Hi havia una vegada… una data concreta i real, el 13 de gener del 2013, en una casa també concreta i real, al capdamunt d’un turó, a prop d’una pineda alta i amb vistes al mar…
Hi havia una vegada… el jove Pol Guasch de quinze anys que al vespre d’aquell dia acompanya la seva mare a aquesta casa del bosc on el pare es reclou quan no es troba bé. En arribar-hi el seu pressentiment es confirma: al mig del menjador hi troba el cos inert del seu progenitor que sense cap mena de dubte s’ha tret la vida.
Una circumstància biogràfica com aquesta no hi ha manera d’eludir-la ni d’oblidar-la, per molt que s’intenti. Si la mort d’un pare a l’adolescència és un fet dur i difícil de pair per l’orfenesa que se’n deriva, ho és triplement si cal afrontar la mort d’un pare que s’ha suïcidat sense deixar cap nota.
Arribats aquí, hi pot haver qui pensi que un llibre a l’entorn de la mort i el suïcidi no li interessa. Hi ha encara una mena de tabú social a parlar d’aquests temes, perquè vivim en un món que exalça tot el que és jove, bonic i happy. Però resulta que la vida està plena de malalties, d’accidents, d’injustícies, amb persones que sofreixen, envelleixen (o no) i moren. I aquests temes, tal i com afirma el propi Guasch, al contrari del que ens pensem, cal mirar-los a la cara per tenir-los apamats i controlats.
En la meva opinió Pol Guasch ha necessitat deu anys d’absència, de dol i de creixement personal per poder abordar aquesta temàtica que segurament el cremava. Deu anys per poder-ne parlar, per poder expressar tot el doll de sentiments i pensaments que un fet tan traumàtic va generar en aquell nen de quinze anys que, només ara, ara sí, ja s’hi pot acostar des de la comprensió adulta.
“Que no hi hagués carta significava que el darrer pensament no havia estat per nosaltres. No vas demanar que algú ens preservés de les inclemències del món, que ens cuidés la resta dels dies, no vas confessar que la vida que ens quedava al davant, si tu continuaves amb nosaltres, hauria estat pitjor. (…) Primer, vaig pensar que eres un heroi. Després, que eres un covard. Més tard, vaig pensar que el que eres de veritat era un egoista. Ara penso que només eres el meu pare. Si no hi havia hagut paraules, quan havíeu decidit tenir fills, si sols havia estat una mirada, potser la forma més íntegra d’anar-te’n també era en silenci, sense parlar.”
El llibre, de gènere inclassificable, a estones sembla una carta o una conversa impossible entre el jo de l’autor-narrador i un tu (el pare) que es va morir sense saber a què es dedicaria el fill en el futur. En aquest temps de dol i d’absència paterna, el noi esdevé adult a mesura que va experimentant coses i descobrint que vol fer de l’escriptura la seva opció vital. No deixa de ser curiós constatar que, enfront d’un pare silenciós i incapaç d’expressar les coses que el turmentaven, apareix un fill que es dedica a l’escriptura (una forma d’expressió) i que fa de les paraules la seva eina bàsica.
“Escriure’t és com dirigir-me a un amor que vaig tenir. Com si redactés una carta a algú que vol que em disculpi o que em demana explicacions. Una carta d’amor amb l’intent frustrat de recuperar el cos, amb el desig de tocar-lo, i el desafiament de travessar el temps: puc tornar a viure amb tu els anys que no vam compartir?”
Ens trobem, doncs, davant d’un llibre contingut, de prosa intensa i lluminosa, que no es rabeja morbosament en el drama viscut però el ressegueix, en un intent de trobar respostes i conjurar els dimonis que li arriben per via paterna. Tot plegat barrejat amb la notícia sobre diferents escriptors que es van suïcidar (n’hi ha un munt!)* i van deixar (o no) una darrera nota escrita per acomiadar-se dels seus éssers estimats.
Un llibre bell i honest, que també és una crònica familiar, que ens interpel·la sobre l’amor, l’amistat, els vincles familiars i l’acte d’escriure i que, finalment, esdevé un cant d’amor al pare absent. Una elegia fulgurant a la qual sovint poder retornar. No en va porta el nom de relíquia.
I tot això és tan veritat com si no hagués passat
*Escriptors suïcides que apareixen a “Reliquia”:
- Anne Sexton (1928-1974), poeta estatunidenca
- Marina Tsvetàieva (1892-1941), poeta i escriptora russa
- Alejandra Pizarnik (1936-1972), poeta i traductora argentina
- Robert Ervin Howard (1906-1936), autor estatunidenc
- Sylvia Plath (1932-1963), escriptora estatunidenca
- Assia Wevill (1927-1969), publicitària i traductora alemanya
- John Berryman (1914-1972), poeta estatunidenc
- Henri Roorda (1870-1925), escriptor belga,
- Jacques Rigaut (1898-1927), poeta francès
- David Foster Wallace (1962-2008), escriptor estatunidenc
- Virginia Woolf (1882-1941), escriptora anglesa
- Arthur Cravan (1887-1918), artista multidisciplinar suís
- Hart Crane (1899-1932), poeta estatunidenc
- John KennedyToole (1937-1969), novel·lista estatuinidenc
- Miyó Vestrini (1938-1991), poeta, periodista i guionista veneçolana
Entre el teu comentari i l’entrevista que li vaig veure al “Més nit” del 3/24 tinc moltes ganes de llegir-lo.