Perifèries

Em comparteixes?

Darrers articles

Plaça de Sant Pere al Poble Vell de Corbera d’Ebre

Mai no has pres drogues (alcohol a banda) i, volgudament, en desconeixes els efectes, però difícilment deuen ser comparables a l’eufòria que et deixa al cos i a l’esperit qualsevol manifestació cultural o artística que et toca o les experiències viatgeres que et transmuten.

Portem tretze mesos llargs de sequera, des que una força tel·lúrica desconeguda ha irromput a les nostres vides i ha sacsejat el nostre món, ens ha tapat la boca, ha coartat la nostra mobilitat i ens ha escapçat les abraçades. Això als qui vivim en el centre de tot, als qui tenim sempre plats suculents a taula, una casa confortable d’aixopluc i una sanitat cobrint les nostres malures. Perquè a les perifèries el sisme ha reblat els malestars dels pàries de la Terra, aquells qui, desposseïts d’habitatge, escalfor, aliments, educació o país, apuntalen la fortuna dels qui, fortuïtament, hem nascut al cor de l’acomodament.

Clara Peya Foto: Aitor Rodero

De tot això i més tracta el disc Perifèria de la pianista i compositora catalana Clara Peya (Palafrugell, 1986), que en el seu onzè treball intenta col·locar el focus del seu art en els extraradis, les llunyanies, la por, les ferides obertes, l’aigua al coll, la soledat, el dolor, les caigudes, les penes, les addiccions, el plor, el buit, els murs, les fronteres, els huracans, els amors perduts… Perquè, com explica ella mateixa als seus concerts, que aixequi la mà qui alguna vegada no s’hagi trobat a la perifèria o no hagi empès un altre a trobar-s’hi.

Adrenalina en vena és el que t’ha deixat la presentació d’aquest seu treball al Teatre Margarida Xirgu de Montornès del Vallès, un concert #segur que va anar emocionalment in crescendo i que va acabar amb el públic dempeus aplaudint rabiosament l’art d’aquesta dona menuda, sensible, hiperactiva, fràgil, honesta, solidària i valenta, que a còpia de talent, treball i gosadia, s’ha situat ja a l’epicentre del panorama musical català.

concert#segur a Montornès del Vallès Foto: Ajuntament de Montornès

Què dir de les cançons, amb lletres punyents, que són pura poesia, compostes i escrites per ella mateixa amb la producció de Vic Moliner i Dídak Fernández i en aquest disc cantades per l’Henrio (Enric Verdaguer). Menció especial mereixen  La niña i Mujer frontera, els beneficis d’aquesta darrera dedicats a les Jornaleras de Huelva (aquestes dones invisibles, moltes d’elles emigrants, en qui es materialitzen tota mena d’abusos), cantada en l’enregistrament per Alba Flores i Ana Tijoux i a cada concert interpretada, amb la Clara (al rap final), per una cantant convidada, en aquesta ocasió Anaïs Vila.

Dídak Fernández, Clara Peya, Henrio (Enric Verdaguer),Vic Moliner i Anaïs Vila Foto: Ajuntament de Montornès

I després de l’estat pletòric en què t’ha sumit aquesta Perifèria musical, artística i reivindicativa, reflexiones sobre les perifèries geogràfiques, a rel d’una profitosa escapada de tres dies al sud, a la Terra Alta, a l’empara del massís muntanyós d’Els Ports, a una de les quatre comarques que conformen les no prou ben tractades Terres de l’Ebre.

Quin goig retrobar-te amb la Catalunya rural, aquella que havies conegut a la infantesa, feta de poble amb traçat medieval, pocs veïns que es coneixen i se saluden, paisatge netament agrícola i calma inundant-ho tot. Tota una raresa, condemnada a desaparèixer, perquè a aquests pobles que has visitat (Arnes, Horta de Sant Joan, Corbera d’Ebre i Gandesa) i a tants d’altres, en comptes de donar-los suport com a actius imprescindibles del sector primari, se’ls menysté als marges, com a perifèries de la gran Catalunya-ciutat, que és sempre la gran beneficiada de la governança –a desgrat que les grans ciutats estan també plenes de marginació.

I com que sempre plou sobre mullat, no n’hi ha prou que els antics pobles agrícoles es vegin abocats, per subsistir, a crear parcs temàtics rurals que atreguin els urbanites quan fugen del viure estrepitós, contaminat, estressant i complex de Barcelona.  I no n’hi ha prou que molts d’ells ja acullin les indústries “brutes” del país. Perquè per poc que aquests pobles (i tants d’altres a Les Garrigues, a La Segarra… també a la Catalunya Central) no aixequin el crit al cel i s’espavilin a blindar-se, el paisatge de vinyes, oliveres i ametlers que és el seu millor actiu, es veurà substituït per desenes d’hectàrees de plaques solars i línies d’alta tensió i les serres plenes de molins de 200 metres d’alçada, a causa de l’allau de projectes fotovoltaics i eòlics que el lobby energètic s’afanya a presentar per quedar-se també amb el pastís de les energies renovables.

Fent ús dels versos d’Espriu, que cansada estàs de la teva covarda, vella i tan salvatge terra que, davant el repte necessari de substituir les energies fòssils, es mostra incapaç d’elaborar un pla global de país, on hi tinguin veu tots els territoris, i on s’aposti per gastar menys energia, per generalitzar l’ús de la solar a les llars i als edificis públics (fomentant-ne l’autoconsum) i per instal·lar petits i mitjans projectes de renovables, escampats arreu, en finques rústiques o en polígons industrials infrautilitzats.

Sort de la perseverança d’artistes, col·lectius i pobles que saben posar veu a tanta vulnerabilitat per conjurar les nostres perifèries!

Enmig d’oliveres bicentenàries i envoltat de vinyes i ametllers, el poble d’Arnes a la Terra Alta
Detall del paisatge de la Terra Alta, la Catalunya rural que hauríem de mimar
El massís muntanyós d’Els Ports, sempre a l’horitzó de la Terra Alta
La Casa de la Vila d’Arnes (renaixentista del segle XVI), un dels edificis consistorials més bonics de Catalunya
El Povet de Gel d’Arnes, de planta circular i amb cúpula de tipologia àrab (segle XV). Al fons Horta de Sant Joan i la muntanya de Santa Bàrbara
Horta de Sant Joan. El pintor Pablo Picasso hi va fer-hi dues llargues i productives estades. Per això a l’antic Hospital hi ha el Centre Museu Picasso
Des d’Horta, vista d’aquest magnífic paisatge agrícola que cal preservar
Les Roques de Benet als Ports
El Celler de la Cooperativa Agricola de Gandesa, obra del deixeble de Gaudí Cèsar Martinell
Poble Vell de Corbera d’Ebre, sagnant escenari de la Batalla de l’Ebre durant la Guerra Civil i declarat Lloc d’Interès Històric
El poble nou de Corbera es va construir al peu de les ruïnes del poble antic, que senyorejava a la part alta de la dorsal de la Muntera
Les ruïnes del poble vell de Corbera amb la destruïda església de Sant Pere al fons
Interior museïtzat de l’església vella de Sant Pere a Corbera d’Ebre, a la perifèria de la perifèria

Si voleu col·laborar amb les JORNALERAS DE HUELVA EN LUCHA podeu comprar per 2 € l’àlbum digital de la cançó MUJER FRONTERA de Clara Peya, Alba Flores i Ana Tijoux, clicant aquí.

Fotografies de la Terra Alta: Mariàngels Casanovas

6 Responses

  1. Molt interessant, tot el tema de les perifèries, no cal anar gaire lluny, en tenim al costat de casa……Suposo que has vist tots els Molins escampats per la Terra Alta… Cal una bona política energètica que pugui abaratir el cost de l’energia produïda per plaques solars a les cases i no malmetre el paisatge comú.

  2. Molt d’acord amb les teves reflexions, tant el tema de les perifèries, com el dels actius importants que tenim als pobles rurals: agricultura, paisatges, gent,… que cal que respectem i cuidem.
    Vaig poder veure la cancó de Mujer-Frontera a l’Instagram de l’Anaïs i realment va ser emocionant, també per mi.
    Abraçades.

    Isabel.

  3. De fet, ara més que mai visibilitzem aquest llast, en forma de grans avenços, que aboca el nostre país a fer-ne un parc temàtic… i la ruralia és qui en surt més mal parada, és clar!
    Aplaudiments per a qualsevol proposta que posi de relleu l’abús de poder, un abús que no es cansa de trepitjar les zones més desvalgudes, moltes de les quals es van despoblant per desídia i falta de recursos…
    Gràcies per parlar-ne, M. Àngels

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *