Un edèn que cal preservar

El Tamaduste, Echedo, El Mocanal,  Valverde, Jinama, El Julan, Tacorón, Pozo de las Calcosas, La Frontera,  Faro de Orchilla,  La Restinga… tots aquests i altres topònims ressonen encara dins teu set dies després de retornar de l’illa, mentre maldes per retenir un munt de sensacions més epidèrmiques que no vols perdre, perquè contenen l’autèntica felicitat del viatge, allò que el fa personal i intransferible.

Et refereixes al so de les onades i el vent, els únics companys sonors d’aquests nou dies en una casa a La Caleta, a no més d’una vintena de metres del’oceà Atlàntic, en un punt mig entre el Puerto de la Estaca, l’entrada a l’illa per mar, i el Aeropuerto de los Cangrejos, amb una única pista minúscula de 1.205 metres que vista des de l’avió de Binter (la companyia aeronàutica que hi opera) et fa resar, primer, perquè el pilot tingui prou perícia per entrar-hi i, després, prou domini per evitar que la nau surti disparada de nou al mar per l’altra punta.

Els sons de l’oceà i dels vents alisis acompanyant-te mentre baixes a la charca que hi ha al final del teu carrer, una piscina natural que permet una remullada damunt un fons marí cristal·lí (et diuen que el de tota la illeta ha estat declarat el millor d’Europa), en el qual interacciona  tot un ecosistema de petits peixos, crancs, eriçons, algues i altres plantes marines. I et segueixen acompanyant  quan camines pel recollit passeig marítim, admirant, a ponent, les fosques muntanyes de prop de 600 metres  on s’assenta la capital, Valverde, i a orient l’espectacle de l’onatge picant amb força contra una costa abrupta de roques negroses. A banda i banda, casetes d’un o dos pisos amb jardí, d’aspecte senzill i funcional, cossos geomètrics cúbics i ortoèdrics que combinen el blanc, l’ocre o el verd de les parets, amb el gris fosc de la pedra volcànica.

Et refereixes al silenci de l’illa, aquesta absència de renou urbà que, de primer  et sobta (tan avesada tenim l’oïda a la contaminació acústica), després et colpeix, fins que ja no voldries altra cosa que adoptar-lo,  perquè l’agitació i bullícia permanents resulten agressives encara que no en siguem conscients. Saps que aquesta quietud prové de l’escassedat de població (10.986 habitants  amb una densitat de 38 persones per quilòmetre quadrat), de l’absència d’indústria i d’un model turístic absolutament respectuós amb el paisatge i el medi ambient. A tota l’illa hi ha un únic semàfor, imprescindible per creuar un túnel d’un sol carril, i no hi ha ascensors perquè no hi ha cap habitatge de més de tres plantes. Et conten, però, que hi ha qui no pot resistir tanta calma, que tanta pau l’ofega… i que ha d’anar-se’n a cuita-corrents a prendre un bany de brogit.

També et refereixes al cúmul d’estímuls visuals que els paisatges de l’illa generen i que provoquen un estat d’autèntica festa per a tots els sentits. Mai en una superfície tan escassa (exactament 287 kms2), no havies trobat una diversitat paisatgística tan gran: formacions volcàniques (més de 500 cons a cel obert i molts d’altres de coberts, coves i tubs volcànics,…); terres fèrtils a la vall d’El Golfo amb vinyes i plantacions de plàtans i pinyes; denses i netíssimes pinedes i boscos humits de laurisilva (llorers, falgueres i plantes afins) a la zona central de l’illa; costes rocoses i molt abruptes amb inaccessibles espadats de fins a 1000 metres d’altura; cales, piscines naturals i platges de pedres negres on hom pot banyar-se durant tot l’any degut a la benignitat del clima; camps i prats a l’altiplà de Nisdafe; serralades amb muntanyes que ultrapassen el miler de metres fins al pic de Malpaso  que arriba als 1.501 (el punt més alt de l’illa); La Dehesa, l’extensa zona comunal ramadera a l’extrem occidental; i un paisatge recorregut per milers de quilòmetres de petits murs de pedra que separen espais dedicats al conreu (papas, fruites, cols i tunos o higos picos) dels closos per a la pastura…

L’has visitada per segona vegada, la petita illa d’El Hierro, la més occidental  i jove de les illes Canàries, i corrobores que et té el cor robat. Cada vegada més, quan viatges, busques paisatges que et facin sentir bé, que et reconnectin amb la naturalesa, amb el món més primigeni que en època de revolució tecnològica estem malbaratant.  I no t’has pogut estar de parlar d’aquest petit paradís, tot i que, com diuen amb ironia uns amics teus, seria bo que cada vegada que descobrim un lloc que ens abelleix no ho diguéssim a ningú per evitar que hi penetri l’especulació i aviat sigui malmès.

El gran valor geològic de l’illa i la integració del paisatge en la vida dels seus habitants van fer que l’any 2000 El Hierro fos declarada Reserva Mundial de la Biosfera i Geoparc per la UNESCO, cosa que l’ha allunyada del turisme convencional i l’ha convertida en un model a seguir de turisme equilibrat i sostenible. En aquest sentit, l’aposta que han fet els herreños per les energies netes amb el Parc Hidroeòlic, els innombrables senders ben condicionats que  recorren l’illa i els  nou centres d’interpretació  que l’expliquen, constitueixen una bona mostra del rumb que aquesta petita comunitat ha decidit emprendre. Un petit edèn que cal preservar!

Fotos: Mariàngels Casanovas