Vint-i-cinquè dia de reclusió

Em comparteixes?

Darrers articles

El comences esmorzant al sol, a la terrassa del davant, envoltada de les teves plantes i del petit hort de balcó (les favetes tendres ja a punt de collir!), amb unes boniques vistes que, a l’horitzó,  van del cim de La Mola a les emblemàtiques muntanyes de Montserrat, i més a prop permeten descansar els ulls en una munió de camps verdíssims amb profusió de plantes i flors (bàbol, ravenisses blanques i grogues, borratges d’un blau intens, gallarets, pixallits…) que arriben fins al petit aiguamoll.  Agraeixes als déus l’entorn privilegiat en el qual t’és permès de viure i que et porta a defensar un concepte no sempre socialment reconegut: que viure a prop de la natura, lluny del mundanal ruído, és molt més saludable i ric que fer-ho en el cor d’una gran ciutat, per molts avantatges de què aquesta disposi.

Debats entre el món rural i el món urbà al marge, continues vivint aquest confinament en solitari, una experiència  vital difícil segons els experts en neuropsicologia (ho llegeixes al diari!), que remarquen que les vivències comunes que tenim a causa del confinament, com la por, la incertesa, l’aïllament o la falta de llibertat, s’intensifiquen i augmenten en les persones que vivim soles.

Certament aquests dies, si et permets verbalitzar-ho, vius una suma de pors diverses. La por a contagiar-te. La por a emmalaltir i que els serveis sanitaris no et puguin atendre. La por al patiment, en el cas que la malaltia inflami els teus pulmons i sigui greu. La por a què els teus pares, grans i vulnerables, emmalalteixin i morin sols en una UCI. Por per les teves filles. Por pels teus germans i amics. Por al desconfinament, que pot ser tant o més complicat que aquesta clausura que ens dóna una certa seguretat. Por a què el món que hem conegut  ja no torni i hàgim de reajustar les nostres vides. Por a l’escalada de l’extrema dreta i el populisme i a un enorme retrocés en les llibertats que posi en entredit la pròpia democràcia…

També sents una empatia enorme per la gent que ho passa malament (alguns, ben propers, han sofert pèrdues molt importants) i per aquella que cada dia s’arromanga i és al peu del canó lluitant i plantant cara a la situació d’emergència. I et sents reconfortada amb totes aquestes iniciatives espontànies i solidàries (reconversió de sectors industrials per produir respiradors i mascaretes; muntatge d’hospitals en temps rècord en pavellons, hotels i d’altres llocs públics o privats; concerts a balcons i terrasses per part de músics i cantants;  reconeixement diari a personal sanitari, geriàtric i a qui garanteix serveis bàsics d’alimentació, de neteja,…), que et fan pensar que el també té a veure amb la condició humana.

I enmig de pors i empaties, una basarda infinita cada vegada que es fa pública  la mort per COVID-19 d’algú que tu coneixies, la majoria pares o mares de persones de la teva xarxa social, però també persones rellevants d’àmbits diversos (el lingüista i lexicòleg Germà Colón, l’actriu Lucía Bosé, el polifacètic artista  Luís Eduardo Aute, el dramaturg que tant va fer per la recuperació del teatre català Josep M. Benet i Jornet,… i tants d’altres).

No creus que tot aquest cúmul emotiu, que cadascú viu com pot (alguns fins i tot negant-lo), sigui gaire diferent  del que experimenten les persones del teu entorn que conviuen amb altra gent. Potser perquè en el teu cas viure sola no significa estar sola. Sí que és cert, però, que tal vegada  la pandèmia  accentuï o faci aflorar situacions de solitud  habitualment camuflades, ja sigui  de persones que se senten molt soles en parella o en família, o d’altres que ho estan de veritat perquè la societat de les presses i del pretès “benestar” les ha ben confinades (estic pensant, per exemple, en molts avis).

Perquè si alguna cosa interessant es pot extreure d’aquesta crisi és la  radiografia, no sempre edificant, que ha fet del nostre sistema de vida, tant el general com el particular. El viure personal i íntim serà responsabilitat de cadascú modificar-lo, si així s’escau. Però elements com revaloritzar l’economia del sector primari, enfortir els sistemes públics de salut i d’educació, reduir la circulació (en tots els àmbits) per descontaminar el planeta, promoure el comerç local de botigues i mercats de proximitat, invertir en investigació i en tasques socials dedicades  a tenir cura de les persones, foragitar l’especulació en l’habitatge i en serveis bàsics com l’aigua, la llum i el gas i posar en valor la cultura, entre molts d’altres, seran aspectes primordials  que entre tots haurem d’exigir als nostres poders públics.

Ravenisses grogues als camps propers a casa
I enormes matolls de borratges
L’actriu Lucia Bosé en un fotograma de Muerte de un ciclista de Juan Antonio Bardem
El polifacètic artista Luis Eduardo Aute, amb qui no podrem tornar a ballar Slowly…
El gran Josep M. Benet i Jornet, que tant va fer per la recuperació del teatre català



Fotos de casa i entorns: Mariàngels Casanovas

4 respostes

  1. Hola MaAngels.
    Circumstàncies com aquesta ens apropen a la idea de mort, de finitud, de vulnerabilitat, habitualment confinades a l inconscient. Ara hi pensem. Podem enmalaltir, patir i en el pitjor dels casos morir, també els nostres estimats, què ara resulta que son molts. Molts més dels que imaginàvem…potser si anem ampliant el cercle, molt i molt…serem mes capaços, al final, de cuidar…de cuidar de nosaltres, dels familiars, dels amics, dels altres…dels animals, de les plantes….
    Ep! I tot això, des del cor de la ciutat!!! Que no saps com batega!!!
    Petons. Pilar

  2. Magnífica reflexió, encertada i profunda, com totes les que fas. Quines ganes que això passi per intentar viure de manera diferent i més personal i intensa l’endemà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *