Maria Mercè Basas, pediatra i forense

Em comparteixes?

Darrers articles

Quan la Maria Mercè Basas i Bacardit (Igualada, 1959) es va instal·lar a Santpedor a principis del 1988, el poble tenia 4.000 habitants i feia poc que havia iniciat una gran expansió urbanística que amb els anys va gairebé duplicar la població i va canviar la idiosincràsia de la vila. Hem mantingut una interessant conversa amb ella sobre aquest i altres temes relacionats amb la seva professió, que s’ha mogut entre la pediatria i la medicina legal i forense.

Tots naixem per atzar allà on ens toca en sort i tu vas fer-ho a Igualada a finals dels anys cinquanta. Com era la teva família i quins records guardes de la infantesa a la capital de l’Anoia?

Vaig néixer al si d’una família treballadora molt extensa, ja que els pares tenien molts germans i jo tenia molts tiets i cosins. Soc la tercera de tres: amb el germà gran ens portem cinc anys i amb la mitjana un i mig. Els meus pares, juntament amb un dels meus tiets, tenien una petita empresa familiar de gèneres de punt, i allí hi treballava tota la família, també la mare. Amb els germans ens passàvem moltes tardes jugant al magatzem, entre restes de roba i fils, mentre els pares treballaven. Aquella petita empresa, però, va fer fallida  a l’inici de la primera crisi del tèxtil al voltant dels anys 70.

Tinc records molt bons de la infantesa. Jugàvem molt al carrer i fèiem una gran colla amb molts dels meus cosins que eren més grans. Mentre els pares treballaven passàvem moltes hores amb els avis o amb els cosins jugant. De petita vivíem en un primer pis a la Rambla i un dels records que guardo amb més il·lusió i emoció és la cavalcada dels Reis. Els Reis d’Igualada tenen una tradició molt arrelada i sempre han estat molt bonics. Feien un repartiment de joguines per tota la ciutat i els que vivíem a la Rambla teníem la sort (encara es fa) que així que passava la cavalcada, els patges dels Reis anaven posant escales als balcons per poder entrar a les cases. El pare els ajudava a acabar de pujar, cadascun entrava amb un paquet, i el menjador de casa s’omplia de gent, amb molta família i els patges…

La Mercè al centre de la fotografia amb el seu germà Joan, la seva mare Núria Bacardit, el seu pare Enric Basas (mort el 2016), la seva germana Paquita i els patges d’Orient

Als anys 60 gran part de l’escola de prestigi encara era en mans de l’església catòlica. On vas estudiar la Primària i la Secundària i com eren els centres educatius on vas créixer?

Vaig començar a anar a escola als 6 anys al Col·legi de les Escolàpies d’Igualada. No en guardo un especial bon record, tot i que a mi em van tractar sempre molt bé i més aviat era una nena mimada que els divendres solia rebre una medalla que donaven als millors. Però no em sentia a gust amb les diferències que les monges feien amb les classes socials. Recordo que hi havia dues nenes de famílies molt humils i emigrants a qui contínuament els feien saber que eren allà gràcies a la seva caritat. Tampoc no m’agradaven les històries religioses que ens explicaven, sobre la fi del món, sobre el judici final,… perquè m’atemorien molt.

Quan tenia 10 anys vam canviar de casa i vam anar a viure al Molí Nou, un barri que en aquell moment era als afores de la ciutat i on feia pocs anys que s’havia inaugurat l’institut Pere Vives i Vich. En aquells moments el batxillerat elemental es començava als 10 anys i els nostres pares ens van preguntar si volíem seguir a les Escolàpies o fer-lo a l’institut. La meva germana es va estimar més seguir a les monges perquè s’hi trobava bé, però jo vaig preferir anar a l’institut. Va ser un gran canvi i per a mi molt positiu. Allà hi vaig estudiar fins a COU, però el batxillerat superior i el Curs d’Orientació Universitària els vaig fer en règim nocturn perquè als matins treballava…

A l’empresa de casa?

No, aleshores la fàbrica ja havia plegat.

Ja de joveneta era una persona molt independent i com que tenia moltes ganes de treballar els pares m’ho van deixar fer. Vaig començar només els caps de setmana en una floristeria, primer de dependenta i després ja dins l’obrador fent rams. A partir del batxillerat superior treballava tots els matins i com que la feina  m’anava bé la vaig continuar fent els caps de setmana mentre estudiava la carrera a Barcelona.

Parlem, doncs, d’aquesta nova etapa. Els estudis de medicina solen ser molt vocacionals.  Ho van ser en el teu cas? En quin moment  vas tenir clar que volies fer-los i què creus que t’hi va empènyer ?

A la família no hi havia cap metge fins a la meva generació en què va començar un cosí, després el meu germà, després jo i després una altra cosina. I ara, a la generació següent, n’hi ha un munt!  A mi la vocació em va venir des de ben petita. Tinc anècdotes de la infància que ja apunten aquesta inquietud per la medicina i el cos humà.

Una germana del meu pare era monja de les Carmelites de la Caritat i estava en un convent que portava un hospital, a Alcoi. Llavors cada estiu la meva àvia, ja vídua, s’enduia un net per anar a passar unes vacances amb la tieta, dins el convent amb les monges. Jo devia tenir cinc o sis anys quan em va tocar a mi acompanyar-la. Com que la meva tieta feia d’instrumentista, és a dir acompanyava els cirurgians al quiròfan, recordo que em deixava entrar a la sala de cirurgia menor i a mi m’agradava molt perquè al mig hi havia la llitera i al voltant  tot de postades amb material quirúrgic. I un dia la tieta em va posar una bata de cirurgià, el casquet, em va donar material, em va pujar a sobre d’una banqueta i vam operar una nina i recordo que m’agradava molt aquella sala i aquell ambient. 

Amb la tieta Quimeta i l’àvia Carmeta al quiròfan de l’hospital d’Alcoi operant la seva nina

Una altra anècdota que també il·lustra aquesta vocació primerenca és com un tiet, que era l’encarregat de l’escorxador municipal d’Igualada, m’hi havia deixat entrar diverses vegades (cosa que ara seria impensable per un tema d’higiene i seguretat) perquè jo li ho demanava. M’havia de llevar d’hora, però m’agradava especialment la sala on escorxaven el bestiar perquè veure l’interior dels animals em generava un enorme interès. I un últim record en aquest sentit és com durant unes vacances amb una amiga, en un lloc que hi havia un riu, vam pescar un peix i per iniciativa meva vam fer-li l’autòpsia amb la inquietud de veure-li l’interior.

Quan vaig fer el batxillerat superior ja vaig escollir la branca de ciències i crec que ja tenia clar que volia fer medicina, malgrat no saber si podria accedir-hi perquè ja començaven a fer selectivitat per entrar a la universitat. Per sort vaig passar-la i vaig poder accedir a l’Hospital Clínic de Barcelona.

Edifici modernista de l’antic Escorxador Municipal d’Igualada, inaugurat el 1905, i inclòs a l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Quan la Mercè era petita encara tenia l’ús pel qual va ser creat i ella hi entrava empesa per la curiositat que l’interior dels cossos dels animals li suscitaven. L’edifici va ser rehabilitat el 2009 com a centre cultural i avui acull fires i casaments

Vas estudiar medicina a l’Hospital Clínic que llavors era la Universitat Central, just quan acabava de morir el Franco. Com recordes la universitat d’aquell moment, tant pel que fa als estudis, com a l’efervescència política que s’hi vivia? I com vas viure aquella etapa a Barcelona mentre et preparaves per ser metge?

Quan vaig accedir a la universitat l’any 1977 ja havien passat els anys amb més revolució juvenil, però es va produir una entrada massiva d’estudiants que ens va fer tenir un primer curs força desastrós. Pensa que al Clínic ens vam matricular 1800 alumnes i com que no hi cabíem ens van repartir les classes en dies alterns; amb la meitat de classes cursades i sense poder fer cap pràctica, només 900 vam passar a segon. També recordo que a segon ens van donar la possibilitat de fer les classes en català i, després de tanta massificació, jo m’hi vaig apuntar perquè el grup era reduït, però em vaig trobar que com que no hi sabia escriure perdia el fil del discurs per la dificultat de transcriure’l i al cap d’una setmana i mitja em vaig tornar a passar a un grup en castellà perquè prendre-hi apunts em resultava molt més fàcil. Després ja em vaig apuntar a les classes de català de l’Òmnium Cultural i em vaig treure els nivells de llengua adequats per no tenir més dificultats.

Tinc molt bon record dels anys a Barcelona, on sempre vaig viure compartint pis d’estudiants. Els pisos eren de mínims, sense cap comoditat, perquè en aquella època no teníem diners, només els justos per a les despeses més elementals, però vaig estar de sort amb les companyes amb qui els vaig compartir, perquè sempre ens vam ajudar, i va ser una experiència molt positiva.

Un cop acabada la carrera et vas especialitzar en pediatria. A quina escola professional et vas formar?

Quan vaig acabar la carrera jo ja tenia una relació amb l’Antonio i teníem clar que volíem viure junts. Ho vaig plantejar als meus pares i me’n vaig anar a viure a Sallent, on ell va tenir la seva primera plaça com a metge de capçalera. Jo aleshores no tenia gens clar cap a on tirar professionalment i vaig començar a treballar fent substitucions. Després vaig veure la possibilitat de fer pediatria a Sant Joan de Deu i, prèvia superació d’un examen d’ingrés, vaig entrar a l’Escola de Sant Joan de Déu de Barcelona on em vaig formar com a pediatra durant quatre anys, els dos primers a Manresa i els dos últims a Barcelona.

I finalment comences a exercir com a jove pediatra en el nostre sistema de Salut…

Acabada l’etapa de formació pediàtrica vaig seguir a l’hospital de Sant Joan de Deu de Manresa amb un contracte al Servei d’Urgències de Pediatria. A més a més anava fent interinitats i substitucions. El període més llarg que vaig tenir amb una feina estable va ser una interinitat de pediatra al CAP de Sant Joan de Vilatorrada on hi vaig ser sis anys.

Ja has parlat de la teva relació afectiva amb l’Antonio Garde, el teu marit. Explica’ns com us vau conèixer…

Ens vam conèixer a Igualada quan jo feia segon de medicina. Ell hi havia anat a fer una substitució perquè ja havia acabat la carrera. Vam sortir junts fins que jo la vaig acabar i aleshores va ser quan em vaig plantejar d’anar a viure amb ell a Sallent. Dos anys després ens vam casar pel civil.

“… tinc el record d’un fet que em va fer prendre consciència que realment havíem vingut a un poble, amb mentalitat i amb orgull de poble”

Després de viure tres o quatre anys a Sallent us vau instal·lar a Santpedor. Com va ser que vinguéssiu a viure aquí? Quina impressió inicial us va fer el poble?

Aquells anys s’havia iniciat la reforma de l’atenció primària i es van començar a crear els Centres d’Atenció Primària. El primer que es va crear a Manresa va ser el CAP Plaça Catalunya que es va posar en funcionament el maig de 1988. L’Antonio tenia il·lusió per sumar-se al nou projecte i va demanar el trasllat de Sallent per incorporar-se a aquest nou centre que es va obrir al carrer Lepant. Va ser llavors que vam decidir anar a viure a Manresa, però els preus dels habitatges hi eren prohibitius i les nostres possibilitats econòmiques no ens van permetre de comprar-ne cap. Entre d’altres pobles vam venir a mirar l’oferta immobiliària de Santpedor i vam trobar-hi unes casetes de protecció oficial al carrer Abat Oliba que ens van agradar i que ens van resultar assequibles. Va ser per això que vam venir a viure aquí amb el nostre primer fill, el Jesús, que devia tenir dos o tres mesos.

Respecte a la segona part de la pregunta, de seguida ens vam relacionar molt bé amb els veïns de l’Abat Oliba, que també tenien nens acabats de néixer com nosaltres. I recordo una anècdota que em va fer prendre consciència, que realment havíem vingut a un poble amb mentalitat i amb orgull de poble. Vaig anar a comprar a la botiga de roba infantil DOIMA, que hi havia hagut a la plaça de l’Església. Em van ensenyar diverses peces i, com que no sabia quina quedar-me, em van insistir que me les emportés a casa i que l’endemà, quan hagués triat, ja tornaria les que no volia. Jo no entenia que, sense conèixer-me de res, em fessin aquesta proposta, però van insistir tant, que no m’hi vaig poder negar. I vaig pensar que això passava, perquè era un poble amb cultura de poble, i que era impensable que m’hagués passat en qualsevol altre lloc. 

El carrer La Plaça de Santpedor a la dècada que la Mercè i la seva família es van instal·lar al poble      Foto: Arxiu Codina Balletbò

La gent de la nostra generació vam tenir una vida previsible i segura, els estudis, trobar feina, casar-se i tenir fills. En general per als joves d’avui les coses són més incertes i les dones encara ho tenen més complicat perquè han de postergar l’edat de tenir fills. M’agradaria saber la teva opinió mèdica sobre la maternitat en edats posteriors als 35 anys. 

Quan més edat té la mare més probabilitat de riscos té l’embaràs. El resultat de tot això és que la natalitat està baixant moltíssim perquè cada cop es retarda més l’edat de tenir fills. Entre els 20 i els 30 anys és la millor edat per tenir-los i quant més te n’allunyes més risc hi ha, a part que també baixa la fertilitat.

Parlar dels fills enllaça amb la feina que vas exercir una bona colla d’anys com a metgessa pediatra. Quina funció fa la pediatria dins el sistema de salut?

La pediatria és l’especialitat mèdica que vetlla per la salut i el benestar dels infants, pel seu correcte desenvolupament físic, psíquic i social, des del naixement fins a l’adolescència. Els objectius de la pediatria passen pel control i tractament de les malalties i la seva prevenció. Dins la pediatria hi ha la neonatologia, que és una subespecialitat que vetlla per la supervivència dels nadons, i la puericultura que inclou les pautes respecte a cures generals i alimentació. Abans, quan no hi havia pediatres, tot això ho feien els metges de família.

“… a la nostra generació vam haver de lluitar moltíssim per superar els complexos i les limitacions que portàvem com a dones…”

Per què cada ics anys varien les pautes sobre com tenir cura dels nadons i els infants? Aquest canvi de pautes, per exemple, sobre la millor forma de dormir, sobre la lactància regulada o a demanda… obeeixen a estudis contrastats o són simples modes? 

Alguns canvis obeeixen als resultats d’estudis que s’han fet i d’altres crec que són modes. Respecte a la millor forma de dormir els nadons, hi va haver un estudi epidemiològic molt ampli a nivell mundial que va relacionar el fet de dormir de bocaterrosa amb més casos de mort sobtada del lactant; per això a partir d’un determinat moment es va començar a recomanar que els nadons no hi dormissin. Anteriorment a aquest estudi, se sospitava que si els nadons dormien de panxa enlaire podien fer bronco-aspiracions i, per això, recomanaven dormir de boca avall; però al llarg del temps s’ha demostrat que els nens no s’empassen una glopada que vagi a parar a l’aparell respiratori, pel fet de dormir de boca enlaire.

Hi ha altres canvis que obeeixen més a modes o són compensatoris. Per exemple, a la nostra generació vam haver de lluitar moltíssim per superar els complexos i les limitacions que portàvem com a dones. Vam ser les primeres en anar multitudinàriament a la universitat, en allargar l’edat d’aparellar-nos i tenir fills, i en mantenir-nos fermes quan se’ns qüestionava que no deixéssim de treballar per cuidar-los (a mi m’havien arribat a dir que com era que me n’anava a fer guàrdies i deixava els fills petits a casa!). Doncs com que vam haver de lluitar molt per superar tants prejudicis socials com hi havia, potser això va fer que deixéssim els nostres nens petits abans… Evidentment els vam estimar molt i els vam donar tot el que necessitaven, però potser teníem més necessitat de compartir-los amb els pares i alliberar-nos més. En canvi ara sembla que tenen la necessitat contrària, de mantenir-s’hi més unides, de no acabar de deslligar-se dels lactants; per això els alleten durant tant temps (fins als dos anys) i fan lactància a demanda.

I la pediatria, què recomana?

L’OMS, l’Organització Mundial de la Salut, és cert que recomana la lactància materna fins als dos anys, però parla per a tot el món. La lactància materna fins a aquesta edat és molt positiva en països d’Àfrica, d’Amèrica del Sud o fins i tot d’Àsia, en què potser el nivell d’alimentació no és l’adequat per a totes les criatures. Però en països com els nostres, quan els nens ja tenen un any, des del punt de vista nutritiu, la lactància materna no els aporta res necessari. Una altra cosa és l’aspecte afectiu, però per reforçar els vincles emocionals no cal mantenir la lactància, ja que es poden obtenir també per altres vies.

Fotografia de l’exposició “Lactancia infinita” del madrileny Gaby Riva, extreta del diari ARA

I el tema de dormir al llit dels pares fins ben grans?

La lactància a demanda per una part em sembla molt bé, sobretot als primers mesos, perquè abans havia de ser cada tres hores i hi havia moments en què la criatura plorava de gana i tu no gosaves donar-li el pit, perquè pensaves que ho faries malament, donat que se t’aconsellava així. Un lactant, als primers mesos, si plora i es consola amb el pit a mi em sembla molt bé. Ara bé a mida que aquests lactants van creixent, aprenen a consolar-se amb el pit i a les nits els costa més de dormir (ara és bastant general que els nens petits dormin malament), es desperten molt sovint, necessiten molt mamar per tornar-se a adormir i acaben posant-los al llit dels pares, perquè és l’única manera que tots puguin dormir. Una situació que es pot allargar mesos i mesos i fins i tot algun any.

En una època en què es qüestiona l’obligatorietat de les vacunes, què diries als pares novells que es plantegen si vacunar o no els seus fills?

La comunitat científica està absolutament d’acord en aquest tema, sense cap discrepància: les vacunes salven vides i això és un fet indiscutible i, per tant, s’han de posar. Ara, l’obligatorietat és un altre tema. Una cosa és la vacunació dels adults que poden tenir llibertat d’elecció amb la seva vida, però els nens no, en el sentit que són els pares els responsables de les criatures. No vacunar els nens els pot suposar un risc molt elevat i s’ha d’anar molt amb compte. De totes maneres a Espanya i a Catalunya l’índex de vacunació infantil és elevadíssim, molt més que a d’altres països europeus, per tant penso que aquí hi ha molta consciència i cultura de vacunació.

Després d’exercir uns dotze anys com a pediatra hi ha un moment que decideixes virar cap a la medicina legal. A què va obeir aquest canvi?

L’especialitat de medicina legal i forense sempre m’havia atret, però potser d’una manera més o menys inconscient. Com que m’interessava molt, vaig començar a buscar bibliografia, a parlar amb gent, a estudiar i a introduir-m’hi des del punt de vista acadèmic. La manera d’accedir a metge forense era a través d’una oposició a nivell estatal que llavors encara depenia (ara ja està transferit) del Ministerio de Justicia. L’oposició em va anar bé, la vaig aprovar i vaig pensar que era el moment de canviar i així ho vaig fer.

Des de l’any 2001 has exercit com a metgessa forense als Jutjats de Manresa. Suposo que el cinema ens ha donat una imatge una mica esbiaixada d’aquests professionals, com si només certifiquessin morts i fessin autòpsies. Explica’ns tot l’abast de la tasca forense.

La medicina legal i forense té tres grans especialitats: la patològica, la psiquiàtrica i la clínica. La patològica és l’encarregada de les autòpsies que s’han de fer en totes les morts violentes (accidents, homicides, suïcidis), en aquelles que són sospitoses de criminalitat i en les morts naturals sobtades, quan se’n desconeixen les causes i, per tant, el metge no les pot certificar. L’autòpsia té un gran interès, no sols per aclarir quina ha estat la causa de la mort, sinó també en l’àmbit de la prevenció (en el cas de comprovar-se que ha estat deguda a una malaltia, que pugui tenir caràcter hereditari).

La psiquiàtrica abasta l’àmbit del dret penal i del dret civil. En l’àmbit penal, sota demanda dels jutges, hem de fer els informes psiquiàtrics de les persones que han comès un acte delictiu i que es pensa que tenen algun tipus d’afectació mental, perquè, en el cas de tenir les capacitats mentals anul·lades o disminuïdes, no se les pot responsabilitzar d’uns fets il·lícits. I en l’àmbit civil la psiquiatria forense té importància en el tema de les incapacitacions, per una demència, per una malaltia o en el cas de persones joves amb un retard mental…; en aquests casos els jutges demanen als metges forenses que valorem si aquestes persones tenen capacitat per gestionar la seva vida i el seu patrimoni, per evitar, donada la seva vulnerabilitat, que siguin víctimes d’abús;  si cal se’ls dona protecció judicial amb la persona d’un tutor. I també en aquest àmbit civil  hi ha els internaments psiquiàtrics involuntaris (per brot psicòtic, per trastorns de la conducta alimentària o molts d’altres) de persones ingressades als Serveis de Salut Mental per decisió mèdica, però que ha de ser ratificada judicialment en base a un informe forense, que valora si es donen els criteris necessaris per a l’internament no voluntari.

La literatura i el cinema ha fet famosos alguns personatges tutelats judicialment; és el cas de la Lisbeth Salander (coprotagonista de la saga Millenium d’Stieg Larsson), provinent d’una adolescència complicada que la va recluir en un psiquiàtric
Darrerament també la cantant Britney Spears ha quedat exempta de la tutoria legal exercida durant 13 anys pel seu pare, a causa dels problemes de la noia amb les drogues BRITNEY SPEARS CONTACTOPHOTO 28/4/2021

I ens queda l’especialitat clínica…

Aquí és on fem les valoracions del dany corporal. Tot tipus de lesionats, per accidents de trànsit, accidents laborals, agressions sexuals, violència sobre la dona… Els jutges necessiten informes pericials que estableixin quin tipus de lesions hi ha hagut, la seva gravetat, el temps que han trigat a curar-se, les seqüeles que hagin quedat… i el que és molt important, que estableixin una relació de causa-efecte entre l’agressió i les lesions. Els jutges necessiten aquests informes per poder determinar el tipus de delicte i la responsabilitat econòmica que se’n derivi.

Què és el que més t’ha satisfet i el que més t’ha desagradat de la medicina legal?  

Passar-m’hi va significar fer un gir de 180º. Vaig passar de treballar per al Departament de Sanitat a fer-ho per al de Justícia, que són completament diferents. Els principis van ser durs perquè els forenses treballàvem molt sols sota les ordres del jutge, sense cap superior jeràrquic que ens donés suport, i jo em vaig sentir una mica desprotegida. Em feia angúnia ser l’única responsable d’un informe que podia tenir una transcendència judicial molt important, ja que els nostres informes no són vinculants però tenen una gran importància per als jutges que necessiten assessorament mèdic. Tot això va millorar al cap de dos o tres anys quan es van posar en marxa els Instituts de Medicina Legal i de Ciències Forenses i en concret el de Catalunya. A partir d’aquí ja vam començar a treballar més en equip, vam fer protocols, vam unificar criteris d’actuació, vam fer formació continuada… i, amb el suport de tot un equip, el treball va ser més tranquil.

Fa pocs mesos que et vas jubilar. Amb la perspectiva que dona aquest moment, quina de les dues especialitats que has abordat en el món de la medicina t’ha reportar més satisfaccions i per què?

La pediatria és molt gratificant, perquè treballar amb nens ho és molt. Et pots trobar amb situacions difícils i complexes i amb patologies greus, però la majoria d’afeccions del dia a dia es curen bé i recompensa veure com els nens van creixent i els pares estan contents, perquè se senten ben atesos. Aquesta gratificació del dia a dia, del contacte amb les persones, a la medicina legal i forense no la tens, perquè al jutjat la majoria de gentamb qui et relaciones són delinqüents o persones amb circumstàncies difícils, que no t’ho agrairan. Com a metge forense has de tenir el convenciment que amb la teva feina fas un servei a la societat i estàs ajudant a què els jutges puguin impartir justícia.

Encara estem immersos en la pandèmia de la Covid 19 que ha afectat de ple la vida de la gent del planeta. Quins efectes ha tingut sobre el nostre sistema sanitari? Com valores la gestió que se n’ha fet al nostre país?

És una pandèmia terrible. Recordem que la darrera pandèmia que hi havia hagut, la de la mal anomenada grip espanyola l’any 1918, va provocar la mort de cinquanta milions de persones arreu del món. Va durar dos anys i en aquell moment no hi havia vacunes ni antibiòtics i el sistema sanitari era nul, de beneficència. En aquesta pandèmia de la Covid ja s’ha arribat als cinc milions de morts a tot el món, deu n’hi do en ple segle XXI, amb serveis mèdics, hospitals, tractaments, vacunes… Tot això és indicatiu de la seva gravetat.

Dit això, crec que al principi vam pecar de supèrbia, perquè quan vam veure el que passava a la Xina ens vam dir que això aquí era impensable perquè som una societat molt avançada, i fins que no la vam tenir a Itàlia no vam reaccionar. La resposta va costar, fins i tot a la mateixa OMS, perquè era una situació absolutament nova. Si ens van obligar a confinar-nos va ser perquè els serveis sanitaris estaven al límit. Nosaltres coneixem molts metges i t’expliquen que va ser una situació absolutament terrible! Es van haver d’habilitar tots els quiròfans per aprofitar-ne els respiradors, personal d’infermeria que no havia estat mai en una UCI es va haver de reciclar per treballar-hi amb persones sotmeses a ventilació assistida. Va arribar un moment en què van haver de fer una “medicina de guerra”, una cosa que no havíem estudiat mai ni a la facultat, que els va portar en un moment determinat a haver de decidir a qui posaven l’últim ventilador que quedava. Vist des d’ara penses que les coses s’haurien pogut fer diferent, però en aquell moment es va fer tot el que es va creure més adequat i el confinament va ser l’única manera de frenar els contagis. Segurament s’hauria hagut de deixar sortir els nens a passejar, perquè van tenir més drets els animals de companyia que les criatures.

“El coronavirus és una zoonosi, una malaltia infecciosa transmesa pels animals als humans. Els científics estan d’acord en què els canvis bioclimàtic i ecològic estan afavorint que aquestes infeccions puguin passar als humans.”

Hi ha qui argumenta que el virus de la Covid 19 ha sorgit d’una combinació de condicions relacionades amb la destrucció dels hàbitats naturals i els ecosistemes i l’augment de la temperatura a la Terra, que entre molts altres efectes generen una mutació dels bacteris. Tu què en penses?

El coronavirus és una zoonosi, una malaltia infecciosa transmesa pels animals als humans. Els científics estan d’acord en què els canvis bioclimàtic i ecològic estan afavorint que aquestes infeccions puguin passar als humans. El dubte, en aquest moment, està en saber com aquest virus concret, que viu en una raça de ratpenats, va passar a les persones.

Ara que tens tres nets petits segur que recordes la criança del Jesús i la Núria, els teus fills. Com vas compaginar-la amb la vida professional? Vas compartir la criança i les tasques domèstiques al 50% amb el teu marit o pel fet de ser dona aquest àmbit va recaure més en tu?

Jo vaig ser molt afortunada perquè l’Antonio es va implicar absolutament amb tot des de primer moment, també amb la criança dels fills. Jo feia guàrdies de 24 hores i ell sempre es va quedar amb els nens.

La Mercè amb el seu marit Antonio Garde al Canadà l’any 2015

Les dificultats per conciliar professió i fills han generat una davallada de la maternitat i un corrent de pensament que torna a posar el fet de ser mare al centre de tot. Això potser ens fa tornar enrere en termes d’igualtat. Què creus que s’hauria de canviar a la societat per fer possible la conciliació (laboral i maternal)?

La situació sociolaboral de les dones ha anat millorant molt. Per exemple ara hi ha els permisos de maternitat i de paternitat, que permeten compartir molt més. La dificultat més gran que hi veig és que la maternitat ens agafa en els anys de projecció professional més gran i, per tant, durant un temps de la nostra vida les dones perdem el tren i després costa tornar-lo a agafar perquè els altres ja t’han passat al davant. I aquest és un desavantatge que continuem tenint les dones. L’única manera de resoldre’l és intentant ajudar el màxim la dona i no restant-li possibilitats.

Però no creus que socialment la criança dels fills encara continua sent cosa de la mare?

Crec que ja no tant. Almenys hi ha una part de la societat que té molt clar que els fills són de tots dos. A la meva família tant el meu fill com la meva filla ho estan vivint així i n’estic molt orgullosa.

En el terreny afectiu amb el teu marit porteu molts anys junts. Com s’aconsegueix això?

Jo crec que, tot i que ell és set anys més gran que jo, compartim moltes coses. Hem compartit professió i hem parlat molt de les inquietuds de la nostra feina. I tenim les mateixes aficions: ens agrada molt viatjar i ho hem fet molt i ens agrada molt fer senderisme. També hem estat sempre molt de sort amb l’entorn d’amistats. I no hem tingut conflictes greus.

La parella a l’Ngorongoro, a Tanzània, l’any 2018

El teu fill ha seguit els vostres passos i també és metge. Això és força recurrent. Què té de seductora la medicina que enganxi molts clans familiars?

La pediatria és molt gratificant, perquè treballar amb nens ho és molt. Et pots trobar amb situacions difícils i complexes i amb patologies greus, però la majoria d’afeccions del dia a dia es curen bé i recompensa veure com els nens van creixent i els pares estan contents, perquè se senten ben atesos. Aquesta gratificació del dia a dia, del contacte amb les persones, a la medicina legal i forense no la tens, perquè al jutjat la majoria de gentamb qui et relaciones són delinqüents o persones amb circumstàncies difícils, que no t’ho agrairan. Com a metge forense has de tenir el convenciment que amb la teva feina fas un servei a la societat i estàs ajudant a què els jutges puguin impartir justícia.

“Quan parlo de la joventut amb les amigues que han nascut aquí, em fa l’efecte que parlem de mons diferents. Vosaltres vivíeu en un règim molt dictatorial, no podíeu fer res, perquè era un poble molt tancat…”

Ara que ja fa 33 anys que vius a Santpedor, segur que en tens una opinió feta i argumentada. Com descriuries el nostre poble i com t’hi has sentit ?

Sempre m’hi he sentit molt bé. Les primeres amistats que hi vam fer van ser veïnals i després amb els pares de l’escola on dúiem els fills.

Crec que Santpedor és un poble poble. Quan parlo de la joventut amb les amigues que han nascut aquí, em fa l’efecte que parlem de mons diferents. Vosaltres vivíeu en un règim molt dictatorial, no podíeu fer res perquè era un poble molt tancat i, observades per tot arreu, no teníeu gens de llibertat. I crec que moltes us vau acabar casant joves, probablement per poder alliberar-vos de la xarxa familiar. Jo tot això a Igualada no ho vaig viure, la mentalitat hi era molt més oberta, més de ciutat. I penso que tot i haver crescut molt, Santpedor continua tenint una mentalitat de poble, en el sentit que la gent nascuda aquí té el sentiment de “ser d’aquí” molt viu i es continua diferenciant dels que han vingut de fora, sobretot les generacions més grans.

Temps de jubilació, temps per cultivar els hobbies. Explica’ns com has començat a viure aquesta nova etapa i a què dediques el teu temps…

Fa pocs mesos que estic jubilada i com que han coincidit amb l’arribada de dos nets més, no he tingut massa temps per pensar en res més que en gaudir dels petitons. El Jesús té una nena de dos anys i mig que es diu Júlia i un nen d’un mes que es diu Pau. I la Núria té un nen de nou mesos que es diu Guim.

Després quan ens anem estabilitzant serà temps de continuar amb les aficions…

Quin balanç fas de la teva vida fins avui i quins són els teus desitjos de cara al futur, tant a nivell personal com col·lectiu?  

Estic molt satisfeta de la meva vida, probablement podria canviar-ne petites coses, però m’ha anat bé i he estat afortunada des de petita. Els pares ens van donar una educació, van potenciar sempre que estudiéssim, ens van donar llibertat, vaig poder estudiar, he pogut treballar plenament, he estat de sort amb la meva parella, tinc uns fills fantàstics i uns nets extraordinaris. No puc demanar res més.

Quant als desitjos de cara al futur, quan s’acabi tota la pandèmia del Covid, poder tornar al que ens agrada fer, viatjar, fer senderisme i tenir la llibertat d’anar als llocs que vulguem.

Amb els seus pares a Comillas (Cantàbria)

PREGUNTES BREUS

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter? Sóc organitzada i pragmàtica.

La qualitat que prefereixes en les persones? La transparència, que vinguin de cara sempre.

Allò que més t’estimes dels amics? Que hi siguin.

El teu principal defecte? Soc una mica rancuniosa.

La teva ocupació preferida? Des que va néixer la meva primera neta, jugar amb els nets i gaudir d’ells.

Un lloc per viure… El Canadà.

T’agrada llegir?  Sí  Recomana’ns un llibre:  Un caballero en Moscú d’Amor Towles.

Ets més de pel·lícules o de sèries? De pel·lícules.  Doncs una pel·lícula per recomanar… Una pastelería en Tokio de Naomi Kawase

T’agrada la música? Sí Algun cantant, grup o compositor preferit? El meu ídol de joventut va ser en Joan Manel Serrat i ara m’agrada tota la música.

El millor viatge de la teva vida… N’he fet molts i he gaudit molt. Potser un dels més emocionants va ser un trekking pel Nepal fins al camp base de l’Annapurna.

Fas servir les xarxes socials? No. 

Ets creient?  No.

Ets feminista? Sí.

Com et defineixes políticament? Crec en les polítiques que treballen per a la igualtat de les persones i per a la justícia social.

Tens algun animal de companyia? No.

Quin és el teu estat d’ànim actual? De serenitat.

El teu lema vital… Respectar i ser respectat.

Al Nepal l’any 2011
A casa seva durant l’entrevista el 30 de novembre de 2021

4 Responses

  1. Una altra entrevista interessant, Àngels,
    una conversa amable, des del moment que la persona entrevistada ha pogut fer un camí triat i satisfactori: infantesa, estudis, professió, company, fills i amics… tot conflueix cap a una trajectòria vital reeixida.

  2. M’ha agradat molt l’entrevista, M. Àngels, molt interessant com totes les que has anat fent.
    Moltes gràcies a les dues per fer-la possible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *