Isabel Sánchez, 47 anys treballant a la fàbrica

Em comparteixes?

Darrers articles

Santpedor, com tots els pobles de les conques dels rius Llobregat i Cardener, durant bona part del segle XX va nodrir de treballadores una petita però important indústria tèxtil assentada al poble en un gran nombre de fàbriques. Conversar amb la Isabel Sánchez Delgado (Santpedor, 1945), que hi va treballar durant 47 anys, a més de fer-nos conèixer tota una artista de les manualitats, ens ha servit per recordar i homenatjar aquelles santpedorenques que, fins a finals del segle XX, amb el seu treball a la fàbrica, van contribuir decisivament a l’economia familiar de moltes llars de tradició pagesa.

Tu vas néixer a Santpedor però els teus pares van emigrar a Catalunya per tenir una vida millor. Parla’ns dels orígens de la teva família i de com va ser la seva arribada aquí.

El meu pare i la meva mare van néixer al poble de Gérgal a la província d’Almeria. A la família de la mare eren vuit germans i a la del pare tres, però com que allà no hi havia feina van emigrar cap aquí. El pare va arribar a principis dels anys 30, quan encara era solter, i se’n va anar a treballar a les mines de Sallent. La mare va venir cap aquí als 17 anys, acompanyant la seva germana més gran, i se’n van anar a viure a La Coromina, a vora Cardona;  allà va entrar a treballar a una fàbrica que es deia La Ben Plantada. Ell vivia a Santpedor i dones grans del poble, ara ja mortes, ens deien que quan el pare plegava de treballar li demanaven que cantés perquè en sabia molt.

Tots dos es coneixien del poble però crec que va ser aquí que es van posar a festejar. Es van casar a La Coromina i van venir a viure a Santpedor. El primer lloc on van viure va ser la casa del Timbaler del Bruc, al costat de cal Domingo Cuca. Després, com que la casa estava en ruïnes, van anar a viure a Cal Miró i allà hi van passar tota la guerra. L’última casa on van viure va ser a Cal Miqueló, al carrer Sant Antoni, més amunt de les monges.

La mare sempre deia que ella només tenia boca per agrair a la gent de Santpedor que l’haguessin rebuda tan bé. Era una dona de casa, que no es ficava en res, que es cuidava de les filles i del seu home i treballava.

Abans de la guerra, l’any 1935, van tenir la meva germana Angelina i el setembre del 1945 vaig néixer jo.

Isabel Delgado i Eduardo Sánchez, els seus pares  
Foto: arxiu familiar

Als pares i germana, doncs, els va tocar viure la Guerra Civil i tu vas néixer a la postguerra. Què recordes d’aquells anys? Vau passar fam? A la família es va viure alguna mort, algun empresonament o l’exili d’algun parent?  

No recordo d’haver passat gana, però jo era molt nyicris (no m’agradava res i no menjava gens) i la mare sempre em deia que sort que no havia nascut durant la guerra perquè m’hauria mort.

El pare va haver de marxar a la guerra amb la quinta del biberó. Ell era dels més vells, perquè en aquell moment mobilitzaven una quinta de grans i una quinta de joves. Als joves els van pellingar gairebé a tots. Sempre recordava un jove de Castellnou que cada nit plorava i cridava la seva mare. Més tard el pare va estar empresonat al camp de concentració de Miranda de Ebro, tal com consta al llibre de la santpedorenca Carme Botifoll Benasat, però no hi va ser gaire temps. Ell sempre explicava que quan el van alliberar li van dir En su pueblo le deben querer mucho porque han enviado tres avales.

La Isabel en braços del seu pare, amb la seva germana Angelina quasi 11 anys més gran que ella

Els pares en parlaven de la guerra?

Tot això que t’acabo de dir els ho havia sentit explicar a ells. No en parlaven sovint, però si sortia a la conversa no s’estaven de comentar-ho. El pare explicava coses de la guerra amb normalitat, per exemple que volien prendre-li les sabates…

Tota la vida, a casa meva, jo vaig enraonar sempre en català i ells en castellà

Tu vas anar a l’escola del Sagrat Cor del carrer Sant Antoni o a l’escola nacional llavors ubicada a l’antic convent de Sant Francesc ? Quins records tens de l’escola de la postguerra?

Jo vaig anar sempre a les monges al carrer Sant Antoni que era el carrer on vaig viure fins que em vaig casar. Les monges es van fer càrrec de mi des del néixer, mentre la meva mare treballava, i es pot dir que vaig pujar amb elles.

No en sabrem mai els motius exactes però sembla que tenia tres anys i encara no enraonava. Segons la mare era viva com una centella però no deia ni una paraula. Recordo que de tant en tant ella, que devia estar amoïnada, tirava coses a terra que feien soroll i jo em tombava. Ho feia per comprovar que no era sorda. El Dr. Montardit de Manresa li deia que no tenia cap defecte que m’impedís parlar, que quan volgués ja ho faria. Quan finalment m’hi vaig posar ja no deia ni tatà ni tetè, sinó que vaig començar a dir papa i mama i vaig fer-ho en català. Això va causar molta estranyesa en una família on sempre es parlava en castellà, però jo suposo que com que les monges parlaven en català i ells en castellà em devia fer un garbuix. Davant d’aquest fet els pares van pensar que si em feien canviar d’idioma igual em tornaria a tancar i com que ells ja m’entenien van optar per deixar-me parlar al meu aire. I  tota la vida, a casa meva, jo vaig enraonar sempre en català i ells en castellà (fins i tot la meva germana va parlar en castellà sempre). Quan la meva mare deia, per exemple, Ves a Cal Vila y cómprame garbanzos i jo li responia Quants n’haig de portar, de cigrons?, això sorprenia molt la gent. I quan venien els tiets, que tots parlaven en castellà, recordo que deien ¿dónde tienes la catalanufa?  Curiosament, el castellà l’enraono força malament i sempre haig de fer un esforç per parlar-lo.

La Isabel abans que es posés a parlar

De l’escola no en tinc mals records. Hi havia monges més bones i altres que no ho eren tant, però no m’ho van fer passar malament. Les classes i els llibres eren en castellà, quan entràvem ens feien dir una oració i cada tarda ens feien passar el rosari. També recordo que la meva lletra era dreta i les monges deien que la lletra havia de ser inclinada; per tant, no vaig poder fer la meva lletra fins que vaig plegar de l’escola.

La ideologia franquista va pesar molt fort damunt la població i l’escola era l’encarregada de transmetre-la. Com havien de ser les dones segons el que us deien i us ensenyaven?

Les dones no tenien ni veu, ni vot. S’havia d’ajudar la mare a fregar, cosir i planxar perquè la dona havia de ser de casa i havia de saber fer totes les feines de la llar. A classe ens feien escombrar i treure la pols. I com que eres una dona no t’explicaven res de res. Evidentment res de sexe, que era tabú, com si no existís, perquè tot era pecat. De tota manera jo em fixava en moltes coses i preguntava molt, però a col·legi no podies fer-ho perquè si preguntaves segons què et donaven una pinya.

Foto: Sardà (de l’arxiu familiar)

La meva mare i la meva germana em deien que sempre havia preguntat molt i havia volgut saber. Per exemple una vegada que vaig demanar, després d’haver fet altres preguntes al respecte, si els conills petits que teníem al terrat també els duia la cigonya, la mare va liquidar el tema dient Como vuelvas a hablar de esto te saco la lengua de cuajo, tot ensenyant-me uns molls oberts. No la culpo pas a ella, sinó a la manera com havia pujat i a l’època.

Fins quan vas estudiar?  Quan i com va ser la teva entrada al món del treball?

Vaig anar a escola fins als 14 anys, fins a treure’m el graduat de l’època. I de seguida vaig començar a treballar a Les Llanes, al darrera el cobert que es va cremar del Sindicat. L’amo de Les Llanes es deia Ramon Estrades Pascual i era de Barcelona. Hi fèiem roba d’abric. Allà em van ensenyar a ordir. Hi vaig ser un any perquè van tancar. La nau la va comprar en Forés i crec que després hi va haver una fàbrica de teixits.

Quantes fàbriques recordes que hi havia a l’època a Santpedor? Amb els teus records ens ajudaràs a inventariar-les…

 A veure, anem comptant totes les fàbriques tèxtils que recordo:

  1. Les Llanes. Hi feien roba d’abric.
  2. Cal Margant, on ara van fer uns pisos a davant de Cal Jorba.
  3. Cal Carreras al carrer del Vall.
  4. Cal Carreras del carrer Ample, allà on després el Llopis hi va tenir el restaurant.
  5. Cal Clarassó.
  6. Cal Pere del Damià, al costat de Cal Clarassó.
  7. Cal Bacainó, al carrer del Vall, allà on ara hi ha dues noies veterinàries.
  8. Cal Titus, on ara hi ha el Banc de Sabadell, a la carretera de Navarcles. L’amo es deia Arola i venia de Barcelona. Hi feien mocadors. Quan hi havia crisi hi feien “Intendència” és a dir roba per als soldats.
  9. Cal Canellas (Cal Cantaré), que era al costat de Cal Titus (la nau encara existeix, al costat de l’aparcament). També hi feien mocadors.
  10. Cal Llovet
  11. Una fàbrica que no sé com es deia a la carretera de Callús, abans d’arribar a Cal Saló.
  12. Al col·legi Llissach hi havia Cal Nat de l’Armangué. Hi feien tovalles.
  13. I Cal Pones, a la carretera de Navarcles. Hi feien roba de paraigües.
Interior de Cal Clarassó als anys 50. Aquesta fàbrica va funcionar des de meitat del segle XIX fins ben entrat el XX
Foto: Arxiu Codina Balletbò

…em sembla que els homes en tenien sort perquè (…) el jornal de la dona era fix i era cada setmana…

Gairebé totes les dones hi treballaven?

Sí, aquí al poble totes les dones treballàvem a la fàbrica. I em sembla que els homes en tenien sort perquè molts eren pagesos i ja se sap que els pagesos depenen del temps. Si tenien porcs a casa, fins que no els venien no cobraven. Llavors havien d’anar al Sindicat a pagar el pinso. En canvi, el jornal de la dona era fix i era cada setmana (d’aquí ve el nom de setmanada). Per tant, això de dir que les dones no treballaven…

Quan Les Llanes van parar on vas anar a treballar? 

Vaig entrar a Cal Carreras, però com que d’ordidores ja en tenien em van portar a Cal Margant, fàbrica que també havia comprat el Carreras i on vaig treballar poc menys d’un any fins que vaig poder entrar d’ordidora a Cal Titus, on el pare i la mare treballaven. A Cal Titus hi vaig treballar uns sis anys, fins que van parar. Després, mentre estava a l’atur, em van venir a buscar per treballar a Cal Cantaré de teixidora i aquí m’hi vaig estar molts anys fins que van parar. En tancar aquesta fàbrica,  el Canelles va obrir-ne una altra que es deia Texcans al polígon de Santa Anna  i només va agafar quatre treballadores de l’anterior, jo entre elles. Va ser la fàbrica on vaig treballar fins que m’hi vaig jubilar, als 60 anys.

En total vaig treballar 47 anys al tèxtil, un currículum que a la Seguretat Social em van dir que es veu molt poques vegades.

Estat actual de l’edifici de Cal Carreras al carrer del Vall Foto: Mariàngels Casanovas

Com estaven organitzades les fàbriques? Quin percentatge de dones i d’homes hi treballaven? Qui feia les feines de comandament?

Sempre hi havia moltíssimes més dones que homes, però totes les feines de comandament les feien els homes. Hi havia l’encarregat i els contramestres, que eren els qui arreglaven els telers, posaven les peces i els engegaven de nou. A fàbriques petites com les que vaig treballar jo hi havia un contramestre al matí i un altre a la tarda i l’encarregat  hi era tot el dia.

Quina feina fèieu les ordidores?

Havies de reunir, de forma ordenada, tots els fils que formaven el llarg d’una peça de teixit. Per fer-ho et donaven unes mostres que et servien de referència i et tocava anar comptant els fils sense equivocar-te. Si no estaves al cas, l’espifiaves. Al final la mostra s’enrotllava al plegador que anava destinat al teler.

Jo havia fet una mica de comodí perquè havia fet d’ordidora, de nuadora, de teixidora i de repassadora. Em posaven allà on feia falta.

Les teixidores anaven a preu fet, tant feien, tant cobraven.

M’han parlat que a principis del segle passat les treballadores tenien flexibilitat per anar i venir de la fàbrica a casa  per poder compaginar les tasques laborals amb la cura de la família (per alletar un nadó o preparar el brou). Tu ho vas viure això?

Això m’ho havia explicat una dona que ho havia viscut així i que ara ja és morta, però jo no ho vaig viure.

Hi havia bon ambient i solidaritat entre les treballadores? 

A totes les fàbriques on vaig treballar (totes eren petites) vaig estar de sort. Ara bé, sempre hi havia la típica persona que tenia ganes de tocar els nassos, m’imagino que com a totes les feines.

La teva joventut va transcórrer als anys 60, anys de millora econòmica i d’una certa obertura. Devien ser els anys dels Seat 600, de la música del Dúo Dinámico i dels Beatles… Tot això ho vau viure els joves de Santpedor de l’època. Com us divertíeu?  Teníeu ganes de ser moderns i de formar part d’aquella generació ye-ye

Jo no, perquè la meva mare sempre em va fer ser més petita del que era. Hi havia  noies una mica més grans que anaven amb bossa i mitges. Jo també en volia dur, però la mare em feia anar amb mitjonets i sabatetes amb una sivelleta al costat. Tenia el cabell molt llarg, que em tocava al cul, i me’l pentinava amb dues trenes. Sort que quan vaig anar a treballar me les van tallar per evitar un accident amb les corretges.

A casa no em deixaven sortir gaire i a quarts de deu, quan el pare marxava a treballar de sereno a Cal Titus, havia de ser a casa. Els diumenges sortia amb les amigues de la meva edat, la M.Àngels Guitó, la Montserrat Santamaria, la Rosa Prat…  A l’estiu anàvem a menjar una síndria a la Font de la Riera o a l’ermita de Santa Anna i al vespre a ballar sardanes al camp de futbol vell, amb gramola, organitzades pel mossèn de l’Horta i el pare del Xavier Santamaria. Les mares baixaven a prendre la fresca, fins que a les deu posaven Juventudes católicas de España, un himne amb el qual s’havia de plegar:

Juventudes católicas de España,

galardón del imperio solar,

que lleváis en el fondo del alma

el valor del más tierno ideal.

Juventud, primavera de la vida,

español es un símbolo inmortal,

si la fe del creyente se anima,

tu laurel la victoria te dará.

Llevarás al más joven a Cristo

por bandera y símbolo

la cruz redentora…

A l’any 1962, a davant la torre del Cantaré de la carretera de Navarcles. D’esquerra a dreta, Mercè Prat, Felisa, Rosa Prat, Isabel Sánchez, Paula Rodríguez i una altra noia…
Foto: arxiu familiar Isabel Sánchez

Al Santpedor d‘aquella època l’església, les capelletes i el “què diran” devien pesar molt… Corrobores aquesta impressió o no era així?

Era ben bé així. Jo sempre he estat molt positiva i no veia el mal en la manera de fer de la gent. Però si no anaves a missa ja eres mal vista i havies d’anar-hi per nassos. També havies d’anar a processó i si no hi anaves alguna persona gran sempre t’ho retreia. Recordo que per la Puríssima a la tarda s’havia d’anar a rosari a l’església i en sortint al local de la Falange, on cada any estrenaven una comèdia; doncs un any que amb el meu xicot vam decidir anar al cine i saltar-nos el que tocava, l’endemà una dona de la fàbrica em va dir de tot excepte maca.

Ara el poble ha canviat molt i ningú no es preocupa del que fan els altres, però en aquella època n’hi havia uns que manaven i que marcaven la pauta del comportament.

A quina edat et vas posar a festejar i quant de temps vas fer-ho? Amb el teu xicot podíeu sortir i estar sols o sempre hi havia d’haver algú fent d’espelma?

A 13 anys ja vaig començar a anar amb el Ton. Venia a ballar sardanes, però encara no festejàvem perquè ell era sis anys més gran que jo i a casa meva no ho volien. Suposo que temien que si anava amb ell i després ens deixàvem ningú més no em voldria, perquè les coses anaven així a l’època. La mare em feia molts sermons, però jo li deia que a mi ell m’agradava. La cosa es va oficialitzar quan estava a punt de fer 16 anys i per Sant Jaume  em va venir a demanar. Vam festejar uns tres anys i mig.

Durant el festeig podíem passejar sols fins a Santa Anna  i al cine també hi anàvem sols, però a Manresa ja no hi podíem anar. Per exemple a comprar els mobles per casar-nos van haver de venir les mares.

Imatges de la Isabel i el Ton Puig durant el seu festeig
Fotos: arxiu familiar

Així, doncs, et vas casar molt jove. A Santa Anna i vestida de blanc com era costum?  

Quan el Ton va tornar de la mili ens vam casar a Santa Anna, jo vestida de blanc i molt enamorada. Tenia 19 anys. Ara fa 56 anys que estem casats i segueixo enamorada, ja que estem bé junts i em sento feliç amb ell.

Crec que, en casar-te,  vas entrar com a jove a viure amb la família del teu marit, una cosa també força recurrent a l’època. Un matrimoni jove vivint amb els pares polítics devia coartar una mica… Quins avantatges i desavantatges tenia que convisquessin tres generacions en una mateixa llar? 

Jo no ho aconsellaria a ningú. Aquella dita castellana que diu Quien se casa, casa quiere trobo que és molt encertada. Perquè no tens intimitat i no és fácil, malgrat que tant els pares com la iaia del Ton, amb qui vaig entrar a conviure, eren molt bones persones. Per sort estava molt enamorada, el Ton sempre em va fer costat i de tot te’n surts.

Tu i el teu marit vau tenir un únic fill…

Sí, el vam tenir de seguida, al cap de deu mesos escassos de casar-nos. Però després no vam anar a buscar-ne cap més.

A l’any 1968 es va crear la Coral Escriny i sé que tu hi vas cantar. Quins records tens de la coral d’aquells anys sota la batuta d’en Xavier Santamaria? 

Quan tenia 10 o 11 anys vaig cantar al Cor Parroquial dirigit per Josep Lladó i més tard per Miquel Llavall. Els pares m’hi van deixar anar perquè quan sortia dels assajos a l’església el mossèn de l’Horta m’acompanyava a casa. Allà recordo que vam cantar la Misa Pontificalis de Perosi, que fins i tot tinc gravada.

Després vaig ser a la Coral Escriny des del principi i m’ho vaig passar de cine perquè cantar m’agrada molt. Van ser uns anys molt bons. Jo cantava de soprano i feia el solo. Vaig haver de plegar quan es van posar a cantar a casaments, perquè jo tenia els avis a casa i no podia deixar-los.

Any 1976, concert de Nadal de la Coral Escriny. La Isabel és la segona de la dreta.
Foto: Xavier Santamaria, extreta del llibre “Coral Escriny 50 anys”

Ens has dit que vas treballar a la fàbrica durant 47 anys fins a la jubilació. T’han quedat seqüeles auditives degut a tants anys de soroll eixordador i continuat? Quin balanç final fas de tota aquesta vida de treball al tèxtil?

Cada vegada hi sento més poc i he d’alçar més el volum de la televisió per sentir-la. L’otorino ja em va dir que, amb tants anys de soroll, el nervi auditiu s’asseca i no hi ha res a fer.

Respecte a això de treballar tota la vida a la fàbrica, com que no hi havia res més i no havia conegut res més… Jo anava a treballar contenta i tornava contenta. Si em diguessin si tornaria a treballar-hi diria que amb les mateixes circumstàncies de l’època segurament sí, però amb les d’ara no.

Com vius el període de la jubilació? Tinc entès que ets una dona molt activa amb les manualitats… 

Em falten hores. Miro de tenir les tardes per mi, per fer el que m’agrada. Cada dia canvio:  pinto, faig rajoles, dibuixo, faig punt de creu, faig ganxet…

Sempre m’ha agradat molt anar a veure exposicions a Manresa, a la Caixa o al Casino, i  en una ocasió vaig coincidir amb la Sole Albin en una visita a un taller ceràmic. Ella em va animar a apuntar-me a un dels seus cursos. Primer vaig fer fang i després vaig provar de fer rajoles de ceràmica vidriada i, com que em va agradar, vaig agafar aquest camí. Ara tinc 225 rajoles de diferents oficis penjades als baixos de casa, més altres que tinc encara per penjar, i altres que he fet per gent que m’ho ha demanat. Això m’encanta i soc molt feliç fent-ho.

També llegeixo, faig mots encreuats…

Mostra de la producció de rajoles de ceràmica vidriada dibuixades i pintades a mà que fa la Isabel

Com és el Santpedor dels teus nets en comparació amb el poble de la teva joventut? Millor el d’ara o el d’abans?

Tinc un net i una neta. El Santpedor  de quan jo era jove i el d’ara són tan diferents com la nit i el dia, com si tombéssim un mitjó del revés. Hem passat de l’extrem que no es podia fer res al d’ara en què està tot permès. Ara surten a l’hora que volen, entren quan volen, compren el que volen, es vesteixen com volen…  i en canvi abans havies de fer tot el que et deia la mare. Una cosa bona d’ara és la llibertat que hi ha  per fer i per anar a tot arreu, en contraposició amb abans, que  no et podies moure, ni podies fer res.

He de donar gràcies per tot el que tinc i tot el que soc

Des de la teva vellesa activa i encara plena d’energia, quin balanç fas de la vida? Quines són les coses importants? 

Passant la meva vida pel sedàs, diria que no ha estat dolenta. Crec que en aquest món tots hem vingut a fer un camí, que jo ja quasi tinc fet, i estic bé. La gent em diu que sempre estic contenta, que sempre ric, i això és perquè soc positiva i feliç. He de donar gràcies per tot el que tinc i per tot el que soc.

El més important i el que més m’omple és la família, el fill i els nets que venen molt i ens estimen… I l’altra cosa important és poder fer aquestes manualitats amb què tant gaudeixo, que m’omplen i em donen satisfacció.

“El més important i el que més m’omple és la família”. Aquí tots reunits amb motiu del cinquantè aniversari de casament. El seu marit, Antoni Puig Llusà (Ton), el seu fill Toni Puig Sánchez i els seus nets Eduard i Gemma

PREGUNTES BREUS

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter? Que soc molt positiva.

La qualitat que prefereixes en les persones?  La sinceritat. Que m’enganyin em sap greu i em fa mal.

Allò que més t’estimes dels amics? Que es pugui comptar amb ells. Estic molt d’acord amb aquest pensament: Una amiga és aquella persona amb la qual es pot pensar en veu alta.

El teu principal defecte? Soc molt tossuda.

Quina és la teva ocupació preferida? Tot això que faig, les rajoles, el ganxet, el punt de creu, llegir…

Un lloc per viure… A casa meva, a Santpedor.

T’agrada llegir?      Recomana’ns un llibre: Ara he llegit  Contes breus de la Maria Mercè Roca.

T’agrada el cinema? Sí, tot i que fa anys que no hi vaig.     Recomana’ns una pel·lícula… M’agraden molt les pel·lícules musicals, per exemple “My Fair Lady”.

T’agrada la música?  Molt  Algun cantant o compositor preferit? M’agraden molt les sarsueles, els tres tenors i la música moderna de la meva època.

Ets creient? Sí, però no soc practicant.

Ets feminista? Sí, perquè considero que a les dones ens han tingut sempre com una merda (amb perdó).

Quin fet polític ha tingut per a tu més rellevància els darrers anys? No m’agrada gens, la política, però sempre he votat pels de casa i l’1 d’octubre també vaig anar a votar.

Tens algun animal de companyia?   Tinc una gata persa que es diu Lluna, que és una més de casa.

Com t’agradaria morir? No m’ho he plantejat mai, però no m’agradaria patir.

Quin és el teu estat d’ànim? Bé, feliç.

Una part de l’obra de la Isabel, als baixos de casa seva
La Isabel, al pati de casa, el passat 25 de juny

14 Responses

  1. Isabel,
    M’ha encantat saber més coses de la teva vida apassionant… Gràcies per explicar-ho, ets un exemple a seguir! Una abraçada, ja saps que t’aprecio molt!!!

  2. Quina sort que hi hagi gent tan positiva i agraïda amb el que té!!!
    Aquesta dona, la Isabel, és un exemple que molts de nosaltres hauríem de valorar. Suposo que amb el que diu i el que ha viscut ens podem fer una idea del que és o hauríem d’entendre per felicitat…

  3. A la Isabel sempre l’he admirada! Ets un exemple per moltes persones a seguir. Gràcies per explicar les teves vivències.

  4. La Isabel, no podíeu triar ningú més que expliqués amb tanta sinceritat el temps viscut. Saviesa i optimisme la defineixen. Quina gran persona!

  5. Una bona entrevista, per conèixer una mica més Santpedor i la seva gent. Dona tota la impressió de ser una persona positiva, natural i vital.
    Moltes gràcies a les dues.

    Isabel

  6. M’agraden molt les teves entrevistes Mariàngels. Conèixer la vida d’una persona positiva i agraïda a la vida com la Isabel, també m’ha agradat molt.
    L’enhorabona a totes dues!

  7. Molt bona companya de feina, bona persona, sempre positiva i alegre.
    Una entrevista com a homenatge a les dones treballadores del tèxtil
    del poble. Com sempre una bona entrevista de l’Àngels.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *