Acabes de veure Tierra baja de Miguel Santesmases (2024) i t’han vingut moltes ganes d’escriure…

Et preguntes si és pel personatge principal del film, una guionista de cinema en hores baixes, que ha deixat Madrid i s’ha instal·lat a la masia de la seva àvia en un poble buidat del Baix Aragó on acaba reprenent la seva activitat literària. O si és per la calma que traspua la cinta, tan necessària perquè la protagonista (allunyada del soroll urbà) recuperi l’equilibri personal. O per la nostàlgia que traspuen uns personatges ja madurs en aquell moment de la vida en què les coses importants (personals i professionals) se suposa que ja s’han acomplert i en què es pot mirar enrere per avaluar les decisions preses, no sempre encertades. O per la fotografia i el so (amb la música) de la pel·lícula, que plasmen tan bé el lloc i els estats d’ànim…

Prefereixes no indagar més i quedar-te amb el fet que tot el que diu i suggereix la cinta ha connectat amb tu, amb les teves emocions i conviccions més profundes, i això t’esperona a expressar-te.

Expressar-te per dir que cada vegada avorreixes més el món postpandèmic en què ens hem instal·lat, on sembla que hem donat per inevitables els paràmetres anteriors (capitalisme desenfrenat, canvi climàtic, rearmament i guerres, desigualtats, patriarcat…) i hem tancat els ulls mentre se segueixen consolidant.

Escriure per dir que davant la profunda crisi que ens tenalla (crisi política, crisi ideològica, crisi del sistema), la majoria malda per sobreviure, les elits viuen (alienes a tot) en el seu món de privilegis, i les classes mitjanes tendim a abocar-nos a l’oci (viatges, experiències diverses) com si el món s’acabés.

Escriure per dir que, entronitzada la tecnologia dels algoritmes (que es troba a la base de navegadors, xarxes socials i altres aplicacions), potser el més prudent i autènticament transgressor és replegar-se per defensar la pròpia intimitat i passar el més desapercebuts possible. Potser només així aconseguirem mantenir un petit marge de llibertat.

Escriure per mostrar agraïment i solidaritat amb tota la gent que es nega a romandre cega i, amb consciència, crea comunitats per atacar els malestars socials, econòmics i polítics del món, l’única forma de contribuir a millorar-lo.

Escriure (o actuar, fer música, pintar, esculpir, cantar, teixir, enjardinar, ballar…) per combatre els malestars individuals i col·lectius i eixamplar la cultura.

I escriure per reivindicar aquesta Tierra baja, que en contraposició al món urbà, accelerat i caòtic que s’imposa, fa un elogi de la vida senzilla i de l’existència al camp i als pobles petits, cada vegada més subjectes al perill d’extinció.

I enmig de la canícula inusualment avançada a uns junys cada vegada més tòrrids, reivindiques el silenci, la llum i l’avorriment (constructiu) d’aquestes llargues tardes d’estiu.