A poques setmanes d’acabar aquest 2023, ja en ple mes de desembre i després d’una de les tardors més càlides i seques dels darrers decennis (els efectes del canvi climàtic es fan cada vegada més evidents), el problema dels feminicidis a Catalunya i Espanya et torna a esgarrifar.
Des del passat 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, a la ruta que enfiles a peu gairebé diàriament per fer salut, hi trobes petits cartells amb el nom, l’edat, el lloc de residència i la situació familiar de cada una de les més de 50 dones assassinades aquest any a l’Estat (14 de les quals a Catalunya) per homes del seu entorn. Una eficaç iniciativa per recordar aquestes víctimes, promoguda des de la regidoria d’Igualtat i Feminisme de l’Ajuntament de Santpedor en el marc de la campanya impulsada pel Consell Comarcal del Bages que porta per lema Esborra la violència masclista i que vol interpel·lar tothom a ser-ne agent actiu.
Qualsevol persona mínimament empàtica s’esborrona amb el sofriment que hi ha darrere de cadascun d’aquests cartells escampats pel camí de l’Aiguamoll, al llarg de 7 quilòmetres. Dones que podrien ser parentes o conegudes teves (mare, filles, germanes, amigues o companyes de feina), joves o velles, pobres o riques, amb estudis i professió o sense, mortalment sacrificades per uns homes que no poden sofrir que elles vulguin deixar de relacionar-s’hi o simplement diguin no als seus desitjos i exigències, posant en entredit una virilitat secularment basada en el domini i la violència que en aquest moment històric les dones rebutgem.
Un problema social de primera magnitud al qual no es dona la rellevància que caldria. Perquè, què passaria si aquestes xifres de violència mortal es donessin a qualsevol altre col·lectiu que no fos el de les dones? Imaginem per un moment que aquest any haguessin assassinat cinquanta metges, cinquanta jutges, cinquanta polítics, cinquanta periodistes o cinquanta membres de les forces armades. La resposta que hi donaria l’estat seria la mateixa? De ben segur que no es parlaria d’altra cosa, que estaríem davant d’una autèntica crisi nacional, i es posarien tota mena de mitjans per combatre-la.
Una petita mostra de l’homenatge fet a les víctimes de violència masclista d’aquest 2023.
L’Arantxa, la dona que teníem més propera, estava esperant un fill i feia uns mesos que vivia a Manresa amb la seva parella, que la va assassinar el passat 6 de maig.
Milers d’anys d’estructures patriarcals assentades i consolidades costen molt d’enderrocar, però del segle XX ençà les persones de ment oberta de qualsevol gènere saben que, juntament amb l’ecològica, la feminista és la gran revolució pendent. Per això et sorprèn d’allò més que el terme feminisme continuï instal·lat en el prejudici per a bona part de la població inclosa la femenina.
Quan vas entrevistar dones del teu poble d’allò més diverses vas quedar sorpresa de l’enorme energia que totes elles havien desplegat o desplegaven. Si dues coses tenen en comú totes les entrevistades, sigui quin sigui el seu origen, és l’enorme empenta i capacitat de treball que les va conduir molt més enllà del que elles mateixes sabien o esperaven, però sobretot la llibertat amb què totes van poder actuar i segueixen actuant, una llibertat de la qual no haurien pogut disposar unes dècades enrere, quan ser dona era no ser res com et deia l’àvia.
Tanmateix la majoria senten prevenció de declarar-se feministes. Deu ser que el patriarcat es va ben cuidar de difondre la idea que aquelles que qüestionen l’hegemonia masculina siguin titllades de radicals, andrògines, rares i altres qualificatius que no et vols ni imaginar, per evitar que la seva influència actuï en detriment de l’estructura d’interessos que tenen muntada.
En temps de desconcerts diversos, en què segons l’estudi elaborat pel Programa de Desenvolupament de l’ONU (al seu Índex sobre els Costums Socials de Gènere del març de 2020) el 90% dels homes i dones del món tenen prejudicis masclistes, en què les dones seguim sent ciutadanes de segona a la majoria de països i en què al nostre continuem morint a mans dels homes que ens són més propers, penses que ens convé més que mai tenir clara consciència de l’arbitrari jou amb què ha nascut mitja humanitat. Pensar i actuar des del feminisme per intentar que la societat canviï!
5 respostes
Quina mortaldat i quina raó que tens quan has dit que si per comptes de ser dones fossin militars/polítics, etc. Tot estaria revolucionat i els mitjans de comunicació no parlarien de res més.
Gràcies per la teva cambra de tardor amb aquest record feminicida.
Quina pena tantes dones mortes a mans d’homes que són els seus familiars… Gràcies per donar veu a tota aquesta violència, això esta passant ara, deunidó…
Gràcies per alimentar la consciència. Cap al feminisme sense pors, sinó la humanitat està desaprofitant gran part del seu potencial!
Impotència és el que se m’acut davant la poca iniciativa per aturar els delictes, en aquest cas centrats en el masclisme més primitiu, arrelat de sempre a la nostra societat…
Ara mateix, amb tanta guerra al voltant, ens adonem que les respostes valentes per part dels governs són ben minses; interessos de tot tipus, del tot injustificables… Res a fer?
Això ha estat sempre. Estava normalitzada la frase “la maté porque era mía” i el silenci sobre els maltractes i violències dintre de les famílies, tant se val si eren rics o pobres, és trist, el fet de parlar-ne i fer costat a les persones afectades i denunciar-ho, i sobretot no parar de donar suport a les víctimes.
Gràcies per expressar-ho tan bé