Rosa Lujan, professora de ioga

Em comparteixes?

Darrers articles

La Rosa Lujan Galí (Manresa, 1954) començà el seu recorregut vital accedint, a una edat ben prematura, a les tasques que per ser dona, en plena dictadura, li estaven destinades. A la maduresa, però, un seguit de circumstàncies personals la van conduir a reinventar-se i, avui, és una dona plenament independent, que treballa com a autònoma, i que lluita pels seus ideals.

El teu pare provenia del País Valencià, la teva mare de Maians i tu vas néixer a Manresa. Explica’ns més coses de la teva família d’origen.

El meu pare, Gonçal Lujan Montero, va néixer a Venta del Moro, a la Plana d’Utiel-Requena, al País Valencià, però quan tenia quatre mesos la seva família emigrà a Santa Maria de Merlès (Berguedà). Sempre es va sentir molt vinculat a Catalunya, mai no es va sentir ni valencià, ni espanyol i va ser molt catalanista. Durant la guerra civil, formà part de la lleva del biberó, aquells a qui els tocà anar al front amb només 18 anys, i les va passar morades. Primer el van enviar al Pirineu i li va tocar lluitar a Montesclado (Pallars Sobirà). Després el van enviar a Seròs (Segrià), va haver d’intervenir en una batalla del Front d’Aragó i va salvar la vida perquè un sergent, quan els van dir que avancessin, el va aturar i el va fer amagar a la trinxera. Va resultar ferit en una cama, el van hospitalitzar i quan es va acabar la guerra, va marxar cap a França. Va ser al camp d’Argelers i, a causa, d’aquesta mala experiència, li va quedar un odi visceral als francesos, de tan malament com els van tractar. Quan va poder tornar, va entrar per la frontera d’Irun, allà el van detenir i el van empresonar. En sortir de la presó, encara el van enviar a Canàries a fer el servei militar, de manera que no quedà lliure fins als 25 anys, una experiència molt dura, que en total li va robar set anys de la vida.

La meva mare, Maria Galí Prat, va néixer a Maians (Bages), en una família de pagès. El meu avi matern era tractant de vins, tenia un camionet, amb el qual repartia vins per tota la comarca. Era molt d’Esquerra Republicana. Durant la guerra li van robar el camió i li van requisar tot el que tenia a casa. Els meus tiets, que també eren d’Esquerra Republicana, es van haver d’amagar a sota el paller de casa i, cada vegada que trucaven a la porta, tota la família patia. Ho van passar molt malament. Quan es va acabar la guerra, van passar moltes penúries, no tenien diners, i l’avi va decidir vendre’s les terres i traslladar-se a Manresa. Abans que tots s’hi traslladessin, però, la mare, als 13 anys, ja hi havia trobat feina. Treballava en una fàbrica tèxtil, compartia pis amb una tieta al carrer Puigterrà i, per no gastar diners, cada cap de setmana anava i tornava a peu fins a Maians, tres hores d’anada i tres hores de tornada.

Tots dos es van conèixer a Manresa, on al cap d’un temps es van casar i van establir-hi la residència.

La teva mare va tenir quatre fills en dos parts. Què té de peculiar ser bessona univitel·lina? Tens un vincle especial o més afinitats amb la teva germana Joana, en comparació amb els altres germans, que també són bessons entre ells?

Amb la meva germana Joana, sí que hi ha un vincle molt especial, molt diferent del que tinc amb els altres germans, perquè ho hem viscut tot juntes, l’escola, l’institut, fins que, als 15 o 16 anys, cadascuna va agafar camins diferents. A més, tenim moltes coses iguals, la manera de gesticular, la veu… per telèfon ens confon molta gent. Pel que fa als canvis físics, els hem anat passant amb molt poca diferència. La menstruació, ens va arribar a totes dues amb un marge de pocs dies. Ja de grans, ella va tenir problemes a l’esquena i es va haver d’operar i, al cap de sis anys, els vaig tenir jo i em vaig haver d’operar exactament del mateix. L’únic que no hem tingut mai gaire igual és el caràcter. Jo he estat més tranquil·la, més quieta; i ella, en canvi, ha estat més explosiva, amb més cops de geni, més forta.

Els altres dos germans, l’Antoni i el Josep, bessons bivitel·lins, cinc anys i mig més grans que nosaltres, no s’assemblen de res. Físicament s’assemblen com a germans, no com a bessons, i de caràcter, són com la nit i el dia. Jo sóc la més petita de tots, perquè vaig néixer cinc minuts més tard que la Joana. Vaig néixer de cul i tota morada i es van pensar que no em salvarien. Se’m van emportar, però al cap de cinc minuts vaig tornar bramant i com dient jo d’aquí aquest món no me’n vaig i em vaig quedar.

La família Lujan-Galí al complet, l’any 1955. D’esquerra a dreta: l’Antoni, un dels germans grans; la mare, Maria Galí Prat, amb la Rosa a la falda; el pare, Gonçal Lujan Montero, amb la Joana; el Josep, l’altre germà gran; i l’àvia paterna, Carmen Montero Valero.

Popularment els bessons generen, potser perquè en èpoques passades n’hi havia pocs, una mena d’expectativa especial. A partir de la teva experiència, els comportaments que hi tenim provoquen malestar en les criatures?

Malestar, malestar, ben bé, no, el que passa és que la gent et tenen més present… Encara ara em trobo molta gent que em diu ai, la bessona! Jo no me’n recordo, però pel fet que érem molt iguals, els va quedar aquella imatge de les bessonetes. Sí que, quan érem petites, a vegades em feia com una mena de cosa, que tothom ho digués. També moltes vegades et pregunten si és veritat que quan a ella li fa mal a un lloc, tu també el sents, o que sí a ella li ha passat això, a tu també… Tot això són llegendes. Ja he dit que en l’evolució física hi ha moltes coses iguals, però cadascuna té el seu caràcter i una vida diferent.

A l’escola primària vam anar sempre a la mateixa classe, però a l’institut, on vam començar a anar-hi als nou anys, sempre ens van separar, mai vam estar al mateix grup. El fet d’estar separades va fer que no ens comparessin tant, però sí que recordo que vam tenir unes dificultats similars en els estudis. Potser la meva germana va tirar més cap al món de les ciències i jo el de les lletres… però durant una època a totes dues ens costava i no ens agradava l’assignatura d’història.

Les bessones Joana i Rosa Lujan Galí als dos, set i dinou anys.

Quins records guardes de la teva infància manresana i de l’escolarització primària?

La meva infància la recordo feliç, perquè vam tenir el privilegi de viure, no al centre de Manresa, sinó a prop de la Sagrada Família, en un carrer on quasi no hi passaven cotxes i envoltat de camps. Al carrer vam jugar-hi moltíssim i en tinc un record preciós. A prop hi havia una casa de pagès i, quan criava la truja, anàvem a buscar els porquets i els passejàvem com a ninos. Ja de ben petites ens agradaven molt els animals!

De l’Escola Nacional Pare Algué, la veritat és que no en tinc bon record. A casa érem catalanoparlants i, com que la directora que hi havia a l’escola era molt franquista, ens prohibia de parlar-hi. Això també ens ho vam trobar a l’institut, si et trobaven parlant en català t’engaltaven señorita, hable usted en cristiano. Però, sobretot, el que em va quedar clavat a dins és que, a sis anyets, quan vam acabar el parvulari, cada matí a les 9 en punt, havíem de fer fila tots al passadís i, amb la mà a l’espatlla del de davant, havíem de cantar el Cara al sol

Vas fer el batxillerat nocturn a l’institut Lluís de Peguera, perquè als 15 anys vas començar a treballar…

Vaig estudiar el batxillerat elemental i la revàlida i, quan vaig començar el batxillerat superior, em vaig passar al nocturn, perquè als 15 anys em vaig posar a treballar en un despatx. A casa només treballava el meu pare, érem set de colla, la meva àvia pràcticament no cobrava res, i tots havíem de col·laborar. Els meus germans també van començar a treballar d’hora a la Pirelli i van fer la carrera d’enginyeria tot treballant. La meva germana és infermera i també va fer la carrera treballant. I l’única que no va anar a la universitat vaig ser jo, perquè als 16 anys vaig conèixer la meva parella, i als 19 anys ja m’hi vaig casar. El batxillerat el vaig acabar nocturn, perquè treballava de vuit a una i de tres a sis de la tarda i, quan plegava, amb un entrepà ben gros, me n’anava a peu a l’Institut Lluís de Peguera fins a dos quarts d’onze del vespre. Al despatx fins i tot treballàvem tots els dissabtes al matí i, cada tres setmanes, també ho fèiem el dissabte a la tarda. Em va agradar molt estudiar a nocturn perquè, com que hi havia alumnes més grans, de vint, trenta i fins i tot quaranta anys, els professors ens tractaven com a adults, no com a nens, i això em va agradar molt.

Com ja ens has dit, i era força habitual a l’època, et vas casar molt jove i als 20 anys vas tenir el primer fill. Com vas viure aquestes responsabilitats a una edat tan primerenca?

Tinc tres fills, dos nois i una noia. El Marc i l’Aida, els més grans, entre ells es porten quinze mesos, i l’Agustí és vuit i sis anys i mig més jove que els seus germans. Tenir el primer fill va ser feixuc, perquè no dormia, em va costar bastant, i ho recordo dur pel fet d’anar cansada i no dormir. A més, en aquella època, els homes treballaven i tot el tema dels fills era responsabilitat de la dona. Jo vaig estar tres o quatre anys sense treballar, fins que el dos grans, no van anar a l’escola, i tinc la sensació d’haver passat aquell temps sense fer res més que farinetes, biberons, canviar bolquers, passejar nens, banyar-los, posar-los a dormir… I el meu marit marxava al matí i tornava al vespre… Vist en la distància, com que era molt jove (a vint-i-un anys ja tenia dos fills), no em vaig saber imposar. Ara ho viuria d’una manera diferent i reclamaria molt més els meus drets. Però en aquell moment era més submisa i, com que tocava això, ho feia i no passava res. Ara penso que no hauria aguantat ni una dècima part del que vaig aguantar.

La Rosa, amb el seu pare, el dia del casament l’1 de juny de 1974.

Ens acabes de dir que la criança dels tres fills va ser responsabilitat teva, però durant molts anys vas treballar a la gestoria Garriga, la del teu marit. Com t’ho feies per conciliar la vida laboral i la vida familiar? Perquè ell no t’hi ajudava pas…

No, ell no m’hi ajudava gens. Vaig estar molts anys treballant sempre mitja jornada, o cinc hores, només al matí. Els nens es quedaven a dinar a l’escola i tenia una senyora que m’ajudava a fer la neteja de casa. I les tardes les dedicava totalment als fills, quan eren més grandets una mica amb la sensació de fer de taxista, perquè s’havien d’acompanyar al bàsquet, al gimnàs… També era feina meva, portar-los al metge, anar a les reunions de l’escola… Realment tinc la sensació que la responsabilitat de la criança i educació del fills va ser totalment meva, i el seu pare va fer l’aportació econòmica i punt.

El Marc, l’Aida i l’Agustí amb la seva mare, l’any 1985.

“Em vaig preguntar (…) què havia fet fins llavors… Em sentia molt orgullosa d’haver criat tres fills (…) Però em vaig adonar que per a mi no havia fet res…”

Uns anys més tard us vau divorciar i, poc temps després, un problema de salut i un accident de cotxe et van portar a fer un canvi radical de vida…

Sí, ens vam divorciar, quan jo tenia 38 anys. Però malgrat el divorci, vaig continuar treballant a la seva gestoria, i això, veure’l cada dia, em va crear un gran malestar intern. Els detonants d’aquesta situació, en què no em sentia gens a gust, van ser un problema de salut molt greu i, quan ja m’estava recuperant, un accident de cotxe bastant contundent… Tot això em va fer obrir els ulls. Em vaig preguntar què estava fent, què havia fet fins llavors… Em sentia molt orgullosa d’haver criat tres fills, que havien sortit molt bé, perquè tots havien estat bons estudiants i no m’havien donat mai problemes. Però em vaig adonar que per a mi no havia fet res, que la feina d’administrativa no m’agradava, i que la mantenia només perquè l’havia feta tota la vida, tot i no agradar-me aquell món. Això em va fer veure que havia de fer un canvi de vida, però no tenia gaire clar cap on tirar. Fins i tot em vaig preparar per accedir a la universitat a través de la UNED. Vaig arribar a fer tres o quatre exàmens, me’n faltaven dos, però, entremig, un curs d’un any de grafologia em va permetre obrir els ulls de cap a on m’havia d’encaminar. Perquè, a través de la lletra, em vaig adonar que la meva vida havia d’anar cap a un món completament diferent, el món de les teràpies, d’ajudar la gent…

Com ho vas descobrir això a través de la grafologia?

A través de la lletra descobreixes el propi caràcter, les pròpies mancances, les coses que has de modificar, trets psicològics que potser hauries de canviar… En grafologia es té molt en compte l’orientació de la pròpia lletra, si la lletra que fas és vertical o bé inclinada cap a l’esquerra o tombada cap a la dreta. Fins aleshores jo, sense adonar-me’n, feia la lletra inclinada cap a l’esquerra, fins que vaig descobrir que això era signe de què em frenava a mi mateixa. Llavors em vaig adonar que havia de canviar i sempre més he fet la lletra vertical.

Entenc, doncs, que a partir de la grafologia, les teràpies i el ioga van tenir per a tu uns efectes sanadors…

La grafologia va ser el detonant. A partir de conèixer-me més a mi mateixa, vaig començar els altres estudis. Vaig començar fent un curs d’un any de quiromassatge a l’Institut Ferlo de Manresa. Després em vaig apuntar a fer els dos nivells de drenatge limfàtic, el normal i el terapèutic. Més endavant el segon grau de quiromassatge, a Barcelona, amb el Dr. Sagrera Ferrándiz. També vaig fer reflexologia podal, flors de Bach, fangoteràpia i aromateràpia. Amb tota aquesta formació vaig estar un temps dedicant-me al món de les teràpies. Fins que vaig trobar a faltar alguna altra cosa. Llavors, ja havia retornat al ioga, que de jove havia practicat esporàdicament, i vaig començar a formar-me en aquesta disciplina, no amb la intenció de dedicar-m’hi, sinó com a complement de les teràpies que estava aplicant. I em vaig trobar que va ser al revés, que el ioga va desbancar tota la resta i es va convertir en la meva ocupació principal.

“ (el ioga) m’ha ajudat molt a escoltar els altres i a conèixer-me molt millor a mi mateixa.”

Quins efectes beneficiosos tenen el ioga i la meditació per a la salut física i emocional de les persones?

Tenen molts efectes beneficiosos tant física, com mental, com espiritualment. A mi el ioga m’ha aportat temperància. Jo era una persona bastant nerviosa, que saltava si em tocaven els nassos i el ioga m’ho ha suavitzat molt. Continuo tenint els meus cops de geni, com té tothom, però molt més mesurats. I m’ha ajudat molt a escoltar els altres i a conèixer-me molt millor a mi mateixa. M’ha ajudat a estar bé sola, a trobar-me molt bé meditant, a estar bé amb una altra persona perquè m’agrada i m’hi sento a gust, però no per necessitat.

Explica una mica en què consisteix la meditació

La meditació no és altra cosa que l’atenció plena, això que ara s’ha posat tant de moda amb el nom de mindfulness, que no vol dir altra cosa que “ment quieta” o “ment centrada”. El truc per meditar és aturar la ment. Deixar-la en blanc és pràcticament impossible. Per això, per aturar-la, has de buscar una eina que t’ajudi a concentrar-te en una cosa en concret, com pot ser la respiració. Tanques els ulls, en una postura que no molesti el cos, i comences a observar la respiració, vas sentint com l’aire entra i surt per les fosses nasals, si inspires més aire per una que per l’altra, com sents aquest aire… Fins que arriba un punt que ja no hi ha res més que la respiració… La meditació és això, que la ment estigui atenta i no es distregui, que no t’asseguis pensant que vols estar amb tu mateixa i, d’un moment a l’altre, et posis a pensar en què vols fer per sopar.

La meditació et condueix a la teva espiritualitat, no a la de les religions. La teva espiritualitat és sentir-te amb tu, amb la teva essència, amb la teva ànima i amb l’ésser superior que tu ets. A part de la respiració hi ha moltes altres tècniques. Per exemple m’encanta la meditació de llum: quan inspiro sento que m’entra la llum de l’univers i, quan trec l’aire, la llum surt i l’envio allà on vull, o a la persona que vull. Tot això em permet estar amb mi mateixa, sentir la meva energia, la meva essència, i dirigir-la allà on vull.

En quin moment et vas plantejar de fer-te docent d’aquestes disciplines i per què?

Quan vaig començar la formació de ioga, que dura quatre anys, no tenia clar si l’acabaria. El primer any em va sobtar tot el tema filosòfic, que és bastant intens. Val a dir que aquesta part em va costar, perquè sóc una mica escèptica amb algunes coses. Diguem que, al primer i al segon any, potser era una mica l’ovella negra del grup, perquè crec en el que experimento, no en allò que em volen fer creure. Però a partir del segon any, ja em vaig adonar que havia de seguir per aquí i, a més, em va sortir l’oportunitat de fer classes i, tot plegat, m’hi va acabar portant.

En aquest punt de la teva nova vida, vas pujar a viure a Santpedor, en concret a la urbanització Mirador de Montserrat. Com vas viure aquell temps? Quines diferències hi ha entre viure en una urbanització o viure en una ciutat…

Al cap d’un any i mig o dos d’haver-me divorciat, vaig conèixer una altra persona i l’any 2003, quan ja feia vuit anys que sortíem, vam decidir anar a viure junts. Jo, aleshores, feia bastants anys que residia a Pineda de Bages, en una unifamiliar d’aquelles que hi ha davant de l’escola La Flama, que havia quedat de la meva propietat després del divorci. Per iniciar la nova vida de parella, em vaig vendre aquesta casa de Pineda, ell es va vendre el seu pis i, vam comprar una casa a mitges al Mirador. Ell encara tenia els fills i la seva mare a casa, i jo tenia amb mi el fill petit que anava a la universitat. Per això vam comprar una casa de dos pisos, on podíem viure junts però no tant.

Després d’haver viscut en dues urbanitzacions penso que està molt bé, quan els nens són petits, perquè tenen més llibertat per córrer i per moure’s, però a nivell personal ara no hi tornaria, perquè a la mínima que et falta una cosa, per petita que sigui, ja has d’agafar el cotxe, i això és un inconvenient.

Hi ha un moment en què la relació amb la teva segona parella es trenca, i baixes a Santpedor, on muntes el Shanti Espai de Ioga…

Els dos primers anys de la nova relació van anar força bé, però a partir del tercer, la relació va ser molt conflictiva i jo ja vaig veure que no anàvem per bon camí. Tot i que encara vaig aguantar molt, al final no vaig poder més i vaig marxar, amb una mà al davant i una altra al darrera.

Quan va passar això ja feia un any i mig que havia muntat l’espai de ioga, al número 5 del carrer Edison de Santpedor. Abans havia fet classes als baixos de la casa del Mirador i també havia treballat a l’Sport Centre. Per sort, en separar-me, havia quedat buit aquest pis de sobre el Shanti, i el vaig poder llogar.

La Rosa al Shanti Espai de Ioga.

Tirar endavant un negoci com a autònoma, en el qual tu exerceixes de directora i professora, no deu haver estat fàcil. Quines són les principals dificultats a què t’has hagut d’enfrontar?

La dificultat més gran és que l’estat no t’ajuda gens i se’t menja, fins al punt que es queda gairebé la meitat del que factures. Al principi t’envalenteixes molt i dius, me’n sortiré i tiraré endavant. Però els estius són dificultosos i hi has de posar molta energia i esforç.

Durant la pandèmia del Covid vas haver de fer mans i mànigues per aconseguir fer surar l’Espai…

Al principi estàvem tancats i vam cobrar només una petita quota de manteniment per poder pagar el lloguer del local, per no haver de tancar portes. Després va passar un mes, en van passar dos i vaig començar a oferir classes online, per Instagram Live i, primer, les tenia obertes i hi entrava tothom qui volia, fins i tot gent a qui jo no coneixia de res. Quan al cap de tres mesos vam poder tornar a obrir, aquestes classes les vaig posar en un altre compte privat només per als alumnes, amb l’avís que qui volgués seguir-les ho podia fer previ pagament d’una petita quota. S’hi va apuntar un 5%, com a molt.

Hi va haver molta gent que, durant la pandèmia, es va donar de baixa?

Oi tant, un 45% de l’alumnat es va donar de baixa per por. I només n’hem recuperat entre un 25 i un 28%.

Sé que t’agrada molt viatjar i que més d’una vegada has anat a l’Índia. Et sents propera al budisme? Per a tu la pràctica del ioga va lligada a l’espiritualitat? Quin tipus de ioga practiqueu al Shanti?

Propera al budisme ja m’hi sentia abans, pel fet que no és una religió com la nostra, la catòlica, que castiga i on tot són pecats. El budisme contempla la vida per gaudir-la; és una religió bastant oberta, on no hi ha pecats, que té molt respecte pels animals, on la majoria de creients són vegetarians i practiquen molt la meditació. Tot això sempre m’ha tibat, però també hi ha aspectes del budisme que no m’agraden. Jo visc la meva pròpia espiritualitat, lligada al ioga.

Al Shanti practiquem el Hatha Ioga, el més clàssic i integral, que conté tota la pràctica física a través de les asanes, la part de pranaiama o control de la respiració, i la relaxació i meditació.

A partir del Hatha Ioga han aparegut moltes variants. El Yogi Bhajan va crear el Kundalini Ioga, que enganxa molta gent perquè es practica cantant mantres, però a mi no m’agrada gaire perquè busca despertar l’energia kundalini, que tenim adormida al txakra Muladhara, d’una manera molt ràpida a través de la respiració de foc. Trobo que un procés que és molt lent es fa d’una manera molt contundent, que genera una energia molt estranya. Després hi ha el mètode desenvolupat per B.K.S. Iyengar, que és molt purista i molt estricte amb les postures, que a mi tampoc no m’agrada, perquè no tothom pot fer una postura perfecta i, a més, no contempla la part de la meditació perquè diu que cada postura ja és una meditació. També han sortit altres tipus de ioga (Ashtanga, Vinyasa,…), que no es queden en una postura, la mantenen, la mediten i l’observen, sinó que les van encadenant totes, l’una darrere l’altra, de manera que no tens temps d’adonar-te de quines parts del teu cos no estan prou bé, i t’hi pots fer mal.

La Rosa, amb la seva filla Aida, a Anantapur (Índia), a l’any 2019. Hi van visitar el projecte “Dona a dona” de la Fundació Vicenç Ferrer, que fa possible, amb petites aportacions, que moltes dones puguin tirar endavant petits negocis, que els permeten tenir una mica d’independència.

Ara que ja fa bastants anys que vius a Santpedor, tens prou elements com per fer-ne una valoració. Com veus el poble? Quins avantatges (o inconvenients) hi trobes en comparació a viure en una urbanització o en una ciutat?

Ara fa 19 anys que visc a Santpedor i m’hi sento molt a gust, tot i que hi ha coses que no m’agraden, com l’incivisme i la Festa Major.

A la urbanització estàs una mica aïllat i no hi ha la comunicació amb els veïns que es té en un poble. A mi m’agrada molt la comunicació amb les persones, sortir al carrer i saludar un munt de gent. Si vius apartat o aïllat, no pots viure el dia a dia dels altres, per això m’agrada la vida de poble. A més, a Santpedor hi he trobat gent maquíssima, amb qui em sento molt a gust. De fet, vaig néixer a Manresa, però no em sento manresana, em sento santpedorenca.

“Penso que som al segle XXI i que ens hem de saber divertir sense maltractar els animals.”

Què és el que no t’agrada de la nostra Festa Major?

Penso que som al segle XXI i que ens hem de saber divertir sense maltractar els animals. Fa dos anys i mig que vam aconseguir que no es facin les vaquetes, que trobo una aberració, perquè encara que diguin que no, hi ha un maltracte a l’animal. Això o el caga-ruc, tenir una pobra bèstia a ple sol, que es vagi movent perquè vagi a fer una caca en un determinat terreny. Ho trobo absurd i estúpid. I, a més, tot plegat ha desembocat en un tipus de festa, on se suposa que qui no s’emborratxa ja no es diverteix. Em sap molt greu veure adolescents borratxos pel carrer i penso que per aquí no anem bé.

Tu has viscut dues relacions de parella que s’han acabat trencant, la segona de forma no gaire harmoniosa, tal i com passa massa sovint. Per què creus que no som capaces, les persones, d’unir-nos i deslligar-nos amb cordialitat, per a nosaltres mateixes i per al bé dels fills?

Amb el pare dels meus fills m’ho vaig passar molt malament, perquè me l’estimava moltíssim i no em volia divorciar, però ell se’n va anar amb una altra parella i no em va quedar més remei que acceptar-ho. Em va costar bastant de fer-ho, però un cop ho vaig aconseguir, va quedar una relació molt cordial, perquè tenim uns fills i uns nets en comú i hem de mirar pel seu benestar. Això ens ha permès anar tots dos a la graduació dels fills, assistir als seus aniversaris o ajuntar-nos per Nadal a casa de la meva filla…

En canvi, amb la segona parella no hi haurà mai més relació, perquè, tot i ser copropietària de la casa on vivíem, em va posar cinc anys de traves. Després d’aquell temps tan dur, però, me’n vaig sortir i n’estic ben orgullosa. Al final, dos dies abans d’entrar al jutjat, es va avenir a comprar-me la meitat de la casa, i això em va permetre desvincular-me’n del tot i ser lliure.

Ara vius sola i ets plenament independent. A molta gent viure en solitari li fa basarda…

A mi no me’n fa gens. Estic molt feliç i orgullosa d’haver arribar fins aquí. Potser perquè tota la vida havia viscut en companyia, primer amb els pares i germans, després amb el marit, més endavant, quan em vaig divorciar, amb els fills, i, per acabar, amb la segona parella… Des de l’últim trencament, he viscut en solitari amb la meva gosseta (que es va morir fa dos mesos), però com que estic molt bé amb mi mateixa i em sento molt feliç, no trobo a faltar res.

En haver tingut els fills tan jove, ja fa uns quants anys que ets àvia. Com és la teva relació amb els fills i els nets? T’agradaria, un cop jubilada, tenir cura diària dels petits tal i com fan moltíssims avis?

Tinc uns fills meravellosos amb qui tinc molt bona relació. El Marc, el gran, té 47 anys, és el director del Parc Natural de l’Alt Pirineu, treballa a Llavorsí i viu amb la seva família a Terveu. Té un únic fill, l’Aniol, que és el net més gran i que aquest curs ja començarà a fer Ciències i Enginyeria de Dades, sense haver complert encara els divuit anys; és un estudiant de primera i n’estic molt orgullosa. Després, la meva filla Aida, que acaba de fer 46 anys, és dissenyadora gràfica i té la seva pròpia empresa aquí a Santpedor; ella té dos fills, el Pau i la Mia, que són els nets a qui veig més perquè viuen aquí. I el meu fill petit, l’Agustí, té 39 anys, és economista i fa de gerent a la gestoria del seu pare; aquest també té dos fills, l’Arlet i el Guillem, els més petitets, i viuen a Artés.

Tot i treballar, algunes estones lliures les dedico a fer d’àvia i n’estic molt contenta. Ara bé, crec que aquests avis que es dediquen única i exclusivament als nets, estan perdent una part de la seva vida. Jo no trobo massa bé aquests fills que hipotequen la vida dels avis, perquè quan una persona es jubila, hauria de poder ser lliure per fer el que vol, en comptes de passar a tenir una altra obligació fixa, amb un horari fix. Una cosa és donar un cop de mà als fills i una altra estar sempre a disposició d’ells.

A part de professora de ioga, fas feines de voluntariat i exerceixes d’activista en la protecció dels animals…

Sí, faig voluntariat a la residència L’Onada de Santpedor i al grup de la Fundació Vicenç Ferrer de Manresa.

D’altra banda, estic a diverses protectores d’animals. Soc sòcia de l’Aixopluc de Manresa, des de fa quasi cinquanta anys, i també estic en un grup de teaming, on col·laboro amb cinc protectores més d’animals.

Al seu dia, el novembre de 2019, vas votar en contra de mantenir l’espectacle de vaquetes, del qual has parlat abans, que es feia per la Festa Major. Què opines del fet que tres anys més tard, l’Ajuntament repeteixi la consulta?

Molt malament, perquè això vol dir que l’Ajuntament no va fer la feina que li pertocava. Si la consulta del 2019 era vinculant, tal com l’Ajuntament va dir, s’havia d’acceptar el resultat i notificar-lo a la Generalitat, per donar el poble de baixa del col·lectiu de pobles que fan correbous. Pel motiu que sigui això no es va fer i els provaquetes, que mai no van acceptar el resultat, van moure cel i terra recollint firmes perquè es pogués fer una altra consulta. En no haver-se notificat el resultat, la llei diu que al cap de dos anys es pot repetir la consulta. Per tant, considero que l’Ajuntament ha actuat molt malament, que no ha fet la feina que havia de fer, i si havíem aconseguit sortir d’aquest grup de pobles prehistòrics i ara hi tornem a entrar, farem un pas enrere molt gran.

Per què no veus amb bons ulls que es faci aquest espectacle de vaquetes? Quins arguments esgrimiries als que dubten sobre si mantenir-lo o no?

El principal argument és que per divertir-se no hi ha cap necessitat de molestar i maltractar un pobre animal innocent. Les vaquetes que porten són petites (com criatures), les porten de Terol i passen més de sis o set hores en un camió, arriben estressades i marejades, les mantenen tancades al camió i estan tan espantades que, per sortir envestint, els fan una descàrrega elèctrica (això està filmat i no m’ho invento). Després del corrent que reben, surten esveradíssimes i es troben, allà al mig de la plaça, una colla d’energúmens, tots cridant i els pobres animals estan morts de por. Hi ha vaquetes que en ser retornades, arriben mortes a causa de l’estrès que han suportat. Oi que si tu tens un gos, no el posaràs al mig de la plaça perquè vinguin quatre ximplets i te l’empaitin, l’escridassin, li saltin pel damunt o li tibin la cua? Diuen que està prohibit tocar-les, però està ple de fotos on es veu que un li tiba la cua, que l’altre li salta pel damunt com si fos un poltre.

Aquesta festa el que està portant és un munt de gent de fora, un 70 %, que són taurins. Aquestes vaquetes provenen de ramaderies que es dediquen a criar braus de curses, de lídia, que això sí que és tortura pura i dura. I els diners que treuen de festes com la d’aquí, ajuden a mantenir-les.

Per tant, tothom qui sigui sensible a aquest tema caldrà que el 18 de setembre vagi a votar NO, per evitar tornar enrere i ser un poble famós per maltractar animals.

PREGUNTES BREUS

Quin diries que és el principal tret del teu caràcter? M’agrada el contacte amb la gent.

La qualitat que prefereixes en les persones? L’honestedat.

Allò que més t’estimes dels amics? Moltes coses: que hi siguin quan tens un problema, que et donin suport, que si tenen una dificultat no dubtin en demanar-te ajuda, que sàpiguen que tu també hi ets…

El teu principal defecte? A vegades tinc una mica de geni.

La teva ocupació preferida? Pintar mandales m’encanta… O fer sonar els bols tibetans.

Un lloc per viure… Santpedor m’està molt bé.

T’agrada llegir? Molt. Recomana’ns un llibre. Un que em vaig llegir en dos dies i que em va encantar: Haru de Flavia Company. És una novel·la amb molta reflexió.

Ets més de pel·lícules o de sèries? Soc de teatre, m’agrada molt més el teatre que el cinema o les sèries. Una obra de teatre, doncs, per recomanar… Una que em va frapar molt és Una teràpia integral de Cristina Clemente i Marc Angelet. Com a còmica, Pel davant i pel darrer. I Mar i cel, perquè també m’agraden molt els musicals.

T’agrada la música? Sí. Algun cantant, grup o compositor preferit? M’agrada molt el rock català i últimament m’agrada molt Blaumut. I de la meva època, quan era jove, els meus preferits eren Dire Straits i Mark Knopfler.

El millor viatge de la teva vida. Un que vaig fer, fa tres anys, amb la meva filla a Anantapur, a l’Índia, ella i jo soles, a la Fundació Vicenç Ferrer. Va ser una vivència espectacular i molt emocionant, on vam conèixer tots els projectes de la fundació, i que ens va permetre conèixer la Siresha, una noia que he apadrinat durant 16 anys, i que ara ja ha acabat la universitat.

Fas servir les xarxes socials? Sí. Quines? Instagram i Facebook.

Ets creient? Crec en què hi ha alguna cosa que no sabem quina és, que hi ha una energia a l’univers que no desapareix, que nosaltres som energia i que aquesta energia va a un lloc o altre. Però no soc creient de cap religió.

Ets feminista? Bastant, però no radical.

Com et defineixes políticament? Soc independentista, més d’esquerres que de dretes.

Tens algun animal de companyia? Vaig tenir nou anys una gosseta que es deia Duna, però fa dos mesos que se’m va morir. Aviat aniré a buscar un altre gos a una protectora, perquè d’animals abandonats n’hi ha molts.

Quin és el teu estat d’ànim actual? Estic bé.

El teu lema vital… M’agrada molt col·leccionar frases, en tinc una llibreta plena. De frases positives n’hi ha moltes. Per exemple, que has de seguir el teu camí i no el dels altres. O que comencis el dia amb un pensament positiu i tot fluirà millor. Per tant, actitud positiva per sobre de tot.

Al Machu Picchu, l’any 2015.
A Birmània, l’any 2017.
 
En acabar aquesta entrevista, celebrada a casa seva, el 14 d’agost de 2022.

4 respostes

  1. Moltes gràcies per aquesta entrevista. Ha estat un plaer compartir una part de la meva vida amb tu, M. Angels. M’encanta la feina que fas amb totes aquestes entrevistes. Felicitats i endavant.

  2. Una persona entranyable, la Rosa… i actualment veïna meva.
    La vaig conèixer fa molts anys en una escola de ball, a la qual assistíem amb les nostres parelles.
    M’ha agradat conèixer més d’ella.
    Com sempre una fantàstica entrevista, M.Àngels.

  3. Una altra entrevista boníssima. La Rosa fa molts anys que la conec, ja que assisteixo a les seves classes de ioga amb molt de plaer. Algunes coses de la seva vida ja les he anat coneixent al llarg d’aquests anys, d’altres les he descobert ara, però en conjunt, crec que conformen unes vivències honestes i coherents amb el seu tarannà. Gràcies a totes dues.

  4. M’ha agradat molt l’entrevista. Hi ha moltes coses d’ella, que m’hi sento molt a prop. També he d’agrair que em fes estimar el ioga, perquè per a mi és com una medicina, i ella et dona molta pau a les classes. Es un tresor! Gràcies, de debò.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *