dones faria un pas tan gegantí.

Saps que tot plegat no serà fàcil  perquè les autèntiques revolucions mai no ho són. Sols esperes que els teus conciutadans es deixin de picabaralles inútils, tinguin amplitud de mires, esperit crític i perseverança per aconseguir allò a què aspiren.