Francesca Guardiola, exdelegada del Govern de Catalunya als Països Nòrdics

Em comparteixes?

Darrers articles

La Francesca Guardiola Sala (Santpedor, 1963) és una dona que ha treballat molt i que ha arribat on és pels seus propis mèrits. De l’Ajuntament de Manresa, al Parlament de Catalunya i d’aquí a l’administració de la Generalitat, fins a esdevenir Directora General d’Exteriors i Delegada del Govern als Països Nòrdics. Una dona que ha sabut compaginar aquesta brillant carrera professional, amb una ànima artística apassionada per la literatura, el teatre i la música.

Vas néixer a Cal Xen, a la plaça dels Ases, actual plaça de la Generalitat, en una família de les de tota la vida de Santpedor. Explica’ns una mica aquests orígens familiars.

Tota la nostra família és de Santpedor. El pare va fer l’arbre genealògic dels Guardiola i sembla que tots eren d’aquí i de la zona del Bages, fins a remuntar-se a un pastor que provenia de la muntanya (d’aquí, la línia de Cal Pastoret), l’origen del qual va intentar trobar a La Seu d’Urgell i a la Vall d’Aran, sense resultats, perquè durant la guerra es van cremar molts arxius i molta documentació de les esglésies… L’avi patern, Josep Guardiola Expósito, es va casar amb la Pepeta Balletbò Casanovas i van tenir tres fills, el Pere, el Valentí i la Carme. Com que es va morir molt jove, de malaltia, ni els meus germans ni jo, no el vam arribar a conèixer.

Quan el pare, Valentí Guardiola Balletbò, el segon dels germans, es va casar amb la mare, Dolors Sala Carrió, filla de Sebastià Sala Font i Maria Carrió Espinalt, se’n va anar a viure a casa dels avis materns, perquè la mare era la gran de dues germanes. Sembla que l’avi o el pare del nostre avi Sebastià, quan alguna cosa feia pudor, sempre deia quina xena! i d’aquí deriva el motiu de Cal Xen. Els Sala provenien també de la zona del Bages.

Tota la meva infantesa i adolescència va transcórrer a Cal Xen, amb els avis materns, els pares, i l’Olga, el Josep i el Pere, els meus tres germans. I a la plaça dels Ases hi vivien també les meves amigues, Rosalia Puiggròs, Pilar Soler i Charo Mora, amb les quals havia jugat molt. A més, amb la meva germana Olga, vam tenir molta relació amb les nostres cosines Anna i Elena Reguant Sala, filles de la tieta Paquita, la germana petita de la mare, perquè teníem edats similars i perquè venien molt a casa i fèiem molta pinya.

Totes dues famílies eren molt humils. La iaia Maria va perdre la seva mare en el part de la seva germana Agneta i va créixer sense mare. Com que eren molt pobres, durant molts anys va servir en una casa pairal. Va exercir d’autèntica matriarca, ens explicava moltes històries i jo sentia adoració per ella, perquè era tot amor. I també vaig tenir molta relació amb la iaia Pepeta, que cantava a l’església i deien que tenia la veu com un àngel, perquè en ser la seva primera neta, anava molt a jugar a casa seva, a Cal Conill, al carrer Sant Antoni.

Crec que totes dues àvies són les persones que més m’han estimat i més han influït a la meva vida, perquè, en un context difícil per a les dones, em van donar molt amor i em van fer sentir el seu pes com a dones.

El dia del bateig de la Francesca amb la família paterna. D’esquerra a dreta, l’oncle Pere Guardiola, l’àvia Pepeta Balletbò Casanovas, la tieta Carme Guardiola (amb la petita en braços) i els pares, Valentí i Dolors.
L’àvia materna, Maria Carrió Espinalt, amb les quatre netes, d’esquerra a dreta, les cosines Elena i Anna Reguant Sala, la Francesca i la seva germana Olga, a la benedicció del Ram.
Una Francesca molt petita, vestida de xinesa, amb el seu cosí Josep Carrió Sala, al terrat de Cal Xen, on hi havia un petit mur que comunicava amb el terrat de Cal Manegues, la casa de la seva veïna i amiga Rosalia Puiggròs.

Vas ser la gran de quatre germans, en una època en què la cultura patriarcal encara no era gens discutida. La vas viure, aquesta cultura, a casa i a l’escola?  

Sí, sí. A casa vivíem immersos en una cultura patriarcal total. El meu pare, que provenia d’una família molt humil i sense diners, es va fer a si mateix a base de treballar molt. La seva feina de paleta li apassionava i estava molt satisfet d’haver prosperat i construït una família amb quatre fills, dels quals se sent molt orgullós. Sempre ha tingut una personalitat molt forta, molt segur d’ell mateix i molt convençut del que pensa, creu i opina. Ell marcava molt la línia a casa i va ser molt estricte en la manera d’educar-nos.

I a l’escola vaig anar sempre a les monges, primer al Llissach a Santpedor i, després, a les Dominiques de Manresa, etapa de la qual no guardo massa bon record. Als anys del Llissach, jo era molt imaginativa, llegia molt, vivia en un món molt meu i m’abstreia. A les monges de Manresa, hi havia molt autoritarisme i moltes normes i això sempre ho he viscut molt malament. Diguem que des de molt petita, no és que fos molt rebel, però tenia molta necessitat de ser jo, de ser independent i de poder fer les coses a la meva manera, i sempre he reaccionat malament a l’autoritarisme i a les imposicions, que eren ben presents en els diferents contextos.

Potser per això, les etapes de la infantesa i l’adolescència no les tinc gens idealitzades, ni les recordo com un paradís perdut. La meva vida més plena, aquella en què m’he sentit més realitzada i més bé, ha estat de gran.

La Francesca amb els seus pares Valentí Guardiola Balletbò i Dolors Sala Carrió.
Amb els seus germans Olga i Josep, quan el més petit encara no havia nascut.

Crec que de ben joveneta somiaves amb marxar del poble. Amb el pas dels anys, com valores tot el que vas viure a Santpedor?

