Isabel Gil, treballadora autònoma i mare de nou fills

Em comparteixes?

Darrers articles

La vida de la Isabel Gil i González  (Ceuta, 1956) té molts punts d’interès. Filla de la immigració espanyola arribada a Catalunya a la dècada dels 50, va decidir abandonar la universitat per construir una parella sòlida amb el Mingu Manubens amb qui, al llarg de quasi cinquanta anys, ho ha compartit tot: feina, amor i una família inusualment nombrosa amb vuit fills i una filla. Una dona íntimament convençuda de les seves decisions, treballadora, capaç i satisfeta, amb qui vas tenir el plaer de parlar el passat 16 d’abril.

D’on provenen els teus pares i quan i per què es van instal·lar a Santpedor?

Tota la meva família, tant per la banda paterna com materna, prové de Ceuta.  Els pares van viure la Guerra Civil allà en circumstàncies força complicades: la mare i l’àvia van quedar enterrades a les runes de casa seva, a causa d’un bombardeig. L’àvia va quedar força malmesa i només va viure dos o tres anys més i la mare es va quedar òrfena molt jove essent la gran de cinc germans.

La meva germana Carme i jo també vam néixer a Ceuta. Ella, que és un any i mig més gran, té un retard mental produït en el moment del part per un petit coàgul al cervell, a causa d’una negligència  hospitalària. Per aquesta motiu jo vaig néixer a casa.

Entre que a Ceuta hi havia poca feina i que volien trobar una sortida per a la meva germana, els pares es van inscriure per emigrar i, finalment, al pare li va sortir l’oportunitat de treballar als Ferrocarrils Catalans, a la línia Manresa-Olvan. L’any 1958 tota la família es va traslladar a Santpedor, però els pares no es van acabar d’adaptar perquè trobaven a faltar molt els seus i al cap d’un any van decidir tornar a Ceuta. Allà es van trobar sense sortides laborals i l’any 1959 o 60, quan jo tenia tres anys i mig, van retornar a Santpedor i ell va seguir treballant a la línia del tren. Aquí amb la Carme vam començar a anar a l’escola i aquí va néixer l’altra germana, la Montse, que és deu anys més petita que jo.

Durant anys els pares van buscar sortides per a la meva germana gran. Res no els convencia perquè a tot arreu calia deixar-la interna, fins que a Manresa van trobar AMPANS que s’iniciava com a cooperativa de pares al carrer Fonollar. La Carme va poder entrar-hi i, per facilitats de transport, l’any 1966 tota la família vam traslladar-nos a Manresa i ens hi vam estar fins a l’any 1978, en què vam tornar a Santpedor perquè AMPANS ja s’havia traslladat a Comabella i nosaltres ja teníem més facilitats de transport.

Des de la teva vivència, amb quines dificultats van topar aquelles famílies que els anys 50 i 60 del segle passat es van traslladar a Catalunya des d’altres terres d’Espanya? Tens algun record personal -escolar, lingüístic…- vinculat al fet de ser filla d’immigrants? 

Jo com a persona de fora, d’origen castellanoparlant, no he sentit mai cap rebuig. El que sí recordo és que quan vaig entrar a l’escola, als tres anys i mig, no entenia el català, però com que en aquells moments a Santpedor el parlava tothom a tothora i a tot arreu, de seguida vaig poder comunicar-me bé. Els meus pares no sé si van ser criticats, però ells estaven molt bé. No van parlar mai català, però penso que es van sentir ben tractats i ben acollits. El meu pare va canviar de feina. Va treballar un any a la foneria que hi havia al carrer Tarragona, i en fer-se mal a l’esquena, com que de jove a Ceuta havia fet de pastisser amb un seu tiet, va trobar-ne una de nova a Montserrat on va treballar de cuiner al self-service fins que es va jubilar. Allà també el van tractar molt bé. Li pagaven els estudis i els llibres nostres i estava molt content. La meva mare tampoc no va tenir cap problema, treballava a la fàbrica de Cal Carreras i estava contenta.

Quan tenia cinc o sis anys vaig tenir una anèmia i no podia anar a l’escola i com que la meva mare anava a treballar jo em quedava sola a casa. Llavors vivíem al carrer Passeig i hi havia una veïna, l’Anita de Cal Quatre, que em trucava per la paret i em demanava si estava bé i jo li contestava. És una bona anècdota que demostra com la gent ens cuidava.

La Isabel amb els seus pares Miguel Gil i María González i la seva germana Carme

Quin pes específic creus que va tenir en la teva família i en tu el fet de tenir una germana discapacitada, en una època en què això tendia a viure’s com un estigma social?

Tota la família es mantenia molt atenta a tot el que passava al voltant de la meva germana perquè volíem el millor per a ella, però no ens va marcar negativament. A més, vam tenir la sort que AMPANS  va ser una delícia, té molts recursos, els usuaris hi són molt ben tractats i van donar molta vida a la meva germana, que va poder treballar, va tenir un petit sou i va tenir-hi molts companys que s’estimava… De ben petita ens van explicar que no passaria d’un coeficient de 6-8 anys, però en moltes coses l’experiència li ha donat molt bagatge i molts recursos i no sembla de 8 anys. Segons com, el seu retard mental va ser una benedicció a casa, perquè el fet d’haver-la de cuidar va mantenir joves els meus pares.

Ells a Ceuta havien tingut un familiar deficient, que no havia sortit mai de la seva habitació i de qui no es parlava mai, i no van voler gens aquesta vida tancada i estigmatitzada per a la seva filla.

El treball és una peça clau en la vida d’una persona (…)  Per a mi la feina és agradable, important, gratificant i realitza…

De quins valors familiars va quedar impregnada la teva infantesa que ajuden a explicar la teva manera de ser adulta? 

Els meus pares van treballar molt i jo també ho he fet. Per a mi la feina, el treball, és una peça clau en la vida d’una persona. A mi em sembla que treballar és molt gratificant, sobretot com ho hem pogut fer el Mingu i jo que sempre hem estat autònoms i hem adaptat la feina a la nostra mida. Per tant, per a mi la feina és agradable, important, gratificant i realitza a la persona. Jo diria que els meus pares van tenir a veure en això, perquè no van viure mai la feina com una càrrega, ni com una cosa dolenta.

Vas ser nena de col·legi religiós o d’escola pública? Quins records escolars guardes de l’escola franquista que segregava per gèneres?

Als tres anys i mig vaig començar a anar al Col·legi Llissach on tot érem nenes. De fet als nens de Santpedor ni els coneixia, perquè en no veure’ls a l’escola era com si no existissin. La meva germana gran també venia i com que no podia seguir el ritme de les altres nenes van començar a haver-hi comentaris sobre si era tonta i això es va fer una mica feixuc. Per aquest motiu a casa sempre es van buscar alternatives per a ella.

El Llissach era tot un món, però hi estàvem bé. Recordo que teníem una mestra de gimnàstica que ens feia fer la vertical al pati i les monges renegaven una mica d’això, cosa que em feia molta gràcia. La germana Dolors ens tractava molt bé i quan vam marxar de Santpedor ens va dir que tornéssim a veure-la; ho vam fer i ens va ensenyar l’escola nova i va ser molt amable. També hi ha havia una germana que es deia Diodora , que era de Burgos, i era força dura. Ens ho feien memoritzar tot, ens feien resar el rosari, fèiem labors… I sobretot jo al·lucinava amb els nens de pagès, alguns baixaven cada matí de Castellnou a peu, s’estaven tot el dia a l’escola i quan es feia fosc tornaven a fer una hora de camí per tornar a casa.

En aquella època el poble era com entranyable, passaves pel carrer  i recordo les olors d’una casa que tenia un parell de porquets…. També he de dir que quan vaig marxar a Manresa em vaig sentir més lliure, em vaig adonar que a Santpedor em sentia una mica pressionada per les converses de petits grups de gent gran que, quan passaves pel seu davant,  semblava que parlaven de tu o et criticaven, cosa que m’intimidava molt.

La Isabel quan estudiava primària al Col·legi Llissach. L’uniforme amb pitxi blau marí i brusa blanca era obligatori

Els estudis secundaris que vas cursar a l’institut Lluís de Peguera de Manresa devien coincidir més o menys amb la mort de Franco. Què destacaries  d’aquell moment a l’institut (professors, moviments estudiantils, detencions, vagues…)?

Vaig anar al Llissach de Santpedor  fins als 10 anys i l’any 1966, quan ja vam anar a viure a Manresa, vaig començar el batxillerat elemental a l’institut. Jo al Lluís de Peguera no vaig notar el franquisme per res. Em va semblar un lloc molt obert i alguns professors que vaig tenir eren molt bons i no els vaig notar el Franco per enlloc. Recordo el Dr. Massachs de Biologia, el Rosal de Filosofia, també el Balaguer que feia Anglès (encara que jo estudiava Francès), i tots eren oberts. Anar a l’institut em va encantar.

Del que tinc molt bon record a l’institut és d’aquells mossens que ens portaven d’excursió. Recordo que Mossèn Massana a quart de batxillerat es va endur la meva classe de nenes (aleshores nens i nenes de primer a quart anàvem a classes separades i no ens barrejàvem fins a cinquè) a pujar el Pedraforca per la tartera, tota una aventura. També vam anar a Boí a veure  tot el patrimoni cultural de la zona amb un altre mossèn que no sé si era en Tuneu. A mi em va encantar, no perquè fos més o menys religiosa sinó perquè ens feien veure món i ens portaven allà on no podíem arribar. Jo a aquests llocs no hi hauria pogut anar amb els meus pares ni amb ningú conegut perquè no anava a cap cau.

Pel que fa a la mort de Franco es va produir quan jo ja estava estudiant a Barcelona. Vivia en una pensió amb la que després seria la meva cunyada i, de bon matí, per la ràdio van informar Franco ha muerto. Aleshores feia primer d’Arquitectura.

La Isabel a Eivissa, a l’estiu del 1972 a punt de fer 16 anys

Quins records tens dels inicis de la transició política? Vas militar en algun partit polític o en algun moviment  social, cultural o religiós?

No vaig militar enlloc i ara tampoc. Vaig viure la transició política com una cosa molt interessant. Van començar a sorgir els partits que deien que serien democràtics i un Parlament i dèiem  renoi i això què és  perquè fins llavors teníem el Foro de los Trabajadores i el Foro de los Españoles. I vam començar a veure l’inici del parlamentarisme. Jo no m’implicava massa i ho vaig viure des de la distància, però una mica sorpresa que anés tot bé, perquè jo pensava que passarien coses dolentes.

Sembla que vas començar la carrera d’Arquitectura. Com vas viure la vida universitària del moment?

Les classes eren molt massificades, no et feia cas ningú i sovint hi havia vagues. Jo vivia en una pensió a Barcelona i per anar a Pedralbes havia de fer una hora en bus, cosa que era molt carregosa. Llavors arribaves a la facultat i resultava que al matí havia vingut la policia, havien llançat gasos lacrimògens i no podies estar a la classe. Jo no participava a les manifestacions, però en aquells moments hi havia sindicats d’estudiants i moltes mogudes. Diguem que la vida universitària no em va subjugar.

Quan i com coneixes el Mingu Manubens, la teva parella des de fa quaranta anys llargs, i què t’enamora d’ell?

Vaig conèixer el Mingu a l’institut quan tots dos teníem 16 anys. Allà vam començar a caminar junts i encara seguim. Quan vam acabar el batxillerat superior i el COU, ell va començar Medicina i jo Arquitectura. En acabar el primer curs universitari ens vam plantejar què fer per continuar junts, ja que cadascú en el seus estudis tenia un ambient ben diferent, ell a Sant Pau i jo a Pedralbes. Ens vam plantejar de fer la mateixa carrera o de deixar els estudis. No sabíem com dir-ho a casa. Ens debatíem entre, o continuar plegats, o cadascú continuar amb el seu itinerari professional. Quan vam començar  segon i ja teníem els diners per a la matrícula, ho vam explicar a casa. Als meus pares els va costar molt d’acceptar que ho deixés tot i a casa d’ell es va plantejar un debat profund sobre si era millor tenir una feina amb estudis qualificats o una feina qualsevol. A més no sabíem de què podríem treballar. Però com que la meva mare feia coses de confecció, ens vam plantejar de muntar un taller d’això, a veure si fèiem coses i tiràvem endavant. L’oposició va ser gran, però ho vam deixar tot i vam seguir aquesta via.

Ens vam casar l’any 1979 i aviat farà cinquanta anys que estem junts.

Amb el Mingu Manubens, el seu company de vida des de l’any 1973

En aquell moment era pràcticament impossible posar-se a viure junts sense que s’hagués celebrat el sagrament del matrimoni…

I tant, precisament ens vam casar per això!

Vau fer un casament segons les normes socials establertes o més progre, més d’acord amb els valors cristians de base lligats al Concili Vaticà II?

Ens deien que ens caséssim a Santa Anna però ho vam fer a l’església parroquial de Santpedor, perquè en aquell moment els meus pares vivien al davant. Ens va casar Mn Rafel Guixà i primer no volíem anar vestits de nuvis, però vam acabar sucumbint una mica ja que el Mingu es va posar un traje i a mi la modista em va fer un vestit copiat d’una revista. Érem molt joves, tots dos teníem 23 anys, els vestits ens anaven grans i va quedar tot com molt infantil i casolà. Vam anar a dinar al Mirador de Montserrat amb la família, no volíem fotos, però al final després de molta pressió va venir el Castro i ens va fer un àlbum. Diguem que una mica rondinant vam acabar passant pel tub…

Jo no m’havia plantejat mai tenir una família, ni m’havia plantejat mai tenir fills

Imitant parelles de generacions anteriors vau tenir fins a nou fills. En un moment històric en què ja hi havia control de la natalitat, entenc que tenir una família tan nombrosa va ser una elecció personal… 

Sí, del tot. Nosaltres teníem accés als anticonceptius, ja estaven comprovats i aconsellats i teníem facilitat per a qualsevol cosa (per fer lligament de trompes, etc). Jo no m’havia plantejat mai tenir una família, ni m’havia plantejat mai tenir fills. Si m’haguessin dit, quan tenia 18 anys, que aquest seria el meu futur, hauria dit, no per aquí no passo. Però ens vam casar perquè ens estimàvem, perquè volíem fer una vida plegats, ens enteníem bé, ens compreníem (i encara ho fem!)… Hem estat un bon tàndem tota la vida, des dels inicis. Teníem present que podia ser que la cosa petés o no funcionés, però no va passar.

Quan vaig tenir el primer fill vaig pensar mai més, no vull més fills. Em va superar el part, el postpart,  tenir un nadó que no saps què fer-ne. Jo no tenia cap manual, ara et preparen molt per al part, per al bebè, però llavors t’hi trobaves… Però va passar que jo era molt reticent a prendre una pastilla cada dia, no m’agradava,  ni m’agrada gens… i com que no vaig fer lactància materna, de seguida vaig quedar embarassada del segon. Si no haguéssim fet lactància amb biberons, cosa que permetia repartir la feina entre tots dos al cinquanta per cent, no crec que haguéssim tingut nou fills, perquè, uf, com costa!

Amb el Josep, el seu primer fill, l’any 1980 al carrer Convent

Va arribar un moment que tens un bebè allà, és una meravella, creix, t’estima, et mira i enganxa. Això és el que em va passar. Jo no pensava pas que fos la meva vocació, però a mida que s’anaven fent grans trobava a faltar un bebè a qui cuidar, perquè de seguida es fan autònoms i creixen. M’encantaven. Jo anava a l’hospital i cada vegada sortia amb un regal…

Per tant tenir nou fills no té res a veure amb les vostres conviccions religioses?

No té res a veure. Pensa que si haguéssim tingut entrebancs de salut o alguna cosa hagués funcionat malament, ni religió, ni res… les coses van per un altre camí. Però com que tot anava com una seda…

Tots els embarassos i parts van ser fàcils o vas viure moments físics complicats? Entre el primer embaràs i l’últim quants anys van passar?

Vaig tenir els nou fills al llarg de catorze anys.

Al primer part no m’havien explicat com eren les contraccions ni res, vam baixar a l’hospital i ens van fer tornar a casa i quan vam baixar-hi unes hores després de trencar aigües ens van dir que ho fèiem massa tard. Però, superada la inexperiència del primer, els altres parts ni els vaig notar i els embarassos tampoc no van ser gens complicats. Anàvem a l’equip de ginecòlegs del Dr. Alberti que ens atenia molt bé i ens donava molta seguretat. Teníem els nens al Centre Hospitalari, se’ls enduien a la nursery… en aquell moment ni pell a pell, ni històries… Encara que les nostres mares es disgustaven cada vegada que els anunciàvem un nou embaràs, suposo que perquè els semblava que no era el que havíem de fer, tot va anar molt bé i molt rodat, fins que després de néixer el Pere, el cinquè fill, vaig tenir una taquicàrdia molt severa. Això em va fer parar una mica, tot i que no tenia res a veure amb els embarassos, sinó amb l’embòlia que va tenir el meu pare i que em va fer patir molt.

En aquell moment vam fer un recés important, vam estar uns quatre anys sense embarassos, fins que amb el Mingu vam dir ens hem empobrit! Llavors, com que teníem cinc nens, em deien tu vas a buscar la nena, cosa que no era certa… Vam tenir el sisè i el setè fills, dos nens més, i al vuitè, un mes o dos abans de néixer (llavors ja feien ecografies), em van avançar que seria una nena però que m’haurien de fer una cesària perquè hi havia placenta prèvia. Aquest va ser l’únic part programat, amb epidural i cesària. I després de néixer la Maria vaig pensar ara aquesta nena aquí sola, amb tants nens sí que necessita una germaneta. Però el novè fill va ser un altre nen. Llavors vam pensar que s’havia acabat perquè ens feia basarda ser uns pares de seixanta anys anant a quart de primària amb el nen a l’escola…

La Isabel embarassada del seu darrer fill amb tota la família el juliol de 1993 acampats a Meranges

Durant l’època de la criança tant tu com el Mingu teníeu el taller de confecció a casa. La logística d’uns pares treballadors amb onze persones a qui donar menjar i vestir, amb nens a vegades malalts, amb escoles, amb deures i activitats extraescolars… deu ser complicadíssima. Us ajudava algú? Com era un dia normal a casa vostra?

Teníem el taller a casa i ens ho podíem combinar bé. També teníem la meva mare molt a prop i això ens permetia anar a les reunions d’escola i fer coses. La mare ens va ajudar molt fins que el pare va tenir una embòlia i, durant uns anys la meva mare va haver de cuidar-lo i nosaltres ens vam quedar sense el suport que havíem tingut amb els primers cinc fills. No vam tenir cap altra ajuda i era complicat, però llavors els grans ja ajudaven els petits.

Els nens van fer poques extraescolars. Van provar la música i no els va agradar, després vam plegar de l’hoquei per la gran competitivitat que hi havia entre els pares… Van fer cosetes per aquí,  però no competicions esportives d’aquelles que requereixen portar els nens cada dissabte aquí i allà, cosa que no podíem fer però que tampoc els cridava.

Vam estar apuntats a una associació de famílies nombroses d’aquí a Catalunya que es dia “Tres i més”, després a una altra associació de famílies nombroses espanyola, vam conèixer molta gent de l’Aragó perquè ens van oferir anar de vacances a una casa de colònies gran que tenien allà…

Un dia normal ens llevàvem, havíem de córrer i preparar els nens per arribar puntuals a les 9 a l’escola… Era imprescindible tenir el cotxe perquè els portàvem a La Flama… Ens quedàvem amb els petits, treballàvem… A migdia calia tornar-hi, a la tarda un altre cop. El treball al nostre taller de confecció de roba infantil el fèiem molt als vespres i a les nits. Treballàvem per a uns tallers de Barcelona i de Sabadell. També vam fer una mena de mostrari per fer coses per al nostre compte, però al cap d’un any o dos  ho vam deixar.

Quan els nens es van anar fent grans els agradaven molt  els jocs amb les consoles i tant a ells com al Mingu els va interessar molt el tema i això ens va portar a canviar de sector professional amb l’obertura, l’any 1998, de la botiga d’informàtica, just quan tot aquest món estava molt als inicis. Jo m’hi vaig afegir perquè el taller de confecció em carregava una mica; va ser un modus vivendi en el qual me’n sortia bé però que no m’entusiasmava; a més va ser l’època en què va començar la crisi del tèxtil a Catalunya i tota la deslocalització dels tallers.

El Mingu i jo ho hem fet tot plegats: la feina, la casa i els nens...

Fins ben entrat el segle XX una mare de família treballadora amb marit i vuit fills nois, hauria estat literalment una esclava per raó del seu gènere. I el mateix hauria passat amb la teva filla, la germana de vuit nois. Imagino que a casa vostra educar en la igualtat, per raons pràctiques, deu haver vingut rodat, en el sentit que a tothom li ha tocat ajudar a tothom…

Sí, però és que jo tenia molta mania a no ser una “mestressa de casa” com així figurava la meva mare a tot arreu. Si a algun lloc les coses s’han repartit al cinquanta per cent ha estat a casa nostra, ja que el Mingu i jo ho hem fet tot plegats, la feina, la casa, els nens… I tot això no perquè tinguéssim més o menys canalla, sinó que la voluntat de repartir-ho tot ja va ser el nostre punt de partida. En la nostra situació, jo hauria pogut dir que el Mingo es quedés amb el taller i la botiga i jo a casa, però no va ser així perquè a mi això no em motivava gens.

… he intentat que cadascun dels nostres fills fos un fill únic

Psicològicament i emocionalment com es viu aquesta maternitat nombrosa?  Queda espai per al jo personal i per a la vida de parella? Es pot atendre bé tots i cadascun dels infants?

Jo he intentat que cadascun dels nostres fills fos un fill únic. Que és difícil, sí. Que no hi ha temps per tot, sí, però també et passa amb un de sol. Penso que l’espai per a un mateix avui dia costa més amb un sol fill que quan jo en tenia nou. No sé per què, no sé si és que ara les persones estan més esclavitzades amb el nen o perquè nosaltres érem més despreocupats, no sé entendre ben bé per què és, però veig que els costa i a mi em sembla que a nosaltres no ens costava tant. De fet anàvem cansats. Jo em sembla que m’he recuperat en els últims cinc anys de tot el que no vaig dormir abans. Anàvem cansats i treballàvem molt, però ho fèiem tant de gust que no pesava i totes les alegries que et dona aquesta vida compensen totes les dificultats que nosaltres ens hem anat trobant. Perquè la vida és un misteri, és una meravella, cada personeta que creix es fa un itinerari propi, té la seva personalitat, té la seva manera de fer i de ser i tu penses si jo ho he fet igual amb aquest que amb aquest, com pot ser que siguin tan diferents?. Cada un és cada un. Els fills no són nostres, són ells. Nosaltres estem aquí per ajudar-los, per fer-los costat perquè tirin endavant, però són éssers independents.

Tinc cinc nets i penso que ara no podria amb tot el que els seus pares han de fer. Ara els temps són diferents, la pressió social marca molt, la feina marca molt. Si jo hagués treballat per a un altre no hagués pogut fer aquest itinerari de cap manera, perquè jo mateixa m’hauria sentit malament deixant d’anar a la feina perquè espero un bebè, per exemple. Nosaltres no havíem de donar explicacions a ningú. També és veritat que jo no he tingut una baixa per maternitat per a cap dels meus nou fills i que podia estar treballant tres dies després del part. Ens espavilàvem. Avui dia, pots perdre la feina com si res. I després de la baixa per maternitat deixar el nen és terrorífic: on el deixes, quina por… En el nostre cas, els fills sempre estaven a casa amb nosaltres. Quan vam obrir la botiga, el fill petit ja tenia quatre anys.

En uns moments en què els índexs de natalitat a Espanya i Catalunya estan sota mínims i en què el capitalisme ha promogut una cultura d’allò més individualista, quins avantatges i inconvenients té la família nombrosa en relació al model imperant de tenir la “parelleta” o un fill únic? 

Hi ha els avantatges personals, però de socials no n’hi ha. Bé, si tens una família amb nou fills, les matrícules universitàries són gratuïtes i això va permetre que els nostres fills estudiessin perquè haver-les de pagar hauria estat inviable. Aquest és l’únic avantatge.

Com a inconvenients hi ha la forta pressió social de gent que em deia però tu per què tens un altre fill? I jo pensava i a tu què t’importa!  L’únic que m’ha sabut greu és que els meus fills haguessin de viure aquesta pressió estúpida de sou molts, com us ho feu… perquè van haver de defensar una opció que no va ser seva sinó nostra. Espero que això no els hagi marcat negativament.

Començant per la fila del darrera i d’esquerra a dreta, el Mingu, el Josep, el Miquel, el Pere, la Isabel i el Mingu, el Guillem, el Nico, el Joan, la Maria i el Linus

Quins camins han seguit cadascun dels teus fills?  Veus en ells l’empremta  Manubens-Gil?

Fent un resum ràpid, el Josep té 40 anys, va estudiar Enginyeria Tècnica Informàtica, està casat amb la Mireia, tenen tres fills (l’Íngrid, el Marc i el Dan) i viuen a Castellnou.

El Miquel té 39 anys, va començar Pedagogia i va fer el curs d’Agricultura Ecològica a l’Escola Agrària de Manresa. Ara viu a Manresa.

El Mingu té 38 anys, va fer la Llicenciatura Informàtica, ara treballa de professor a l’institut de Súria, es va casar amb la Chloe, té un fill (el Guillemet) i viu a Santpedor.

El Guillem té 36 anys, és arquitecte tècnic, està amb l’Alba, tenen un fill (el Magí) i viuen a Fonollosa.

El Pere té 35 anys, és arquitecte i viu a Barcelona amb el David.

El Linus té 32 anys, és doctor en física, té un contracte a la Xina, a Nanging. S’havia de casar el maig passat amb la Irene, però ho van postergar degut a la pandèmia. També a causa de la Covid es van traslladar de Barcelona a Santpedor i ara treballa des de casa perquè no va poder tornar a la Xina.

El Nico té 29 anys, és llicenciat en Informàtica i treballava a Reading, a prop de Londres, però fins que s’acabi la pandèmia viu aquí.

La Maria té 28 anys, va estudiar  Filologia catalana i anglesa, és multitasca, fa classes a la UAB, a la UOC, d’adults a l’Ajuntament, català per a nouvinguts a Manresa… però res fix. Conviu amb el Joan, el seu xicot, a Santpedor.

I el Joan té 27 anys, va estudiar Biologia i Agricultura Ecològica a l’Escola Agrària Manresa i ara ha encetat un projecte amb el Bernat Ferrer d’elaboració de formatges, matons i iogurts amb la llet de les seves cabres. És la incorporació agrària a la família. No té parella i és l’únic que viu a casa, encara que el veiem molt poc.

Respecte a la segona part de la pregunta, crec que el modus vivendi marca molt i la vida social també. Moltes vegades em pregunto si hem estat nosaltres o si ha estat la societat qui més ha marcat cadascun dels fills. De tota manera tots tenen una mica de cadascun de nosaltres, però no sé ben bé en quin percentatge.  El seu pare és més sensible, més de rumiar bé les coses i també més patidor. Jo soc més pragmàtica, més d’arremangar-me per treballar i més alegre.

L’etapa postcriança en què tu i el Mingo torneu a viure pràcticament sols devia significar un gir important a la teva vida.  Suposo que des de la botiga d’informàtica vas poder-te esplaiar professionalment. Com vas viure aquell moment personal?

Uns deu o dotze anys enrere, progressivament, els nois van anar marxant  a poc a poc, i com que aquell munt d’obligacions que omplien la meva vida van deixar de ser-hi, ho vaig viure una mica malament. No vaig entrar en cap depressió, però m’entristia molt. Tot el que havia estat el meu dia a dia (anar un munt de vegades a Manresa, que si un nen, que si un altre, que si portar-los aquí i allà…) ja no hi era i ho vaig trobar a faltar! Perquè a més a més de treballar m’agradava sortir i veure món. Sense ser dramàtic, em va costar ben bé un parell d’anys adaptar-me. Ara, tot i tenir moltes obligacions a la botiga, em sento com jubilada de la família perquè no tinc massa feina i estic molt descansada.

I la relació amb els nets?

En tinc cinc, però com que els seus pares s’ocupen molt d’ells, no necessiten massa assistència. Quan estem junts els gaudeixo, però és una altra cosa. Em fa por que els passi res, cosa que no em passava amb els fills. Per exemple portar-los amb cotxe m’aclapara perquè tinc por que els pogués passar alguna cosa… Però els gaudeixo, sí.

Amb el Magí, el seu net més petit
El Guillemet, el Marc, l’Íngrid i el Dan, els altres quatre nets

Tu ets voluntària de Càritas al nostre poble. A quantes famílies de Santpedor afecta la situació d’emergència socioeconòmica? Quins ajuts oferiu des d’organitzacions com la vostra?

Aquí a Santpedor, des de fa molts anys, l’Ajuntament s’ha encarregat d’assistir les famílies amb necessitats i fins ara Càritas s’encarregava de la gent que per algun motiu, no podia ser atesa des del Consistori, sigui perquè no estaven empadronats o perquè els feien esperar un mes… Ara l’Ajuntament  ens ha fet signar un conveni perquè sembla que no li agradava que es digués que hi havia gent que no era atesa des de la Casa Gran i això ens ha deixat una mixa perplexos.

Hem atès unes deu famílies setmanalment. L’ajut que els proporcionem  (ajut que anomenem d’acollida) consisteix en copsar una mica quina és la seva situació, veure quines necessitats tenen i com els podem ajudar i, de passada, donar-los un petit cistell d’aliments perquè tenim molta gent que fa donatius i que col·labora a les botigues. D’ençà de la pandèmia aquest cistell ha crescut de valor. Però el que també hem notat i això em sorprèn és que Santpedor és un poble sense  pobres o almenys sense pobres que truquin a la porta. Sabem que hi ha molta gent que en aquests moments té dificultats amb la feina, té ERTEs i té pocs diners i no hem notat que ens vinguin a veure més. Potser el fet de venir d’un temps en què l’Ajuntament donava resposta a tot, fa que no comptin amb nosaltres. O potser no s’atreveixen a venir… no ho sabem. El principal problema de les famílies que atenem és que no tenen feina i si la tinguessin serien totalment capaços de tirar endavant.

L’equip de Càritas Santpedor està format per unes dotze persones. Hi ha els qui recullen productes de les botigues, els qui preparen els paquets d’ajuda, els qui fan l’acollida, els qui fan formació… L’atenció directa a la gent es fa cada dijous, de 7 a 8 de la tarda, als baixos de la rectoria.

Quines polítiques públiques s’haurien de fer per ajudar les famílies vulnerables del país i per afavorir la natalitat que cau en picat?

Totes les polítiques públiques haurien de passar per una renda garantida mínima com es vol fer ara, perquè hi ha moltes persones que tenen uns ingressos molt petits i la necessiten.

Per afavorir la natalitat estem a les beceroles del que es fa a Europa. Des de l’Estat i des de la Generalitat s’haurien d’implementar polítiques que permetessin que la gent pogués treballar i alhora criar els seus fills. Els pares necessiten tenir la garantia que no perdran la feina si tenen un bebè i necessiten tenir unes escoles bressol de qualitat i que no siguin cares per poder-hi deixar el seu nadó petit. A més la gent s’hauria de poder endur els fills petits a la feina si des dels llocs de treball s’afavorís la criança mitjançant guarderies per als treballadors.

De quines coses et sents més satisfeta a la vida i de quina manera t’agradaria poder viure els propers anys?

Jo estic satisfeta de la meva vida en general i canviaria ben poquetes coses, només detalls. La meva vida m’ha agradat i estic convençuda que la tornaria a repetir. He viscut feliçment i em sento feliçment realitzada.

Ara m’arriba l’edat de jubilació però, si estic bé, m’agradaria continuar treballant. No em veig a casa o viatjant. M’agrada molt la muntanya i sortir d’excursió però no em veig només fent això. A més com que som autònoms i tenim una pensió miserable perquè sempre hem cotitzat el mínim, el Mingu potser agafarà una jubilació activa d’aquestes en què cobra mitja pensió i pot continuar treballant i, com que a mi encara em falta un any i mig, si no tenim problemes de salut, a la botiga ens trobareu.

PER ACABAR…

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter?  Sé escoltar i m’agrada fer-ho.

La qualitat que prefereixes en les persones?  El respecte amb majúscules perquè trobo que n’estem força mancats.

Allò que més t’estimes dels amics? Que et sàpiguen comprendre fàcilment.

El teu principal defecte? L’exigència, soc massa exigent amb mi mateixa i amb els altres.

La teva ocupació preferida? M’agrada molt caminar i gaudir de la natura.

Un lloc per viure…  Santpedor.

T’agrada llegir?  M’ha agradat molt, però ara tinc el handicap que m’adormo. Recomana’ns un llibre:  Estic en un grup de lectura de filosofia des de fa 12 o 13 anys i ara estem llegint La justícia com a equitat de John Rawls, però és una mica difícil.

T’agrada el cinema? No tinc aquesta passió però per TV mirem sèries que són boniques i tenen molt art. Una sèrie que recomanaries…  Anne of Green Gables (Ana de las tejas verdes) basada en la novel·la de la canadenca Lucy Maud Montgomery.

T’agrada la música? Sí, però no tinc oïda musical  Algun cantant o compositor preferit? M’agraden els poemes irlandesos i escocesos antics musicats.

Fas servir les xarxes socials?  No

Ets creient? I practicant? Sí, vaig a l’església.

Ets feminista? Sí, soc molt feminista en el sentit que la dona sigui respectada fins al màxim que es pot respectar una persona. Però soc més coses. Penso que respectar les persones, els pobres, els discapacitats i les persones que no són del nostre entorn, ens costa molt…

Com et defineixes políticament?  És una utopia, però m’agradaria un anarquisme pacífic… I em sembla molt injust tot el que està passant al país i tot el que fa l’Estat amb la seva dissidència.

Tens algun animal de companyia?  Tenim dues gosses d’atura.

Quin és el teu estat d’ànim actual? Estic bé, contenta i satisfeta.

Com t’agradaria morir? M’agradaria morir treballant, com deien a les pel·lícules de l’oest con las botas puestas.

El teu lema vital…  El que em dic cada dia quan em llevo: quin dia més maco!

Bona part de la família davant de la casa familiar el 2014. D’esquerra a dreta: el Joan, el Mingu, la Chloe, el Mingu (pare) i la Isabel, la Maria, el Josep amb l’Íngrid als braços, la Wen, el Nico, l‘Alba, el Guillem i ajupits, el Pere, el David amb el Marc, el Linus i el Miquel
D’excursió en família a Boumort l’abril de 2014
Durant l’entrevista el passat 16 d’abril

Fotos: Arxiu familiar i Mariàngels Casanovas

13 Responses

  1. Un bon retrat d’una dona que ens mostra una gran capacitat, alegria de viure i generosistat, com a mostra de les vides de dones d’aquest país. N’has tret una bona entrevista, Àngels.
    Moltes gràcies.
    Isabel.

  2. M’ha encantat l’entrevista! I sobretot la visió que descriu la Isabel de la vida.
    Són una família molt maca, se’ls veu tan units… Sense fer soroll han fet molta feina i socialment sempre han estat actius.

    Els desitjo molta alegria i salut!

    I a tu Ma Àngels felicitar-te per l’entrevista, fas preguntes concises, directes i interessants!😉👌👌

  3. Me encantó, Isabel. He tenido una mañana muy feliz, gracias por ser tan fenomenal y buenas personas tú y Mingu al que aprecio y respeto. Un abrazo 😘🙏.

  4. Bones preguntes i respostes sinceres. Dues dones sense prejudicis parlant d’una vida viscuda feliç i intensament.
    Molt bé.

  5. No sabia si treure el cap per aquí, Mariàngels, Isabel, però finalment el trec perquè no puc deixar de donar-vos les gràcies per elaborar i compartir aquesta conversa bonica i directa que vau tenir. Per a mi ha estat un regal del cel.

    Deixo al final l’enllaç a una cançoneta que a la Isabel li agrada molt i que a mí em recorda allò de «las botas puestas» i el «quin dia més maco!» en llevar-se. La cançó diu una cosa així:

    Algun matí lluminós
    quan aquesta vida s’acabi
    volaré enllà
    cap aquella llar
    a la vora del Déu del cel
    volaré enllà

    Volaré enllà, oh glòria
    volaré enllà (al matí).
    Quan em mori, al·leluia,
    d’aquí a no gaire
    volaré enllà

    https://youtu.be/lyN-krBTWLY

  6. Una entrevista excel·lent i d’una gran sensibilitat. Enhorabona a la Isabel per la seva forma d’obrir-se, la sinceritat i la gran vàlua que mostra com a persona; i enhorabona a l’Àngels per la seva gran sensibilitat i, un cop més, per la qualitat dels seus escrits.

  7. Moltíssimes gràcies per aquests comentaris tan elogiosos. Entrevistes com aquestes corroboren que, malgrat l’ostracisme a què durant segles s’ha vist sotmesa la meitat de la població, les dones hem tingut i tenim vides que mereixen ser conegudes.
    Una abraçada.

    Mariàngels

  8. Mariàngels,

    Estic molt contenta que entrevistessis la mamà: igual que diu el papà, és un regal. D’una banda, no em sabria imaginar cap recull de preguntes més encertades i interessants que les que has plantejat tu. De l’altra, aquesta lectura em fa evident com de curiosa és la relació materno-filial: les persones coneixem la nostra mare de tota la vida, però a vegades necessitem alguna excusa com aquesta per a conèixer-la d’una manera diferent -no tant com a mare, sinó com a individu-. Moltes gràcies, doncs, per donar-me l’excusa i per fer-ho amb aquesta sensibilitat; ha estat inevitable emocionar-me mentre llegia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *