Mentre escrius aquestes ratlles ressonen en tu encara ben vius alguns versos de les “Indianas” de Carlos Guastavino i fragments carregats de força de la “Misa a Buenos Aires” de Martín Palmeri amb les rèpliques de bandoneó que la fusionen amb l’univers del tango. Argentina a la veu i Argentina al cor, gràcies a l’últim repte de la Coral Escriny  d’emprendre un preciós viatge musical per l’entranyable país andí del qual has tingut el privilegi de formar part.

Pensar en l’Argentina t’emociona. Entre el 6 de juliol i el 7 d’agost de 2.007 et vas poder submergir en una part important del país, en un periple que et va portar de Buenos Aires a Iguaçú i d’allà a les províncies de Salta, Jujuy, Catamarca, Tucumán i Córdoba fins a retornar a la capital. Van ser 33 dies de viatge en transport públic del tot escassos per entendre i copsar a fons una nova realitat geogràfica i cultural, però que van deixar en tu una forta empremta humana i sensitiva , somorta fins fa ben poc.

Però heus aquí el poder evocador de la música, capaç de desfermar tot el capital emocional encunyat divuit anys enrere en un viatge no pas fàcil, però farcit de moments esplendorosos carregats de gaudi. Pura vida!

Arribar a Buenos Aires suposà entrar de ple a l’univers del tango. A la Plaza Dorrego de San Telmo, una orquestra de joves músics (Orquesta Típica Afronte) n’interpretava al carrer. Devia ser la primera vegada que vas sentir música de bandoneons en directe. En un altre lloc del barri, un intèrpret anomenat El Índio ballava tangos amb la seva companya  i, entre peça i peça, donava informació sobre intèrprets i estils i sobre com es balla el tango  a l’Argentina i com es balla a fora.

Uns dies més tard vau visitar una milonga, que a més de ser un ball popular emparentat amb el tango, és també el nom que reben els locals públics on es ballen. No en recordes el nom perquè et vas descuidar d’anotar-lo i no apareix a les guies perquè no era turístic. Era de nit i no us vau endur la càmera fotogràfica i com que en aquell temps no hi havia mòbils no en van quedar imatges per al record. Tanmateix l’experiència us va deixar tan bocabadats que encara la tens ben present. La sala de ball tenia els seus propis codis i els balladors (gent normal) eren extraordinaris. Vosaltres ni tan sols us vau atrevir a trepitjar la pista!

Va ser així com et vas enamorar d’aquest ball nascut a finals del segle XIX als barris marginals de Buenos Aires, regat amb alcohol i en locals de mala mort (amb soldats, mariners de permís, artesans i obrers, rodamons i prostitutes), mentre la ciutat es convertia en una de les metròpolis econòmicament més actives del continent. Més endavant, a partir del 1920, el tango es va obrir a noves capes de la societat i es va convertir en un ball elegant i sofisticat, amb orquestres i balladors professionals i amb poetes que van convertir-lo en cançó amb versos que recorden els ambients de marginació originals, amb amors no correspostos i disputes resoltes a cops de navalla.

Més enllà de la gran metròpoli de Buenos Aires, la part septentrional del país, la part andina que toca amb Bolívia, divuit anys enrere era la regió més “tradicional” del país, habitada per importants comunitats quítxues. La climatologia de la zona, habitada en molts casos per damunt dels 3.000 metres, és àrida i freda i les condicions de vida notablement més dures.

En aquest sentit la cançó indiana “Viento Norte”, basada en el poema d’Isaac Aizenberg, que la Coral Escriny va interpretar també el passat cap de setmana, parla de la sequera i de la duresa d’aquesta terra, no per això gens mancada de bellesa:

La música i la seva capacitat evocadora… La música que ens commou, ens habita i ens transforma. La música generadora de bellesa i, si formes part d’un cor, també generadora d’íntima comunió. En paraules de l’estimat director de l’Escriny: “El que vam viure… junts sobre l’escenari va ser… una trobada sincera, orgànica i plena de sentit entre totes les persones que formàvem part del conjunt. Va haver-hi una comunió real entre nosaltres, un fil invisible però poderós que ens connectava a través de cada frase, cada silenci, cada final…”

Un agraïment immens per aquest viatge musical i emocional.