Viatjar

La teva germana va penjar, abans d’ahir al matí, aquesta instantània de la neboda viatgera al xat familiar del whats app. Encaixada entre dues motxilles (a l’esquena la grossa per a la roba, el calçat i els estris imprescindibles per a sis mesos; damunt del pit la petita, per al passaport, els visats, el moneder, la càmera i el mòbil), sembla encara més jove del que és. El semblant de trets suaus i el puny tancat amb resolució no deixen traslluir la barreja d’emocions (determinació, il·lusió, qui sap si un punt d’intraquil·litat i nerviosisme), que de ben segur experimentava en aquell moment, poc abans d’iniciar a l’aeroport del Prat l’aventura que, d’entrada, l’havia de conduir fins a Hanoi .

Fa uns dies vas coincidir amb ella, la seva germana i una amiga al cinema. Totes quatre vau sortir trasbalsades després del visionat de la pel·lícula Io capitano de Matteo Garrone, que ressegueix l’odissea de dos joveníssims senegalesos que abandonen Dakar, sortegen els perills del desert, els horrors dels centres de detenció a Líbia i els perills del mar fins arribar a Itàlia, on previsiblement els espera un futur que no s’assemblarà gens al miratge que els ha portat a deixar clandestinament les seves famílies i amics, per arribar a Europa, el lloc on creuen que podran complir els seus somnis. Recordes com la neboda, colpida, et va comentar que, a punt d’emprendre el seu viatge per diversos països asiàtics, no havia pogut evitar de comparar-se amb aquests dos nois africans i sentir-se molt pija. Però aquesta és la realitat del nostre món, on existeixen dues categories de persones: nosaltres, immersos en una bombolla de privilegi que de ben segur no es perllongarà gaires lustres, i els altres, els que tenen autèntiques dificultats per sobreviure, que per atzar han nascut o bé en països permanentment espoliats pel primer món o bé engrosseixen els segments cada vegada més importants de població pobra dels nostres.

Des de l’òptica del nosaltres no vols treure cap mèrit al viatge de l’Ariadna, la teva neboda, ans al contrari. Neta de pagesos i treballadores industrials que van haver de treballar molt durant la postguerra, ella i els seus germans i cosins han tingut la sort de poder ser criats i educats en els moments àlgids de la societat del benestar. Graduada universitària (com ja van ser-ho els seus pares i algunes de les seves tietes), amb un excel·lent nivell d’anglès, i els recursos provinents del seu propi treball, ha esdevingut una dona independent que pot decidir què fer amb la seva vida, el gran repte que van començar a assolir unes quantes dones de la teva generació.

Cobertes les necessitats bàsiques i habitant la part del món on (de moment encara, en alguns estrats) sobren recursos i on la facilitat de comunicacions permet explorar el planeta, ella ha tingut el desig intern i la gosadia de reptar-se a si mateixa i llençar-se a conèixer altres geografies i altres formes de vida, en un periple immersiu que és tal com es fan els autèntics viatges.

Sents una barreja d’admiració i enveja sana per la seva determinació i la d’altres joves que, com ella, es llancen a l’aventura dels viatges llargs. Solen ser noies i nois que han crescut en un llarg període d’abundància material, de riquesa cultural i de llibertat, sovint fills de pares viatgers que des de ben petits els han mostrat que moure’s pel món és (de moment) relativament fàcil. Què els empeny a anar més enllà del que s’espera d’ells? Quins desitjos més o menys conscients els inciten a explorar el món i a explorar-se?

Et recordes a tu mateixa a la seva edat. Vas descobrir-te com a viatgera fa quasi 37 anys, rodant cinc setmanes en transport públic per Turquia, en una època en què el turisme encara no era una indústria important al país i en què faltaven força anys per entrar a l’era tecnològica. Amb la teva parella portàveu sengles motxilles, un mapa de la zona i cap dels dos sabia parlar anglès. Tampoc no us hauria servit de gaire girant pels confins de l’actual Armènia, abans que aquesta se segregués de la Unió Soviètica i s’erigís en una república independent. A Turquia vas descobrir uns paisatges, una gent i una cultura molt allunyats dels teus i vas patir les inclemències del temps (una onada de calor) en unes condicions molt precàries. Al cim del Nemrut Dağı, una muntanya de 2.150 metres on hi ha el túmul funerari del rei Antíoc I del segle I a.c., vas parlar per primera vegada amb la parella friülana amb qui vau prosseguir bona part del viatge i amb qui es va crear una amistat profunda que encara avui es manté viva. I als austers hostals turcs que vas freqüentar, on gairebé mai no hi havia un mirall, et vas adonar que sense pressió estètica, amb un parell de pantalons, unes faldilles llargues i unes quantes samarretes també es viu i, probablement, més bé.

Ara li toca a l’Ariadna de fer descobertes gens supèrflues. La seva joventut, amb l’energia, la força i les il·lusions intactes, aporta un plus a les vivències que tindrà, a les coneixences que farà pel camí i a les transformacions personals que experimentarà. Que ningú digui que les noies no som valentes, bye, bye, Ari, i molta sort!