Hi havia una vegada… un temps, l’estiu del 2021, després de ben bé dos anys de restriccions per la COVID-19, en què al món s’havien produït canvis econòmics i polítics i una espècie d’esquinçament emocional i humà en l’àmbit íntim i col·lectiu. Un temps del qual, en contra del que tothom proclamava, no n’havíem sortit millors.

Hi havia una vegada… un lloc, una casa petita i acollidora, amb una parra que feia ombra al pati i una terrassa davant del mar, en un racó de món del Peloponès (Grècia) anomenat Metamorfosi, on tot eren blancs i blaus i olor intensa dels gessamins que creixien salvatges al caminet de terra que hi conduïa.

Hi havia una vegada… la Júlia, acompanyada dels seus amics Borja i Míriam, que portava per primera vegada la seva filla Simona d’un any a la casa familiar de Metamorfosi per passar-hi deu dies de vacances. L’experiència estival de totes les dones es repetiria l’estiu següent sense el Borja però amb la Nuri, mare de la Júlia i àvia de la Simona, que hi acudiria per primera vegada després de la mort del seu marit.

Hi havia una vegada… la veu de Míriam Cano (Molins de Rei, 1982), periodista, poeta i traductora catalana i una de les protagonistes d’aquestes dues estades a Metamorfosi. Una veu que relata en primera persona les vivències d’aquests dos viatges, en paral·lel a la pròpia transformació personal que va cristal·litzant en contacte amb la Mediterrània, la cultura grega mil·lenària i el grup d’amics amb qui viatja.

I és que a les antípodes dels itineraris adotzenats que ofereix la indústria del turisme, que procuren experiències sense respir amb l’objectiu que els clients obtinguin el màxim nombre d’imatges de llocs emblemàtics en el mínim temps possible, el viatge de la Míriam i els seus companys es cou a foc lent, al ritme que imposen els hàbits d’una nena de pocs mesos. I és movent-se per Grècia sense fer servir volgudament l’anglès, comprant al colmado del veïnat, menjant a la taverna de la benzinera o als modestos restaurants familiars de tota la vida, fent llargues sobretaules farcides de converses o respectant el silenci dels companys, observant el tarannà del país i entrant en contacte amb la seva bellesa antiga, o simplement gaudint dels petits plaers que ofereix l’estació estival, que es va forjant aquest dietari, que és un bon exemple d’autèntic viatge personal cap enfora i cap endins.

Una delícia aquesta literatura del jo que ens ofereix descripcions poètiques dels llocs visitats (les illes de Poros, Hidra i Spetses, la península de Methana, Epidaure, Nàuplia, l’Acròpoli d’Atenes…) connectant-los amb la mitologia. Amb reflexions personals sobre l’amistat, la mediterraneïtat, l’amor d’hores llargues, la bellesa, l’acte d’escriure, la mort i la pèrdua, l’anomalia social que continua suposant ser una dona sola… I tot plegat salpebrat amb referències literàries (Joan Didion, Leonard Cohen, Henry Miller…), cinematogràfiques (Hirozaku Koreeda, Wes Andersons…), musicals (Mikis Theodorakis, Leonard Cohen, Paul McCartney…) i culinàries.

El viatge a l’illa d’Hidra del capítol setè (“Per allà on entra la llum”) mereix una menció especial, pel lligam amb el cantautor Leonard Cohen, que hi arribà el 1960 quan era un aspirant a escriptor, i pels inicis literaris de la pròpia Cano que començà a escriure poemes després d’escoltar i traduir les cançons del cantant quebequès. Hidra s’erigeix així en la peça del viatge on calia anar per tancar el cercle d’algun dels inicis de l’escriptora. És, a més, el lloc on es produí la història d’amor entre el cantant i Marianne Ihlen, la seva “musa grega”, una relació de set anys no gens fàcil per ella i que sempre s’havia explicat de forma romantitzada fins que el documental “Leonard and Marianne: Word of Love” (2019) de Nick Broomfield n’explicà les ombres. Amb la visita a la casa del cantant Míriam Cano tanca una història de mistificació, se situa al costat de Marianne i aprèn que és important separar l’art de la vida.

Tant de bo tots els viatges que emprenem fossin tan rics com aquest de Metamorfosi i contribuïssin o acceleressin els canvis que, periòdicament, ens convé fer a la vida. I quina felicitat si sabéssim narrar-los així de bé!

I això és tan veritat com que el conte s’ha acabat