En el moment que els pares van prendre la decisió que l’Olga i jo anéssim a estudiar a Manresa, jo potser tenia 10 o 11 anys, no era massa bona estudiant, ni treia gaire bones notes, perquè, com ja t’he dit, era molt somia-truites, amb un món imaginatiu i creatiu potent. Somiava en anar-me’n del poble. Recordo que una vegada a la plaça Francesc Macià de Barcelona (quan encara no es deia així), anant amb els meus pares i l’Olga amb cotxe, devia tenir 8 o 9 anys, vaig pensar jo vull viure aquí. I també volia anar a viure a l’estranger, a Suïssa, Suècia, Anglaterra…

Tot el temps en què vaig anar a escola a Manresa, no em vaig acabar de sentir integrada, ni allà ni aquí. A Santpedor només hi feia activitats lúdiques i culturals els caps de setmana. Vaig cantar a la Xerinola, la coral dels petits i, més tard, també un temps a la coral Escriny. Em vaig moure molt tímidament pel món de la revista Santpedor Portaveu de la Vila, on em semblava que tots éreu molt intel·lectuals i sabíeu moltes coses. I també vaig anar a l’Agrupament Escolta, que ens va aportar molt a tots els membres de la meva generació.

Després de cursar el primer grau de FP administratiu a les Dominiques, molt joveneta, vas començar a treballar a l’Ajuntament de Manresa. Què et van aportar aquells set anys al consistori manresà?

El meu pare, amb el seu culte a la cultura del treball, no podia concebre que fes una carrera. La seva idea era que s’havia de treballar i guanyar diners. Per això em va encarrilar a fer FP Administratiu, perquè implicava tenir una formació especialitzada, que em permetria posar-me a treballar. Encara no havia acabat el segon curs del primer grau, que les Dominiques ens van proposar que ens presentéssim a unes proves de l’Ajuntament de Manresa, que eren bàsicament de mecanografia i de llengua catalana. Vaig aprovar les proves perquè el pare, a qui a la postguerra li havien prohibit de parlar català, sempre ens havia transmès que la llengua i la cultura catalanes s’havien de cuidar i protegir, i per això, ens havia portat a aprendre’n. A més, de mecanografia era molt ràpida. I així va ser com a l’edat de 15 anys, vaig entrar a treballar a l’Ajuntament de Manresa.

Allà em van posar a la secretaria general, amb un secretari de l’antic règim que es deia Robles. Era l’any 1979, i des d’allà vaig assistir a la transformació d’aquests primers ajuntaments de la transició, que van necessitar un perfil de gent diferent, per democratitzar i catalanitzar l’administració pública local. Però, a l’inici, jo només era una nena que encara anava a les monges i que va començar a treballar en un lloc que no li tocava, un món absolutament adult, tot amb dones ja casades i amb criatures. Això em va generar una intranquil·litat contínua, però al mateix temps em va donar l’oportunitat d’aprendre una feina, en la qual després vaig poder excel·lir, i em va donar un sou i, per tant, la independència. Perquè, al final, la dona en el moment que treballa i té un sou ja no depèn de la figura masculina i, per sort, a la nostra generació ho hem pogut viure, i això em va permetre fer la meva vida i ser jo.

Durant aquells anys en què treballaves a l’Ajuntament vas seguir estudiant…

Sí, i malgrat que l’aterratge en aquell món laboral em va suposar un xoc (l’ambient era complicat), vaig començar a evolucionar molt i a ser valorada. Quan l’antic secretari va decidir marxar a Valladolid, la secretària que el va substituir, M. Àngels Clotet, em va agafar com la seva persona de confiança. Tot aquest creixement professional em devia centrar personalment, perquè aquella nena tan dispersa en els estudis va fer un clic, en el sentit que vaig aprendre a organitzar-me i a treure profit d’allò que estudiava. Van ser un anys en què primer vaig fer BUP i COU nocturn a l’institut Lluís de Peguera i després vaig fer el primer curs de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, a on em desplaçava cada tarda en autobús. Això m’obligava a estudiar els caps de setmana i, com que sortia molt poc, van ser uns anys en què vaig viure bastant tancada.

“Em vaig fer la reflexió que, per poder ser jo i poder viure amb plenitud la meva vida, m’havia d’independitzar…”

Tenint en compte l’època i que eres una noia de poble, et vas independitzar molt jove…

Em vaig fer la reflexió que, per poder ser jo i poder viure amb plenitud la meva vida, m’havia d’independitzar, perquè insisteixo que portava molt endins el desig d’anar a Barcelona i viure món. Per això, quan vaig fer els 18 anys, vaig informar a casa meva, que me n’anava a viure a un pis de Manresa amb dues companyes de l’Ajuntament. No cal dir que això va suposar una mica de trasbals, perquè com a noia em tocava tenir xicot, muntar un pis, ensenyar l’aixovar i casar-me, tal i com feien les noies del meu entorn. En aquest sentit, he de reconèixer que, als meus pares, la vida els ha portat a haver-se d’obrir mentalment i entendre moltes coses, ja que han tingut quatre fills, tots amb vides molt diferents, i cadascun amb moltes ganes de fer la seva. El meu avi Sebastià, que era un home molt pràctic, recordo que, quan li vaig dir que me n’anava a viure pel meu compte, em va dir molt bé, filleta, que et vagi molt bé. I me’n vaig anar amb una maleta i unes poques coses a viure a Manresa.

Una joveníssima Francesca, al seu primer viatge a París, a l’edat de 18 anys.

L’any 1985 passes a exercir de secretària de la Vicepresidència de la Mesa del Parlament de Catalunya. Hi vas accedir per oposició? Com vas viure la teva arribada a Barcelona i què van significar aquells primers quatre anys al Parlament ?

A la vida a vegades les coses venen soles. Jo sempre mirava el Diari Oficial de la Generalitat per si hi sortien ofertes laborals a Barcelona, però mai no havia posat el focus en el Parlament de Catalunya. Aleshores, van venir a treballar a l’Ajuntament dues noies que hi havien estat vinculades, que me’n van parlar bé i que em van informar que en aquells moments hi havia una convocatòria d’oposicions. M’hi vaig inscriure i, després d’estudiar molt tots els temes en aquell meu pis de Manresa, m’hi vaig presentar i vaig quedar la número u. Quan ho vaig explicar a la família, recordo que al meu pare li van caure les llàgrimes.

Vaig entrar a treballar al Parlament de Catalunya al primer any de la legislatura  de Miquel Coll i Alentorn, el segon president que hi va haver després del franquisme. Aquell va ser un dels moments importants de la meva vida, igual que abans ho havia estat entrar a l’Ajuntament de Manresa, perquè em va permetre traslladar-me a viure a Barcelona, cosa que havia desitjat des de petita. Em vaig instal·lar a un pis del carrer d’Urgell, que vaig llogar a uns coneguts. El Parlament era aleshores una institució molt petita, amb molts pocs funcionaris, que encara treballàvem els dissabtes al matí. Em van posar com a secretària d’Isidre Molas, el vicepresident segon, del qual vaig aprendre molt, perquè era una persona molt rigorosa, molt detallista i primmirada amb la feina. Amb ell vaig aprendre a ser molt precisa, a repassar molt les coses, que no se m’escapés mai res i que tot estigués molt ben fet. El vaig respectar i admirar molt.

L’any 1989, als 26 anys, en un viatge a l’Índia.

En paral·lel a una carrera professional com a funcionaria d’alt nivell, vas seguir estudiant, però en àmbits marcadament culturals i artístics. Semblava que tinguessis dues ànimes…

Sempre he tingut aquesta dualitat, que crec que m’ha enriquit molt. Per una banda, l’exigència del treball i, per l’altra, una part més artística, cultural i creativa. De petita m’interessava la literatura i per això vaig estudiar Filologia, després va ser el teatre i ara és el cant. I aquestes dues meves facetes, sempre han conviscut bé.

Entre tercer i quart de carrera vaig decidir espaiar les assignatures de Filologia i, als vespres, estudiar Teatre a l’estudi de Nancy Tuñón, on em vaig formar com a actriu. Treballava al Parlament, intentava fer molt bé la feina i, després, tenia aquest altre vessant que m’omplia l’ànima. I això ho he tingut sempre i m’ha anat molt bé. Sempre m’he esforçat a treballar bé i, dintre el Parlament, amb el temps, vaig estudiar i passar tres oposicions més, d’editora, de correctora i de tècnica de protocol. Però els altres estudis eren la meva emoció, la meva vida, la meva il·lusió…

En aquella època, compaginar la professió, les assignatures de Filologia i els estudis de Teatre va ser possible perquè, quan l’Isidre Molas va deixar la política activa i va tornar al món universitari (era catedràtic de Dret Constitucional a l’Autònoma), em va demanar si volia anar a treballar amb ell a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, un consorci que s’acabava de crear, que depenia de la Diputació i de la Universitat Autònoma, i on es feia molta recerca en l’àmbit de la ciència política. Vaig demanar una excedència al Parlament i me n’hi vaig anar, perquè allà la jornada laboral era molt més curta, treballava de tarda i al vespre feia teatre i m’anava traient les assignatures. Aquesta va ser una etapa riquíssima, perquè em va permetre fer conviure les meves dues ànimes d’una manera més relaxada.

“I és que la dona, en el moment que entra en el mercat laboral i té la seva economia, té la seva independència.”

Després, l’any 1993 , vas començar un Màster en Gestió Cultural i te’n vas anar a Londres…

Efectivament, quan vaig acabar la carrera de Filologia, vaig fer un Màster en Gestió Cultural a la Universitat de Barcelona, que, al segon any, permetia fer un stage en una universitat internacional, que vaig voler que fos al Regne Unit. Però per poder-hi accedir, com que encara soc de la generació que va estudiar francès a l’escola, vaig haver-me de plantejar d’estudiar anglès. Així que ja em veus passant un estiu de total immersió a Londres, estudiant com una boja en un curs intensiu. Així soc jo, quan una cosa la tinc clara, soc com una kamikaze. Al final vaig poder-hi fer l’extensió del màster, i això va suposar haver de deixar la feina a l’Institut de Ciències Polítiques i els estudis de Teatre. Vaig poder anar a Londres perquè, a més de la beca Erasmus, vaig invertir-hi tots els meus estalvis. I és que la dona, en el moment que entra en el mercat laboral i té la seva economia, té la seva independència.

A Londres, els dilluns anava a la City University, on em vaig matricular d’unes quantes assignatures, entre d’altres la de Crítica Teatral, que m’agradava molt. I vaig tenir molta sort amb l’stage, perquè vaig poder treballar a les oficines d’un dels teatres més emblemàtics de la ciutat, l’Almeida Theatre, que a Londres era l’equivalent del nostre Teatre Lliure de les primeres èpoques. Era petit, ubicat en un barri, i portat per gent amb molt talent. Allà vaig fer les pràctiques i vaig entendre i aprendre una cosa molt important de la cultura saxona, que aquí es va implementar amb les olimpíades, que és tot el tema del mecenatge, la contribució que fan empreses, particulars i fundacions per finançar la cultura, que és una manera de retornar a la societat una part dels propis guanys.

L’Almeida Theatre, inaugurat l’any 1980, al districte londinenc d’Islington.

I durant la teva estada a Londres, vas rebre una trucada que et va fer allargar l’estada al Regne Unit…

L’historiador Jaume Sobrequés va contactar amb mi per explicar-me que la Universitat de Glasgow necessitava un expert en llengua catalana per a un projecte europeu amb participació catalana. Es tractava del programa ESPRIT de la Comissió Europea, en el qual hi participaven també partners d’Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit. I així va ser com, després de presentar-me a la University of Strathclyde de Glasglow i ser seleccionada, vaig treballar-hi durant un curs. El projecte consistia en desenvolupar un protocol informàtic en diferents llengües i jo treballava en el desenvolupament lingüístic d’un software en català, una cosa molt normal en aquests moments, però que a l’any 1995, encara era molt nova.

Què va significar tota aquesta experiència formativa i professional al Regne Unit?

Allà vaig entrar en una nova etapa, la de l’àmbit internacional, que va suposar la meva plenitud i realització com a dona, com a professional i com a persona de confiança, a qui li encarreguen una feina i la desenvolupa. I Londres, més que no pas Glasgow, va significar art, teatre, creació, literatura i música. Crec que és una de les ciutats que més adoro i que més m’ha marcat a la vida, perquè em va nodrir de tot això. Em desfeia d’emoció anant a llibreries i veient aquelles edicions tan ben fetes. Anava al teatre, divendres, dissabtes, diumenges, perquè aleshores no era tan car com ara i perquè, en fer el màster i els estudis de crítica teatral, tenia entrades i descomptes. Em vaig nodrir especialment de literatura i teatre.

Més endavant, entre 1997 i 1998, vaig tornar-hi a anar a fer un Postgrau com a actriu, i l’anècdota que et puc explicar és que, el dia que feia les maletes per marxar, em vaig assabentar de la mort de Lady Diana Spencer a París. I es va donar la circumstància que, en arribar allà, vaig viure l’enorme commoció social que la mort de la princesa de Gal·les va provocar, ja que aquells dies, a tots els llocs on anava, la gent literalment plorava.

Representant “Tingeltangel”, el juny 1998, a Londres.

En el pla personal, et vas casar amb un publicista, et vas divorciar al cap de poc, i vas tenir diverses relacions poc duradores. Diries que una vida professional i formativa molt intensa és difícil de compaginar amb la vida personal? Costa més si ets una dona?

Efectivament em vaig casar i em vaig divorciar al cap d’un any, i prefereixo no dir res més d’aquest tema, perquè considero que va ser un error. No crec que compaginar la vida professional i la personal sigui difícil. En el meu cas, volia fer moltes coses, però també volia una relació molt seriosa i responsable, perquè en les meves relacions personals no soc gens frívola. A més penso que ser imaginativa i creativa no està gens en contradicció amb ser responsable i fidel. Però en aquells moments no va aparèixer la persona indicada i no la vaig trobar fins molt més tard.

“… de la mateixa manera que havia sentit el desig de tenir un fill, el desig em va passar, d’una manera molt natural i sense cap mena de trauma.”

A la nostra generació, les dones volíem formar-nos, ser professionals i ser lliures, però en general també sentíem la crida de la maternitat. Dissortadament el temps biològic per ser mares és limitat. Tu com vas viure aquest tema?

Quan em vaig casar per primera vegada tenia 34 anys i em vaig plantejar el tema dels fills, però aquell matrimoni va durar tan poc… Les relacions posteriors van ser poc sòlides, el rellotge biològic avançava, però no tenia una parella formal amb una perspectiva de futur. Llavors, en un moment donat, em vaig plantejar de ser mare soltera. No vaig pensar en l’adopció, sinó que em vaig anar a informar sobre el tema de la inseminació. Però es van donar dues circumstàncies. La primera és que, en aquella època, tenia molta anèmia i al centre mèdic em van dir que primer m’havia de recuperar. I en paral·lel, vaig començar a treballar en l’àmbit de protocol del Parlament de Catalunya, al qual havia retornat després del divorci, i treballava molt a les tardes, als vespres i als caps de setmana, perquè es feien molts actes institucionals i havia de ser-hi presencialment. Si hagués desitjat molt molt ser mare, hauria pogut deixar aquesta feina i dedicar-me a una altra cosa. Però la feina em va agradar molt i, de la mateixa manera que havia sentit el desig de tenir un fill, el desig em va passar, d’una manera molt natural i sense cap mena de trauma.

Quan vaig conèixer el Ramon, el meu actual marit, potser encara m’ho hauria pogut plantejar perquè ara hi ha dones que són mares molt grans. Però ell ja tenia dos fills d’un primer matrimoni i aleshores vaig fer una reflexió més intel·lectual que emocional, i vaig decidir de dedicar-me i cuidar la relació, perquè tampoc passa res si no tens un fill.

La Francesca amb quatre dels seus vuit nebots, a la plaça de l’Església de Santpedor, el dia de Pasqua de 2018.

Tornant a la professió, la teva llarga experiència a l’administració pública et va portar a tenir diversos càrrecs a diferents àmbits de la Generalitat, fins que, a partir del 2011, et vas especialitzar en Relacions Internacionals i vas exercir, primer, de Sotsdirectora i, després, de Directora de Relacions Exteriors amb la Unió Europea. Aquests càrrecs de confiança política se’t van atorgar, a l’època d’Artur Mas, per la teva proximitat ideològica amb Convergència Democràtica?

Els anys de retorn al Parlament i la posterior entrada a l’administració de la Generalitat, van suposar una etapa molt bona, en què m’ho vaig passar molt bé, vaig aprendre molt i, sobretot, vaig començar a desenvolupar aquesta faceta meva més d’interacció, de relació i empatia personal, de preparar coses conjuntament amb persones d’un ajuntament, d’una empresa privada… Tota aquesta part em va enriquir molt i em va fer créixer.

Llavors, el 2011, a l’època del govern Mas, al Departament d’Exteriors de la Generalitat hi havia vacant la plaça de Sotsdirecció de Relacions amb la Unió Europea, un càrrec al qual no s’hi accedeix per decisió política, perquè a Catalunya els càrrecs polítics s’atorguen a partir de les direccions generals. Com que jo era funcionària de nivell superior al Parlament de Catalunya, una disposició de mobilitat funcionarial em va permetre optar a aquesta plaça al Govern, que era del mateix nivell. Com que ja havia guanyat l’oposició de nivell superior al Parlament, vaig obtenir-la sense examen, només per valoració de mèrits. Així va ser com vaig entrar a treballar al Departament d’Exteriors, un altre moment culminant de la meva carrera professional, perquè allà vaig haver de gestionar, d’entrada, un grup de quinze persones, tots tècnics molt bons i amb molta experiència en l’àmbit internacional. Vam fer molt equip i vaig descobrir una de les feines que més m’ha agradat fer a la vida, que són les relacions exteriors i els afers internacionals.

Al Parlament es treballa amb tots els colors polítics presents a la cambra. Això em va fer entendre de seguida que, com a funcionaris, treballàvem per a la institució i no per als polítics. Mentre vaig fer de Sotsdirectora, segur que el govern d’Artur Mas em veia amb bons ulls, però quan va venir el govern de coalició en què la Conselleria d’Exteriors va dependre d’Esquerra Republicana, en Raül Romeva, com a conseller, també va voler que treballés amb ell. Per tant, si hi ha hagut una decisió política d’incorporar-me a l’equip d’exteriors, ha estat tant per part de Convergència com d’Esquerra. I he treballat molt bé amb tots, tant amb Artur Mas i Roger Albinyana, aquest últim una de les persones amb qui més vaig aprendre en l’àmbit d’Exteriors, com amb Raül Romeva o Ernest Maragall.

Quina feina hi vas tenir encomanada?

Des de l’època de Jordi Pujol, de qui s’ha de reconèixer la seva visió europeista, Catalunya va establir relacions molt potents amb les diferents regions i institucions de la Unió Europea. Com a Directora d’Exteriors, aquestes relacions i tot tipus d’actuacions del Govern en l’àmbit internacional depenien de mi. I era el nostre equip qui preparava els viatges institucionals dels presidents i dels consellers competents en l’àmbit de les relacions exteriors. Negociàvem amb qui es reunirien, preparàvem tota l’agenda de les reunions, amb l’argumentari i el material discursiu, amb què tractàvem de donar a conèixer Catalunya al món.

Aquesta va ser l’època en què es va coure tot el Procés Català. Com vas viure, des de dintre, tot aquell moment històric?

El moment va ser difícil, perquè vam passar d’una bona convivència natural amb tots els països, a una situació molt complicada, quan Espanya va radicalitzar les seves posicions i va activar tota la seva diplomàcia per aconseguir que Catalunya deixés de ser considerada un interlocutor i se li tanquessin les portes.

L’abril de 2017, ja sota el mandat de Carles Puigdemont, vas ser nomenada Delegada del Govern als Països Nòrdics, amb seu a Copenhagen, i des d’allà vas viure l’1 d’octubre i tot el que va passar posteriorment a Catalunya. Què vau poder fer durant aquells cinc mesos per internacionalitzar el problema polític català en relació a Espanya?

Engegar una delegació no és com anar a una ambaixada, que ja està creada i on l’ambaixador només ha de prendre possessió. En una delegació de nova creació, el delegat ho ha de construir tot. Cal fer tota una sèrie de tràmits administratius complicadíssims, buscar un equip i un espai, i part d’aquesta feina la vaig fer des de Barcelona.

Dinamarca i tots els països nòrdics són molt particulars. Són més oberts, respecte a nosaltres. Per exemple, abans d’obrir la nostra Delegació, el Parlament danès tenia bastant informació del que passava aquí i determinats partits polítics veien el Procés català amb una certa simpatia. Però a partir de l’aplicació del 155, de cop i volta es va acabar tot. Tinc la teoria que la feina diplomàtica demana molt poc soroll i molta discreció i moltes vegades treballar amb coses que no es veuen. La piulada de torn fa més mal que bé i moltes coses s’han espatllat a causa d’això. Crec molt més en fer un treball de cuina, discret, que a vegades no permet posar la foto, però que és més efectiu.

Com vas viure des de Copenhagen l’aplicació de l’article 155 de la Constitució? Tu o altres càrrecs de la delegació esteu imputats judicialment per la tasca que hi vau dur a terme?

Aquells dies fonamentalment van ser de molta tristesa. Amb l’aplicació de l’article 155, tots els delegats i delegades vam quedar automàticament cessats i, per tant, sense funcions. La meva opinió personal és que l’entesa entre Catalunya i Espanya és impossible, per raons històriques i perquè som molt diferents. Espanya és un país conqueridor, amb genètica d’imposició. I nosaltres som fenicis, és a dir, negociants, de parlar, d’arribar a acords, de trobar maneres de connectar. I penso que arribar a una acord amb Espanya és impossible. Ells van actuar d’una manera totalment desproporcionada i injusta. Però nosaltres, en algun moment, hauríem hagut de preveure la reacció de l’altra banda, i aquí hi va haver un punt d’ingenuïtat per part nostra, de no calibrar fins on estaven disposats a arribar.

No estic imputada judicialment, però com la resta de delegats i altres càrrecs d’Exteriors, hem estat sotmesos a una investigació de responsabilitat comptable per part del Tribunal de Comptes, que és un òrgan administratiu. Investiguen si vam incórrer en responsabilitat comptable, és a dir, volen saber quin ús vam fer dels diners quan érem delegats. Van agafar tots els expedients (i a vegades fins i tot articles de premsa) per “sumar” tot el que van considerar que havíem gastat en el Procés. En el cas de la meva delegació, quan van sortir les xifres, vaig dipositar, que no pagar, els diners que em van dir com a fiança, perquè pagar d’entrada hauria significat acceptar els càrrecs. Però com que la Delegació va tenir una vida tan curta i no va ser un centre de votació, he pogut anar justificant amb factures i informes tot el que es va gastar, i ja m’han hagut de retornar bona part dels diners dipositats. Ara toca esperar la resolució final.

En qualsevol cas, el desembre de 2018, es va reobrir la Delegació, aquesta vegada amb seu a Estocolm, i tu la vas tornar a ocupar. Què va canviar en el marc de les relacions exteriors, abans i després del 155? Quina percepció tenen des de Suècia, Noruega, Finlàndia, Dinamarca i Islàndia, de Catalunya i del Procés?

D’entrada, Estocolm i Suècia és una plaça una mica més difícil que no pas Copenhagen. Abans del 155 hi havia una recepció i una obertura, que feien que poguéssim relacionar-nos fàcilment amb el país on treballàvem. En canvi, després del 155, el tema Catalunya estava molt marcat, per efecte de tot el treball que havia fet la diplomàcia espanyola, i per tant, qualsevol cosa costava molt més d’aconseguir.

És rellevant destacar que no et pots aproximar als països i esperar que et tinguin en compte, si no respectes uns formalismes i una manera de fer en l’àmbit de les relacions internacionals, que pressuposa, sobretot, haver estudiat la cultura de l’altre per poder-hi ser empàtic i aproximar-t’hi.

Dit això, els suecs, els noruecs, els finesos, els danesos i els islandesos tenen entre ells moltes coses en comú, però cadascú té uns trets particulars. Llavors calia fer una anàlisi de cada país i, en base a cada cultura, veure com hi podíem treballar. Per exemple a Islàndia, el tema de la dona és molt important. La dona històricament, des de l’època dels víkings, ha estat un puntal de la societat. Per això al país les dones són molt potents, tenen molta presència social i càrrecs polítics a tots els nivells. És un país molt interessant. L’escriptor islandès Halldór Laxness, que l’any 1955 va guanyar el Premi Nobel de Literatura, va escriure una novel·la que es diu Independent people, és a dir, Gent independent. Suècia és molt diferent. Els suecs són molt seriosos, molt rigorosos, molt detallistes i precisos, ho tenen tot molt calculat i treballat. En general, són països menys jeràrquics que els nostres, amb estructures molt més horitzontals que les nostres, que fan que per a qualsevol cosa s’hagi d’arribar a acords. En les negociacions no s’imposa res, sinó que s’han de trobar sempre punts en comú. Per això m’agraden tant.

Acte a Estocolm, l’any 2019, amb motiu de 11 de setembre.

El març de 2021, uns mesos després de la mort de la teva mare, decideixes agafar-te un any sabàtic. Per què?

Mesos abans de la pandèmia de la COVID-19, es va morir l’Ester Balletbò, una cosina del pare amb qui ens havíem conegut de grans i ens havíem estimat molt. Va passar un temps llarg lluitant contra el càncer, fins que ja no va poder més i un diumenge al matí em va trucar per acomiadar-se. Les reflexions que em va fer sobre la vida en aquella última xerrada que vam tenir, em van arribar molt endins.

Uns mesos més tard, molt poques setmanes abans que s’expandís la pandèmia aquí, vam decidir de portar la mare, durant unes hores al matí, a la residència Sant Francesc, perquè tenia molts problemes de mobilitat, a casa estava tot el dia només mirant per la finestra i, sociable com era, vam pensar que allà podria tenir més contacte amb gent i estaria més bé. Al cap de molts pocs dies que hi era, es va encomanar el virus, va ser una setmana a l’hospital a Manresa, la van tornar a la residència on la van aïllar en una habitació, i d’allà la van tornar a portar a l’hospital, on va morir una setmana més tard. Tot això va passar molt a l’inici de la pandèmia, i tot i comprendre les dificultats del moment, crec que va ser molt injust per a la mare que ningú la pogués anar a veure. Jo era a Estocolm, els meus dos germans eren al Regne Unit i la meva germana al Vendrell, però el pare era a cinc minuts de la residència i no la va poder veure mai. A mi em va quedar molta pena i un gran sentiment de culpabilitat. Vam parlar amb ella cada dia a través de l’Iphone, però no sé si va arribar a entendre per què ningú no l’anava a veure.

Després de la seva mort vaig haver de fer un treball molt personal, amb teràpia inclosa, per superar el meu malestar i el meu sentiment de culpabilitat. Al final em vaig acabar reconciliant amb tot el que havia passat i una de les coses que em va anar més bé, durant força setmanes després de la seva mort, va ser parlar amb ella i explicar-li tot el que feia. I aquesta situació em va fer pensar que havia treballat molt, des de molt joveneta, que no tinc fills i que si agafava una excedència podria dedicar temps al meu marit, en Ramon Camp Batalla, i podria veure el meu pare i la meva tieta cada setmana, cosa que abans no podia fer.

La Francesca amb la seva mare Dolors Sala Carrió, l’any 2006.

En aquest moment de recés laboral, vius una vida molt activa, dedicada a fer coses que t’agraden. Parla’ns de les activitats artístiques que fas, del moment vital que passes i de si tens ganes de tornar a la vida laboral activa.

Retornaré a la vida laboral activa quan ho senti al cor, de manera emocional, sempre i quan pugui anar vivint dels meus estalvis.

Aquest moment té una part molt bona, que em permet consolidar la relació amb el Ramon i fer moltes coses junts, ja que abans ell, com que treballa aquí, per veure’ns havia d’agafar un avió i venir a trobar-me a Copenhagen o a Estocolm. També és veritat que m’enyoro una mica de l’àmbit internacional i de viure a l’estranger, perquè m’agrada molt viure a fora, a cultures diferents de l’àmbit europeu.

El 2017 vaig començar a cantar i és el que estic fent ara. És el que m’ha donat més alegries i també més neguits, perquè quan més en saps, més saps que no en saps prou. A l’inici era molt més decidida a cantar davant de públic i ara, que en teoria tinc més tècnica i en sé més, també em poso més pressió i em costa més. Però em fa feliç. Faig classes de cant i també m’agrada fer altres coses relacionades amb la veu. He fet lectures de poemes i ara en gravaré alguns. Fa poc vaig preparar un concert i ara en prepararé un altre, en el qual cantaré una cançó preciosa de l’Anaïs Vila, Em perdo, que m’agrada molt. I em fa moltíssima il·lusió cantar una cançó d’una compositora i cantant de Santpedor.

Amb el seu marit Ramon Camp Batalla.

Posar distància a les coses, a vegades afina les nostres percepcions. Avui hi ha qui opina que el Procés va ser un gran engany i qui pensa que ens va posar a prova com a poble i ens va servir de mirall. Tu com valores aquell moment d’eufòria col·lectiva i la posterior frustració, que ha desembocat en aquestes lluites caïnites entre Junts i Esquerra?

Penso que el que es va voler evitar va ser la violència. Nosaltres no tenim exèrcit. Els nostres líders potser van pensar massa en positiu, que tot seria més fàcil del que va ser. Es va voler evitar que, eventualment, tot s’acabés amb un bany de sang, perquè l’altra banda anava a totes.

Des de Copenhagen veure aquelles grans manifestacions emocionava molt, era molt bonic i molt únic. I ara hi ha un punt de tristesa per com ha evolucionat tot.

Formes part d’un grup de gent que, molt abans de la globalització i la democratització del turisme, vau descobrir els viatges. Quins han estat els viatges més emblemàtics de la teva vida?

He viatjat molt, professionalment i per plaer, i podria parlar hores i hores del tema. Com a més importants hi ha el primer viatge internacional, que ja em vaig poder pagar jo, a París, quan tenia 18 anys, on em recordo eufòrica, i pensant que jo volia allò, el món, la vida, viatjar… Després el viatge a l’Índia, on em va impactar molt la societat. També Londres, ja t’ho he explicat, perquè hi vaig viure molt temps. Des del punt de vista professional, destacaria els diferents viatges als Estats Units (amb reunions tant al Congrés com al Senat americà), un viatge als diferents länds alemanys, i, molt especialment, dues vegades que vaig visitar l’Iran amb la intenció d’obrir una oficina comercial a Teheran. I, és clar, els Països Nòrdics, especialment Estocolm, on vaig ser molt feliç. M’agraden molt les persones de les cultures nòrdiques, perquè tenen molt sentit de la responsabilitat personal i individual i se senten sempre responsables del que passa a la societat. Tenen molta més confiança en els polítics, perquè entenen que són els representants institucionals que han elegit ells.

Quina vinculació mantens ara amb Santpedor?

Només familiar. Cada setmana vinc a veure el pare i la tieta i per Nadal ens reunim tota la família aquí. De tant en tant també em trobo amb les meves cosines Anna i Elena i anem al teatre. I després amb amistats com tu, que ens trobem de tant en tant.

Segur que l’ombra del teu germà Pep, pels seus triomfs al Barça i la rellevància que ha tingut posteriorment en el món del futbol, ha planat sobre teu. Segur que t’has sentit a dir que ets on ets perquè ets la seva germana. Com ho portes?

L’època en què ell era entrenador del Barça, gent del meu entorn es considerava amb el dret de dir-me coses que a mi no em pertocaven. Si un dia es perdia un partit, semblava que fos la fi del món, i em deien i em preguntaven coses del meu germà, com si jo fos la seva representant. Tota aquesta pressió la vaig trobar molt pesada i em va atabalar.

Quan el Raül Romeva em va oferir la Delegació als Països Nòrdics, el dia que anava a signar, em vaig trobar a l’escala amb la seva secretària, amb qui havíem treballat juntes abans. Després de saludar-me efusivament, em va comentar que li havien molestat alguns titulars de premsa del tipus La germana de Guardiola, nomenada Delegada… Em va dir, que si prèviament no m’hagués conegut treballant, a ran d’aquests titular possiblement hauria pensat que aquest càrrec me l’havien donat per ser germana de, però com que em coneixia i sabia quant i com treballo, llegir-los li havia fet molta ràbia. Per sort, hi va haver un article de l’Iu Forn (a qui no conec de res) titulat La germana d’en Guardiola no és ningú (ni existeix) que va posar els punts sobre les is, en parlar de l’estigma que cau sobre tots els parents de les persones mediàticament famoses.

Fa un temps que tots els germans, juntament amb quatre patrons més, vau crear la Fundació Guardiola-Sala. Amb quina intenció i amb quins objectius?

La gènesi d’aquest projecte prové del Pere i la Laura, el meu germà petit i la seva dona, per intentar inculcar els valors de l’esport, que no són només competir i guanyar, sinó treballar, esforçar-se, sacrificar-se, alimentar-se saludablement,… en aquells grups socials més desfavorits, famílies o nens que sense el treball de determinades organitzacions, segurament no hi podrien tenir accés. De moment, és una cosa petitona, però se solen buscar activitats d’altres organitzacions que ja estan fent molt treball social en aquest sentit, per donar-los empenta econòmica o d’altre tipus.

Els quatre germans Guardiola Sala, fa tres o quatre anys. D’esquerra a dreta, el Pere, l’Olga, el Josep i la Francesca.

Per acabar, a punt de fer seixanta anys, és un bon moment per fer balanç de la pròpia vida…

A la vida m’ho he passat molt bé, amb parèntesis dolents, de patir i plorar molt, de relacions complicades, però el balanç és positiu, perquè he pogut viure experiències molt bones, amb gent i llocs molt interessants.

PREGUNTES BREUS

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter…  La força de voluntat i la constància.

La qualitat que prefereixes en les persones? Que em vinguin de cara, que siguin sinceres i transparents.

Allò que més t’estimes dels amics? M’agrada molt tenir amigues i la complicitat que es crea entre dones m’encanta.

El teu principal defecte… Sóc massa nerviosa i tinc poca paciència.

La teva ocupació preferida… El teatre, el cinema i cantar.

Un lloc per viure… Tant que m’agradava Barcelona i tan feliç que hi vaig ser, i ara no m’agrada viure-hi, sobretot perquè necessito un lloc més tranquil, sigui de muntanya o de mar. Ara valoro més la qualitat de vida de sortir a la natura, de passejar…

T’agrada llegir? Sí, però ara ho faig poc. Recomana’ns un llibre. Qualsevol cosa de Shakespeare.

Ja sabem que t’agrada el cinema. Una pel·lícula o una sèrie per recomanar… M’agraden molt els thrillers i recomanaria les pel·lícules del mestre Alfred Hitchcock i les sèries nòrdiques.

Com a gran aficionada al teatre, recomana’ns alguna obra… En aquests moments per a mi la gran actriu és Clara Segura. I recomano la companyia teatral La Calòrica.

Quina música escoltes? Soc molt versàtil. M’agrada molt l’òpera, m’agradava molt l’Amy Winehouse, el Jamie Cullum, la Nina Simone i ara també valoro molt la Barbra Streisand.

T’agrada el futbol? No especialment, però n’he viscut tota la vida pendent. A quin equip o equips segueixes? Estic pendent del Barça, del City i del Girona, però no em miro cap partit.

Fas servir les xarxes socials? Estic a Instagram i a Facebook. Tenen moltes coses negatives, però com que tinc molt pocs seguidors i controlo molt a qui accepto, em serveixen per interactuar amb els amics. Em vaig donar de baixa de Twitter perquè el trobo tòxic.

Ets creient? No m’agrada l’Església, però no em puc considerar atea, perquè penso que alguna cosa hi ha.

Ets feminista? Soc molt, molt independent i he treballat molt per a mi com a dona. Crec per sobre de tot en la igualtat entre home i dona, molt en particular en l’àmbit laboral. Si això és ser-ho, ho soc.

Movent-te com ho has fet en el món de la política, què és el que més et preocupa a nivell català i a nivell mundial? Em preocupa molt el tema del canvi climàtic, penso que ens queda molt per fer en aquest camp i anem a pas de tortuga, quan hauríem d’anar molt ràpids i fer canvis molt profunds. També em preocupa molt el tema del poc ús social de la llengua catalana, cosa que a vegades em fa pensar que ja la tenim perduda.

Tens algun animal de companyia? No.

Quin és el teu estat d’ànim actual? Soc feliç i estic molt agraïda a la vida.

El teu lema vital… Una frase en anglès que durant molt temps vaig tenir a l’ordinador Be careful what you wish for, you’ll probably get it, que vol dir ves alerta amb el que desitges, perquè probablement s’acabarà complint.

El juny d’aquest any a Sant Iscle, quan vam parlar de la possibilitat de fer aquesta entrevista, finalment realitzada, a casa meva, el 10 de desembre de 2022.

18 respostes

  1. Tinc la sort de conèixer la Francesca i d’haver compartit amb ella una de les seves passions: el teatre. Tot i que no som íntimes, puc afirmar que és una dona íntegra, d’una qualitat humana excepcional. Vital, agraïda i amb una voluntat de ferro. És d’aquelles persones que te n’alegres d’haver conegut.

  2. Una història entranyable de la que només coneixia unes poques parts. Molt ben explicada i agradable de llegir.
    Per a mi va ser un plaer conèixer i treballar amb la Francesca, tot i que van ser només uns pocs anys.

  3. La Francesca és una dona que s’ha fet ella mateixa i sap que a la vida no regalen res.
    Sempre he admirat la seva valentia per tirar endavant els seus projectes.
    Orgull de família!!!

  4. Conec la Francesca des de fa temps i sempre he valorat la seva manera de fer les coses. Amb esforç, il·lusió, fent equip i sabent compartir. Malgrat no ens veiem sovint, quan ho fem la seva energia i somriure conformen l’amistat que ens uneix. Molt bon article!

  5. Felicitats per aquesta entrevista tan amena i completa. M’he emocionat quan la Francesca parla de la seva infància i de la seva amistat amb la meva cosina, la Rosalia Puiggròs. Mai l’he oblidat. Nosaltres vivíem a Barcelona, però passàvem els estius i els festius a Santpedor. El meu pare, els avis, els oncles i els cosins són de Santpedor. Recordo amb molt d’afecte les meves visites a casa de la Maria Carrió. Sempre em vaig sentir molt estimat per tota la família. També m’ha semblat molt interessant com s’explica l’evolució de la Francesca i la seva necessitat de sentir-se completa a través de la música, la literatura i la interpretació. Una ànima inquieta amb enormes ganes de saber, de conèixer i d’experimentar. Tal com deia Oscar Wilde, “En aquest món només hi ha dues tragèdies: una, no aconseguir el que es necessita; l’ altra, aconseguir-ho. Aquesta última és la veritable tragèdia”.

  6. Bona entrevista! La Francesca és una dona de gran personalitat professional i cultural que mereix estar fent realitat els seus somnis.
    Orgullós d’haver-la sentit recitar els meus poemes i de compartir el nostre afecte per Mallorca i Andorra.
    Aquella Colla de Fills del 68 li agrairà sempre. Abraçada!

  7. Com sempre, una entrevista maca i entranyable com totes les que fas. Felicitar-te un cop més i també a la Francesca, que així en sabem alguna coseta més i emocionada per recordar la Rosalia, sempre al nostre cor.

  8. Francesca, quin repàs més complet a la teva vida!!!
    Rica, intensa i plena d’experiències de tota mena, protagonitzada per una dona forta, responsable, Intel.ligent, sensible, determinada i amb una personalitat molt ben definida.
    Content que les nostres vides s’hagin creuat, gràcies a l’estimat amic Ramon, el teu afortunat marit. Fins sempre!
    Abraçada!
    Josep Ma

  9. Gràcies a @cambradetardor.cat per l’entrevista que va ser una conversa. Tal i com va dir-me la Mariàngels: ‘Provenim del mateix lloc, d’una mateixa època i filles d’uns pares que eren coneguts i amics. Les trajectòries han estat diferents, però he descobert que tenim moltes coses en comú.’ També gràcies a tots pels comentaris que heu compartit els amics/gues, i que m’han emocionat. Gaudiu tot@s de l’entrada del nou any 2023. 🥰

  10. Ella és una de les dones que més admiro, per la seva capacitat de superació i la seva constància per aconseguir els seus propòsits.
    Amb aquesta preciosa entrevista he pogut conèixer la nina de Santpedor, la Francesca dels 20, 30 anys, aquesta part de la seva vida que menys coneixia, ara puc entendre més els aspectes que tant admiro de la seva persona.
    Ser la teva amiga m’omple d’orgull.
    Per molts estius a Sa Roqueta, t’estim.

    Molt bona entrevista.

  11. Gràcies per aquesta entrevista tan intel·ligent i interessant! He tingut l’honor i el plaer de conèixer la Francesca, i de treballar amb ella, però no he sabut fins ara tot el seu admirable recorregut. Sempre l’he considerada exemplar, però ara força més encara, i tota una inspiració per a superar-nos.

  12. M’ha agradat molt llegir aquesta entrevista tan extensa però agradable de llegir.
    He tingut molta sort de conèixer a la Francesca quan va venir a la meva ciutat Estocolm. Vam ser afortunats per aquí dalt de tenir-la com a delegada de govern, doncs ens va alegrar la vida amb la seva persona i amb els actes que va organitzar i participar. Molts l’enyorem encara. Gràcies Mariàngels per la teva entrevista. Des d’Estocolm desitjo Bon Any a tothom!
    Katarina Sundström

  13. Molt content de poder llegir aquesta entrevista que confirma el meu afecte a la Francesca i al Ramon. Per molts anys, amics.

  14. Quin recorregut tan intens…
    M’ha agradat molt conèixer la trajectòria de la Francesca. Jo només la recordo de petita i com diu ella, sempre amb la seva germana i les seves cosines, tan bufones i avingudes…
    Gràcies per compartir aquesta entrevista tan interessant!
    Bona feina, Mariàngels!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *