Maria Costa, medalla d’or d’esquí de muntanya als Jocs Olímpics d’Hivern

Em comparteixes?

Darrers articles

La Maria Costa (Santpedor 2002), tot i la seva joventut, és una jove promesa de l’esport català. Als passats Jocs Olímpics d’Hivern de la Joventut de Lausanne, quan només tenia 17 anys, va guanyar la medalla d’or d’esquí de muntanya en la modalitat d’esprints i la medalla de bronze en relleus. Dos dies després d’aquesta entrevista, a la 24a edició de la Festa de l’Esport Català, va rebre el premi a l’esportista amb més projecció femenina.

Per conèixer una mica els teus orígens, fes-nos una presentació de la teva família…

El meu pare i la seva família són santpedorencs de tota la vida. La mare va néixer a Manresa i abans d’establir-se aquí, va viure a diversos llocs. Ara la meva àvia materna viu a Lleida. Al pare des de ben petit li agradava molt la muntanya i mica en mica ens hi va anar incorporant a tots, a la mare, a mi des de ben petita i al meu germà Oriol que ara té 16 anys.

Com et presentaries a tu mateixa pel que fa al caràcter?  Quins elements de la teva personalitat  responen a valors familiars  i quins són més propis?

Jo crec que sóc una persona força extravertida i sociable a qui li agrada molt conèixer gent nova. A vegades al principi també sóc vergonyosa, però em considero una persona força alegre. Crec que molts trets els he heretat dels meus pares. Per exemple, quan tinc una idea soc molt tossuda, bastant com el meu pare, i m’assemblo a la mare perquè totes dues som persones molt obertes.

La Maria amb els seus pares, Jordi Costa Arnau i Susana Díez Llovet, i el seu germà Oriol

Vas estudiar primària al Col·legi Riu d’Or. Què destacaries del teu pas per les aules d’aquesta escola pública?

Tinc molt bon record dels mestres que vaig tenir, sempre els tinc en ment i de vegades fins i tot els he anat a veure ara que ja fa anys que vaig marxar de l’escola. Recordo sobretot la Raquel Olmedo, mestra d’educació física, que va ser la meva tutora durant un parell d’anys; també la Carme Tovar i el Carlos d’educació física. També recordo molt els meus companys de classe, amb qui em feia molt i amb qui vaig passar molt bones estones jugant i corrent pel pati.

Crec que a la teva família li agrada molt l’esport, per això imagino que les teves activitats extraescolars deuen haver estat fonamentalment esportives…  

Vaig fer ballet dels 3 als 15 anys, primer aquí a Santpedor i després a Manresa a l’escola de la Julieta Soler, però vaig haver de deixar-lo quan vaig marxar a estudiar a Font-romeu. A part del ballet,  també sortia a entrenar pel meu compte, a córrer o amb bicicleta amb els meus pares.

Quan aprens a esquiar i en quin moment t’adones que hi tens molta habilitat i t’agrada?

Em van posar uns esquís de plàstic als peus quan tenia 3 anys per començar a estar en contacte amb la neu. Els meus pares esquiaven molt i ja m’hi portaven. Teníem una casa a l’Alta Cerdanya a Angostrina i Vilanova de les Escaldes i hi pujàvem cada cap de setmana i anàvem a esquiar. Primer vaig començar amb uns esquís més per sobre la neu i després ja vaig passar a l’esquí de fons i l’esquí alpí, no de competició sinó per aprendre a baixar i a lliscar. I als11 anys, quan ja hi va haver esquís de muntanya que m’anessin bé de talla, vaig provar aquest esquí que em tenia molt encuriosida perquè el meu pare el practicava. Em va agradar molt i, tot i que em cansava i a vegades em feia força mandra sortir, com que gaudia molt ja no vaig deixar de practicar-lo.

La Maria als 7 anys practicant esquí de fons

Suposo que abans d’entrar en el món de la competició devies formar part d’algun club esportiu d’esquí…  

Als 11 anys em vaig posar els esquís de muntanya per primer cop i vaig fer un parell de temporades sortint amb el meu pare. Després els pares em van parlar d’un club on podria trobar gent de la meva edat a qui li agradava l’esquí de muntanya com a mi. Això em va portar, als 12 o 13 anys, a apuntar-me als Mountain Runners del Berguedà i, mica en mica, va ser des d’aquest club que ens van anar introduint a la competició i on vaig començar a fer entrenaments més específics per poder competir.

Vas fer la Secundària Obligatòria a l’Institut d’Auro de Santpedor.  Eres  bona estudiant? Va ser fàcil compaginar estudis i entrenaments?

Considero que era bona estudiant perquè treia excel·lents. De fet crec que m’autoexigia massa ja que sempre anava pel 10 i si treia un 7 o un 8 em quedava amb ganes de més. Quant als entrenaments, en aquells moments no en feia gaires hores i per tant ho podia combinar molt bé amb els estudis. Els caps de setmana no podia estudiar gaire perquè tant el dissabte com el diumenge anava a esquiar, però entre setmana sortia a córrer una horeta o feia una hora i mitja de bici per aquí.

En quin moment et converteixes en una esportista amb opcions a un palmarès important?  

El moment en què hi va haver un abans i un després va ser l’any passat amb motiu dels Jocs Olímpics de la Joventut a Lausanne, des que vaig ser seleccionada per anar-hi fins que vaig obtenir la medalla d’or als esprints. Dos anys abans havia anat als Europeus, sense fer un resultat no gaire destacat.  I l’any anterior havia participat als Mundials, on vaig fer una quarta posició que ja va ser un resultat important. Però el gran salt va ser la medalla d’or als Olímpics.

La Maria a la cursa vertical de la Copa del Món a Madonna di Campiglio, als Alps Dolomites

I com va ser que en un any fessis aquest avenç tan important?

No ho sé, suposo que la constància i el fet d’anar a estudiar a Font-romeu. Allà vaig fer un salt importantíssim a nivell d’entrenaments, ja que vaig passar d’esquiar dos dies a la setmana a fer-ho cada dia i això em va ajudar moltíssim.

Explica’ns amb més detall la teva victòria als Jocs Olímpics d’Hivern de de Lausanne  el gener de 2020.  

A dalt del podi, medalla d’or en la cursa d’esprints

Era la primera vegada des de feia molts anys que l’esquí de muntanya es tornava a estrenar als Jocs Olímpics i era una cita molt important per a nosaltres. Hi havia tres modalitats. El primer dia vam fer la individual, que és una cursa que dura una hora o una hora i mitja i que no em va anar massa bé; recordo que vaig sortir massa explosiva, massa ràpid, i de seguida vaig passar de les primeres a quedar-me més enrere. Però vaig acabar aquella cursa amb ganes de més per als esprints perquè em vaig veure amb molta potència i sabent que amb esforços curts podia estar allà davant. Al cap de dos dies, el 13 de gener de 2020, hi va haver els esprints. Estava molt nerviosa perquè tenia ganes de fer-ho bé i de demostrar-me a mi mateixa que estava capacitada per fer-ho. Primer vam fer les classificatòries i allà no feia falta anar molt ràpid perquè ens classificàvem totes per a la següent ronda. Em van tocar uns quarts de final bastant difícils, però vaig aconseguir imposar-me, cosa que no m’esperava, i passar a la següent. També em van tocar unes semifinals força difícils i no m’esperava pas passar, ni tampoc s’ho esperava el meu entrenador que em va dir tu ves a donar-ho tot que ja sabem que és una semifinal difícil, perquè justament hi competien les tres guanyadores de la prova individual. Però vaig sortir amb ment de guanyadora i també em vaig imposar a la semifinal i després ja anava amb molta confiança per a la final. Entre rondes estava molt nerviosa i tenia molt mal de panxa. A la final vaig sortir amb molta confiança, sense pensar en les altres, simplement en fer la meva cursa… I vaig estar tot el trajecte fent la meva,  sense mirar ningú, ni enrere, i em vaig imposar des del principi fins al final.

Amb l’Ot Ferrer, després de la cursa d’esprints

La cursa dels esprints és molt llarga?

És una cursa que dura uns tres minuts. Sempre és el mateix circuït, només varia una miqueta el terreny en funció de la pista d’esquí. Es comença fent unes ziga-zagues i tu has de decidir cap a quina banda vas, si cap a la dreta o l’esquerra. Després arribes a l’àrea de transició, et poses els esquís a la motxilla i fas un tram a peu. Finalment et poses els esquís als peus, acabes de fer unes ziga-zagues, et treus les pells per poder baixar,  passes per unes portes i ja baixes fins que entres a meta.

I la prova individual?

Dura una hora o hora i mitja. Hi ha més desnivell i es fan unes tres o quatre pujades i baixades.

Moment de la cursa individual a Lausanne. La Maria és la del davant, seguida d’una esquiadora alemanya i una eslovaca

Com es viu als 17 anys un èxit esportiu tan important ? Més enllà de les medalles, la fama, el fet que es parli de tu, imposa responsabilitat, fa por…? 

Sí, al principi era com si no m’ho cregués massa i llavors no hi donava gaire importància, però a mesura que se m’apropaven més periodistes i que em volien fer més entrevistes (això va ser un boom que va durar un mes) sí que em va fer una mica de por saber que depenent de què digués i com ho digués quedaria una imatge o altra de mi. I això ja em va fer una mica de respecte. Després ho he anat gestionant com he pogut. Els entrenadors ens diuen que gaudim el moment, però que toquem de peus a terra, perquè ara podem guanyar, però potser la temporada vinent les coses no ens aniran tan bé i no passa res.

Tens diversos entrenadors o algú en particular?

Tenim diversos entrenadors però sí que n’hi ha un de personal que em diu què he d’anar fent cada dia a l’entrenament. Es diu Gil Orriols.

A part de la medalla d’or també en vas guanyar una de bronze en la cursa de relleus…

La prova de relleus és com una miniindividual que només té dues pujades i dues baixades. Es realitza en equips de quatre esquiadors i cadascú fa les dues pujades i les dues baixades en uns deu minuts. En total la cursa dura uns quaranta minuts. A mi m’agrada molt perquè treballes en equip i per tant corres per tu però també per als altres i això és molt guai…

L’equip que va guanyar la medalla de bronze a Lausanne en la cursa de relleus. D’esquerra a dreta, Ot Ferrer, Ares Torra, Marc Ràdua i Maria Costa

Suposo que aquestes medalles olímpiques marquen la teva trajectòria futura. Quins són els teus reptes esportius més immediats? 

Ara ja estic pensant en fer el circuït sencer de la Copa del Món, el desembre vinent. I els Campionats d’Europa que es faran aquí a Catalunya, a Boí-Taüll, el febrer de l’any que ve.

… a vegades la gent es pregunta si només menjo, entreno i dormo… Jo no considero que aquesta sigui una vida rara ja que és la vida que a mi m’agrada.

Ens has dit que estudies a Font-romeu. Exactament què hi curses i com és el teu dia a dia…

A proposta del meu entrenador d’aleshores vaig anar a Font-romeu a estudiar el batxillerat  per poder-lo compaginar més bé amb els entrenaments d’esquí. Aquí a Santpedor estava bé, però cada vegada necessitava més hores per entrenar, i sobretot més hores de neu perquè ja tenia la mirada posada en els Jocs Olímpics de Lausanne. El curs passat vaig acabar el batxillerat científic i ara soc a la universitat estudiant primer d’INEF.

El meu dia a dia es basa en entrenar i estudiar. Visc en un pis amb dos amics catalans que també fan esquí de muntanya i allà també hi tinc una colla d’amics, amb qui quedem cada dia, fem sopars i tenim la nostra vida social… Ho dic perquè a vegades la gent es pregunta si només menjo, entreno i dormo… Jo no considero que aquesta sigui una vida rara ja que és la vida que a mi m’agrada.

Pel que fa als entrenaments, els faig al dictat del meu entrenador que cada dia em diu què he de fer, per exemple em diu fes una hora i mitja d’esquí o avui toquen sèries, intensitat

Quin és el teu somni professional?

M’agradaria que anés lligat a l’àmbit esportiu. Un somni que tinc és poder viure d’això, de la competició, tot i que ara no és una realitat i per tant no ho contemplo. És molt difícil poder viure de l’esquí de muntanya. A Espanya hi ha quatre persones comptades que ho poden fer. De moment tinc en ment seguir estudiant, però sempre en relació al món de l’esport.

… un cop ets a dalt (a la muntanya), pots pujar i baixar per on vulguis… Tenir aquesta llibertat és brutal!

Practicar esquí de muntanya deu ser tan bonic com arriscat. Parla’ns de les sensacions agradables. Són una mica addictives?

Sí, sí. M’agrada molt posar-me uns esquís i recórrer la muntanya de la manera que ho fem, pujant per nosaltres mateixos, sense remuntadors, ni telecadires. Això dona molta satisfacció. I un cop ets a dalt, pots pujar i baixar per on vulguis… Tenir aquesta llibertat és brutal! I sí que és cert que entrenar et crea com una addicció,  per dir-ho d’alguna manera.  A tots ens passa que quan l’entrenador et diu demà descansa doncs tenim ganes de seguir sortint i esquiant.

Entrenaments a Font-romeu

Tot i que aneu molt ben equipats, un cert grau de risc (despreniments, allaus…) hi és. Com us preparen psicològicament per afrontar-lo? Alguna vegada t’has trobat en alguna situació autènticament perillosa?

Per sort jo de moment encara no m’he trobat en cap situació d’aquestes, però sí que els ha passat a gent del meu voltant, a qui fins i tot se’ls han mort amics per una allau o per males condicions climatològiques. Des que vam començar ens insisteixen molt a portar tot el material de seguretat, el casc, l’arva, la pala i la sonda. L’arva és un dispositiu que et permet ser trobat si hi ha un allau; quan sortim el portem tots en mode “emissió” i gràcies al senyal que emet, en el cas que et quedessis enterrada sota la neu, podrien trobar on ets. La sonda és un pal llarg que permet buscar i amb la pala traurien la neu. Ens insisteixen molt que, en el cas de trobar-nos amb problemes i portant el material de seguretat, hem d’estar tranquils perquè tots hem fet molts cursos per saber rescatar algú. És recomanable sortir en grup, però si vas sol has de vigilar el doble i portar sempre el mòbil. I abans de sortir cal mirar quin temps fa i si es veu perillós és millor quedar-se a casa.

Com veus l’esport femení? Una dona esportista d’elit pot viure de l’esport igual que un home en les seves mateixes circumstàncies?

En general a l’esport hi ha força desigualtat entre homes i dones, però l’esquí de muntanya està força igualat. Per exemple donen el mateix premi al primer noi que a la primera noia, en les diferents categories. Per tant, en el cas del meu esport, penso que ho estan fent bastant bé. També penso que ara mateix l’esport femení està avançant molt, que hi ha hagut un gran canvi des de fa uns anys, que encara queda molt per igualar-se al masculí, però que està creixent molt i progressant. I tornant a l’esquí de muntanya, el fet de ser noi o noia no té res a veure amb el fet que puguis viure millor o pitjor, més aviat això depèn dels resultats que facis i el que transmetis o generis en la gent. D’altra banda, com ja he dit abans, viure d’aquest esport és difícil siguis home o dona perquè l’esport és minoritari.

Als Mountain Runners del Berguedà hi ha el mateix percentatge de nois i noies?

Potser hi ha un 80% de nois i un 20% de noies, la qual cosa fa que en uns Mundials, per exemple, hi vagin més nois que noies. Però a les noies intenten donar-nos moltes oportunitats perquè puguem créixer al màxim.

Tens molts amics?

Sí, però no tinc un grup d’amics tancat sinó que en tinc per tot arreu. D’aquí Santpedor, segueixo tenint relació amb tots els companys de classe de tota la vida. A Font-romeu tinc amics francesos amb qui he anat i vaig a classe. Després hi ha els amics d’esquí de muntanya que no només són d’aquí, sinó també d’Andalusia, de Madrid… A més he anat coneixent molta gent de fora, d’Itàlia, de França, de Suïssa…

Tens parella?

No n’he tingut mai, però ara estic amb un noi de Girona. És fotògraf i el vaig conèixer en una competició.

Com has viscut aquest any llarg de pandèmia? Quins efectes creus que ha tingut en els joves?

Al principi me’l vaig agafar amb molta calma. Quan ens van dir que ens confinaven érem als Campionats d’Espanya que van  ser cancel·lats i jo tenia totes les coses a Font-romeu. Vaig venir directament cap a Santpedor amb la idea que serien dues setmanes de vacances. Em vaig instal·lar aquí a casa, vaig aprofitar per estar amb la família, per descansar perquè feia dos mesos justos que s’havien acabat els Jocs Olímpics de Lausanne. M’ho vaig prendre com les dues setmanes de descans de final de temporada. Però jo comptava que després tornaria a França, quan ens van dir que seguíem confinats. Vaig haver d’anar a treure tot el que tenia a l’habitació de Font-romeu i ho vaig portar cap aquí i em vaig estar a Santpedor fins que es va acabar el curs a l’estiu. Tots els mesos els vaig aprofitar per descansar  (el meu cos ho necessitava) i vaig entrenar la meitat d’hores que ho hauria fet.

I aquest curs?

Doncs el setembre ja vaig començar a Font-romeu i en tenir el certificat d’esportista d’alt nivell ho vaig tenir més fàcil perquè ens deixaven entrenar per tot arreu i no ens posaven pegues. En aquest sentit no vaig notar el confinament.

Les mesures anticovid  han estat diferents a Espanya i a França? 

Les diferències més destacades darrerament eren que el toc de queda aquí començava a les 10 i, en canvi, allà començava a les 6 de la tarda. També recordo que aquí estàveu ben confinats i allà et deixaven sortir en un radi de 10 quilòmetres. A part d’això, la resta era similar.

Quins efectes creus que ha tingut en els joves, aquesta època de pandèmia?

Sobretot a nivell de socialitzar amb la gent. Jo parlo amb les meves amigues que aquest any han començat a estudiar a Barcelona i troben molt a faltar això de poder-se relacionar amb els amics i de sortir els caps de setmanes.

En el meu cas no ho he notat tant perquè allà a Font-romeu som uns deu catalans que estem fent esquí de muntanya i com que som un grup bombolla ens muntem les nostres “festes” i ens ho passem bé, anem a casa d’algú i ens trobem. Les meves amigues d’aquí em diuen que m’envegen perquè elles ho troben molt a faltar.

A l’anomenat  moviment dels indignats que va esclatar ara fa just deu anys, molts joves van sortir al carrer perquè veien un futur molt magre. Quina percepció teniu els joves del futur? Amb quins problemes us enfronteu?

Penso que viure del nostre treball podrem fer-ho, una altra cosa és si podrem treballar del que ens agrada.

… (en) el tema de l’educació, penso que estem igual que al segle passat. Hauríem de memoritzar menys i ens haurien d’ensenyar altres coses…

Quins creus que són els reptes globals que té la societat de cara al futur i quin paper hi tenen les dones?

Crec que com a societat hem d’avançar en tots els aspectes. Però destacaria el tema de l’educació, perquè penso que estem igual que al segle passat. Hauríem de memoritzar menys i ens haurien d’ensenyar altres coses, perquè sovint les que estudiem no ens serviran per al futur.

L’educació catalana i la francesa són iguals?

Sí, tant el temari com la manera d’ensenyar són iguals. L’únic canvi és que allà, dins de l’aula, es té molt respecte pels professors, els has de parlar de vostè i els has d’anomenar pel cognom amb el monsieur  al davant.  El primer dia que vaig entrar al Lycée francès em va sorprendre molt veure que els alumnes no es van asseure fins que no va entrar la professora i ens va dir que ja podíem fer-ho.

Com et veus a tu mateixa d’aquí a deu anys?

Em veig una miqueta com ara, fent el que m’agrada, gaudint, seguint en el món de la competició… que a vint-i-vuit anys encara serà possible.  També m’agradarà ser mare, però més enllà, als trenta-tres o trenta-cinc anys.

PER ACABAR…

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter? Soc molt oberta i molt perfeccionista.

La qualitat que prefereixes en les persones?  La sinceritat.

La qualitat que més aprecies en els amics?  Que hi siguin sempre, tant en els moments bons com en els dolents.

El teu principal defecte?  Soc molt tossuda i m’agrada tenir la raó.

La teva ocupació preferida?  L’esquí de muntanya.

Un lloc per viure…  Noruega.

Quantes llengües parles? Quatre, català, castellà, francès i anglès.

T’agrada llegir? Depèn del llibre, però no llegeixo gaire i ho hauria de fer més. T’atreveixes a recomanar-nos un llibre? Aprender de los campeones” de Pep Marí, que és un psicòleg.

T’agrada el cinema?  Sí.  Una pel·lícula o una sèrie per recomanar… M’agraden molt les pel·lícules de por i els thrillers i “No respires” de Fede Álvarez és una pel·lícula americana que sempre dic als meus amics que han de veure.

T’agrada la música?  Sí.  Algun cantant, grup o compositor preferit? Escolto música catalana, també pop i clàssica, depèn del moment.

Fas servir les xarxes socials? Sí.  Quines? Sobretot Instagram, perquè penso que és important per arribar a viure d’aquest esport, moure’t  i aconseguir patrocinadors i que et donin material. I també perquè m’agrada.

Ets creient? No.

Ets feminista? Sí que vull la igualtat, però mai no he pensat a posar-me l’etiqueta de feminista.

A les eleccions del febrer ja vas poder votar? Sí.  Com et defineixes políticament?  No m’agraden els extrems.

Tens algun animal de companyia? Tinc un gos Yorkshire Terrier que es diu Xic.

Quin és el teu estat d’ànim actual?  Molt feliç.

El teu lema vital…  Viure fent el que t’agrada, gaudir del moment,  deixar-te portar i no deixar-te influenciar pel que puguin pensar els altres.

La família Costa-Díez a Lausanne el gener de 2020. La Maria ens diu explícitament que agraeix el suport que sempre ha rebut dels seus pares, que mai no li han posat pegues i sense els quals no hauria pogut fer res
Imatges de la 24a Festa de l’Esport Català on la Maria Costa va rebre el guardó a l’esportista amb més projecció femenina
La Maria Costa durant aquesta entrevista el passat 16 de maig

Fotos: Arxiu familiar Maria Costa i Mariàngels Casanovas

2 Responses

  1. Que bé que puguem conèixer tan de prop gent maca, treballadora i compromesa…. Un exemple per a molts joves que sovint es cansen, si l’esforç que se’ls demana és massa gran!
    Felicitats a les dues!
    T

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *