Mentre Catalunya crema de ràbia i frustració, Espanya s’enfonsa

En dies tan calents i convulsos com els que vivim probablement a ben pocs els interessarà la teva anàlisi, però els fets de la darrera setmana tenen una incidència tan gran en la vida de molta gent  (inclosa la teva) que no pots deixar d’expressar-la, encara que només sigui per deixar-ne constància personal.

Els països, com les persones, estan molt determinats per la seva història particular; per això a vegades és tan important tenir la valentia de desviar-se del camí que se’ls suposa i trencar la baula que ancestralment els encotilla.

L’actual España (ho escrius volgudament amb ñ) és el país que resta d’aquell imperi que a l’Edat Mitjana es vanagloriava de l’extensió del seu territori afirmant que no s’hi ponia mai el sol. Per això Castella, la matriu de tan vastos  territoris descoberts, conquerits i reconquerits, és de natural altiu i orgullós, amb maneres arrogants i desdenyoses que oculten la frustració i el drama de qui ha tingut molt i, segle rere segle, ho ha anat perdent tot.

La pèrdua de Cuba, l’últim bastió d’aquell imperi gloriós, l’any 1898, la va deixar sumida en el trauma i la baixa autoestima. Per això, per al règim franquista va ser tan important exalçar-ne la unitat i la grandesa (España, una, grande y libre). I per això encara avui, ja ben entrat el segle XXI, la idiosincràsia d’allò español (també escrit volgudament amb ñ) encara galleja i fanfarroneja amb el sotmetiment  de tot el que suposa que és seu.

Si la transició  espanyola  hagués estat capaç  d’eliminar el franquisme, igual que Alemanya va saber desfer-se  del  seu fosc passat  nazi, avui potser Espanya hauria fet net de les seves ferides emocionals i s’hauria pogut  afermar com un estat amb conviccions democràtiques i republicanes, plurinacional i modern, respectuós i orgullós dels diferents pobles i cultures que l’integren.

Però el règim del 78 no va saber  tirar endavant  d’altra manera que amb la mòmia de Franco al Valle de los Caídos,  amb un rei Borbó restaurat pel propi dictador, amb una Constitució pactada in extremis a la qual es van oposar  la majoria dels qui avui la defensen aferrissadament,  amb un intent de cop d’estat  militar el febrer de 1981, amb el terrorisme d’ETA en estat summament actiu, amb el pactisme de Pujol a Catalunya, amb els avantatges que l’estat de les autonomies van suposar per a les regions més endarrerides de l’estat, amb los mismos perros con otros collares instal·lats als llocs clau de l’Administració  i amb un històric PSOE que es va erigir en l’antagonista de la dreta renunciant progressivament a tot el que li era propi (l’obrerisme i el socialisme).

Ets conscient que aquesta visió  és molt simple i que hi ha un munt de factors econòmics, socials i polítics que expliquen des d’altres punts de vista el passat. Però estàs convençuda que aquest caràcter  més emocional  de la història també ens ha conduït  fins on ara mateix som.

No ets dels que afirmen que Espanya és una dictadura, però això no vol pas dir que ara mateix no sigui un país amb alts dèficits democràtics. La negativa a escoltar les reivindicacions de dos milions llargs de catalans que porten vuit anys manifestant-se pacíficament; el fet de criminalitzar l’independentisme com només s’havia fet amb el terrorisme mortífer d’ETA; la dura sentència imposada als membres del govern català, a la presidenta del Parlament  i a dos líders socials pacifistes per haver desobeït aquest Estat, tancat, que una vegada i una altra es nega a parlar de les aspiracions legítimes de la meitat dels ciutadans de Catalunya; la repressió que exerceix per perseguir la dissidència política utilitzant fins i tot mètodes il·legals (contra l’independentisme, els joves d’Altsasu, contra rapers i còmics.. .); el fet que el PSOE, el partit socialdemòcrata, el del cambio,  hagi fet seu el mateix discurs unitarista que la dreta més  rància (ho ha anat perdent tot, excepte el seu caràcter espanyol);  el fet que el propi rei hagi abandonat el seu rol de neutralitat política per posicionar-se allà on més li convé; el paper exercit per una gran part dels mitjans de comunicació estatals, que en comptes d’exercir un periodisme professional, s’erigeixen en altaveus del poder;  la gran impunitat amb què grups d’extrema dreta campen i actuen pels carrers del país… així ho avalen.

I així les coses, mentre la casta política no fa res per derogar la reforma laboral que té milers de persones vivint en la precarietat; mentre se salva la banca però es desnonen sense pietat famílies i més famílies del seu habitatge; mentre la corrupció s’ha instal·lat a les altes esferes del país; mentre la caixa que ha de fer front a les pensions s’ha buidat del tot; mentre segueix creixent el nombre de víctimes de violència  masclista … i mentre Catalunya crema de ràbia i de frustració, aquest gran país que diuen que és España (un altre cop amb ñ) s’enfonsa  en la misèria moral i política, i els seus joves líders, aquells que l’havien de regenerar,  actuen amb total irresponsabilitat  i cinisme.

Comences a pensar que Alexandre Deulofeu , el polític i filòsof  empordanès, que va formular la Teoria Matemàtica de la Història,  la qual ja ha vist acomplertes unes quantes previsions importants (la descolonització d’Egipte i l’Índia, la pèrdua de les colònies franceses, la desintegració de la URSS i de Iugoslàvia, la reunificació d’Alemanya…), acabarà tenint raó respecte a Espanya.

Ell va preveure que pels volts de 2029  l’Estat Espanyol es desintegraria, com a conseqüència de la lluita acarnissada entre el poder centralitzador i els pobles hispànics/ibèrics que voldrien recuperar el règim de llibertat que van tenir en altres èpoques. En aquest sentit, el procés independentista català seria només un símptoma del que podria passar  els propers anys.  Realisme màgic?

Aquests dies innombrables ciutadans, especialment els més joves, s’han llençat al carrer autènticament cansats del no permanent d’un Estat centralitzador que no els ofereix cap tipus de sortida, ni d’esperança. Comença l’etapa de decadència i desintegració que va preveure Deulofeu?  A la propera dècada sortirem de dubtes.